Les 'Pregàries ateses' de Truman Capote

VALÈNCIA. Costa pensar en un escriptor com Truman Capote –en termes de presència i popularitat– sense la rutilant parafernàlia mediàtica que va instal·lar-se en la segona mitat del segle XX en l’anomenat món occidental. I no per llevar-li els mèrits que poguera tindre (que en són molts), sinó per la dificultat que hauria representat per a ell mateix –per a una persona exactament com ell situada en qualsevol altre moment de la història– no formar part activa de tot eixe conjunt, de tot eixe circ que els moderns mitjans de comunicació de masses representen, i en els quals, i durant molt de temps, es va moure a conveniència i habitualment amb plena satisfacció.

Es podrà argüir que sense eixe ecosistema mediàtic i social Truman Capote mai hauria pogut ser exactament el Truman Capote que hem conegut, i és cert. Sempre ha existit l’efecte que produïx el component ambiental, però en este cas no és només fruit i conseqüència, sinó que també es va produir una retroalimentació mútua per la qual la figura de Capote es va engrandir per la projecció que li oferien els mitjans, i alhora eixos mitjans creixien i es consolidaven nodrint-se de l’atracció que personatges com ell –però molt especialment ell– produïen en un públic massiu, per no parlar de l’aportació que una obra com la seua va donar i encara dona als continguts televisius i cinematogràfics.

Però tot això tan omnipresent, tan aclaparador, encara era una llunyana galàxia en el lloc i moment en què Truman Capote va nàixer, a la Nova Orleans de 1924, llavors una ciutat on els tòpics més bells i infames d’allò anomenat Sud mantenien una vigència quasi plena, sense a penes diferències amb els d’un passat més o menys remot. En eixe hàbitat d’ensomni però apegat a massa coses velles es movia com peix en l’aigua Arch Persons, un buscavides tan atractiu i seductor com inconstant i fabulador, el clàssic error que sol enganyar la més guapa del ball. I així va ser. Lillie Mae Faulk, de només 17 anys però ja carregada amb el títol no precisament acadèmic de Miss Alabama, va ser la pobra afortunada que, òrfena i desitjant menjar-se el món, va accedir a casar-se amb Persons i acceptar la seua promesa d’oferir-li eixe món en safata.

El recorregut mundial no va passar de la honey moon. Concretament durà els primers quatre dies, després dels quals Arch va comunicar a Lillie que s’havia quedat sense diners, i que la despatxava de tornada a la seua Monroeville natal, a l’espera (ell, solet i ben a gust) d’obtindre fons amb qualsevol enganyifa de les seues. L’únic avantatge de tot açò és que a Lillie li va quedar molt clar des del principi amb quina classe de sapastre s’havia casat, i que des d’eixe moment i en avant hauria de ser exclusivament ella qui bregara pel seu propi futur. 

Embarassada molt prompte de qui degudament nascut i crescut havia de ser Capote (però inscrit al registre civil com a Truman Streckfus Persons), la infància d’eixe xiquet serà essencialment una por constant a ser abandonat, una traumàtica percepció afavorida per les freqüents escapades d’uns pares que el deixaven a soles durant hores en les habitacions d’hotels de mala mort que solien habitar.

Liquidat el matrimoni de sos pares per incompareixença mútua i per les normalitzades aventures extramaritals de Lillie (el marit va comentar que n’havia conegut fins a vint-i-nou, en certa mesura consentides esportivament per ell, dada que els biògrafs de Capote confirmen com més que possible), el futur escriptor quedaria a càrrec de la mare, qui no deixaria de competir amatòriament a un alt nivell, i amb la barra immensa de fer-ho amb freqüència a la vista i oïda del seu fill, fet que amb altres menudències motivaria l’acolliment de l’infant per part de uns familiars tampoc massa edificants. El jove Capote, ja adolescent, només trobaria consol en eixos amics que un cert infortuni propicien: en este cas una xiqueta tan solitària i estranya com ell, destinada també a la glòria literària i anomenada Harper Lee.

Recuperada la custòdia de Truman per la mare i traslladats a Nova York, Lillie es casarà amb José García Capote, fill d’un coronel espanyol retirat i establit a Cuba que havia conegut a Nova Orleans, i serà eixe home qui adoptarà al jove i este darrer, en agraïda contraprestació (i amb olfacte de l’exotisme comercial que suposava), farà el mateix amb el cognom del padrastre. 

En 1941, als 17 anys, el ja anomenat Truman Capote encetarà una col·laboració periodística amb la mítica revista The New Yorker. Serà l’inici d’una relació amb la premsa determinant en la seua vida, i el motor d’una capacitat narrativa que molt ràpidament donaria els seus primers fruits en forma de relats incardinables en eixe estil que s’ha batejat com a Southern Ghotic, caracteritzat per personatges inquietants, escenaris grotescos i variades maneres del crim, l’alienació o la violència, tot impregnat dels ambients més tòpics del sud dels Estats Units d’Amèrica.

Però la verdadera irrupció de Capote en la literatura nord-americana serà l'aparició, en 1948, de la novel·la Other Voices, Other Rooms, una sort d’autobiografia que en realitat era l’exorcisme de la seua pròpia sexualitat heterodoxa, plenament inserida en eixe Southern Ghotic i que tan irrenunciable li resultava en les seues primeres obres. En qualsevol cas, el llibre va agradar i escandalitzar a parts iguals, donant a Capote una rellevància a lloms de la qual pujaria per a no baixar-se’n mai.

Durant la dècada dels 50 es prodigarà en articles de premsa, reportatges, adaptacions teatrals, entrevistes o guions cinematogràfics, accedint a tot allò que li fora demanat i ja revestit de l’aura d’enfant terrible de les lletres nord-americanes, una fama que anava cimentant amb fites estrictament literàries i d’alta qualitat com The Grass Harp (1951) o Breakfast at Tiffany’s (1958), convertides després –arredonint el cercle virtuós– en exitoses pel·lícules.

Però l’autèntica consagració de Capote s’iniciaria el matí del 16 de novembre de 1959, quan va llegir a The New York Times la notícia de l’assassinat quàdruple dels Clutter, una família de llauradors d’un llogaret de Kansas. Acompanyat de la seua amiga i confident Harper Lee, es va desplaçar al lloc dels fets i a partir d’ací els següents anys seran una successió d’entrevistes a diferents testimonis, lectura exhaustiva d’informes policials i una malaltussa i interessada confraternització amb els dos autors dels crims, Perry Smith i Richard Hickcock, fins a presenciar l’execució a la qual havien estat condemnats. I en 1966 tot açò es va condensar en l’aparició d’In Cold Blood, una novel·la de no ficció o novel·la testimoni (un gènere que Capote no va inventar però sí consagrar) on es desgranen els fets i antecedents en una conjunció magistral que servix com a marc teòric per a plantejar el misteri de la personalitat humana, de les preteses o inexistents raons d’un assassinat múltiple, salvatge i gratuït.

A més d’una obra capital, In Cold Blood serà una explosió descontrolada i total, i el nom de Capote es convertirà en sinònim de qualitat i interés, d’actualitat i mundanitat sense a penes rivals (Gore Vidal va ser dels pocs que li va presentar batalla). És ací on realment s’inicia eixe romanç addictiu amb els mitjans de comunicació de masses del qual parlàvem al principi, una relació d’interdependència no massa saludable que li donarà una enorme popularitat i a la qual Capote afegirà l’ús i abús de l’alcohol i les drogues i una presència constant en esdeveniments i festes. En eixa voràgine de la qual ja no eixirà –i que incloïa una alternança de depressions, activíssima promiscuïtat sexual i ingressos hospitalaris– encara pogué escriure, com un rampell de genialitat final, Music for Chameleons (1980), una commovedora i esplèndida col·lecció de relats doblement meritoris perquè van ser escrits entre paranoies i altres efectes més o menys patètics de les seues creixents addiccions, que per eixes dates ja mostraven la seua cara més amarga, i que culminaria amb la seua mort –motivada per una sobredosi de quasi tot– a la ciutat de Los Ángeles, en agost de 1984, quan encara no havia complit els 60 anys.

Pregàries ateses (Quaderns Crema, 1988) és la inacabada i pòstuma novel·la que Truman Capote ens va deixar. No és –ni remotament– el millor dels seus llibres, però és important perquè va marcar l’inici de certa decadència social a l’entorn de les dones de l’aristocràcia nord-americana dels diners. Iniciat molts anys arrere i amb la modesta pretensió de ser una rèplica contemporània d’À la recherche du temps perdu de Marcel Proust, el seu títol prové de la coneguda frase de la santa Teresa d’Àvila segons la qual hi ha més llàgrimes vessades per les pregàries ateses que per les no ateses.

El llibre (que en vida de Capote mai no es va editar) conta les vicissituds d’un protagonista bisexual i vividor ple d’encants (molt probablement un reflex parcial del record de son pare) i les seues relacions amb el món frívol dels milionaris, entre els quals actua com a confident però també com a bufó o objecte sexual, revelant uns àmbits que a Capote el fascinaven, i que dissecciona amb una agosarada mixtura de mestria i frivolitat.

Pregàries ateses va  ser objecte d’enormes avançaments de pagament per part de l’editorial, i publicat parcialment en la revista Esquire. La primera entrega no alçà massa polseguera, però la segona (de títol La Côte Basque, el nom d’un conegut restaurant de cuina francesa de Nova York) va desencadenar l’infern entre les riques companyes de taula de Capote (anomenades per ell “els meus cignes”) que li havien proporcionat confidencialment un material d’alt voltatge social i sexual, i que es van vore traïdes per Capote en ser reconegudes en eixe text per tot Nova York.

L’escàndol, de proporcions bíbliques dins de l’ambient de l’alta societat, va transcendir eixe àmbit per a significar la caiguda en desgràcia de Capote, el seu abandonament per un segment social sense el qual ell no sabia viure i l’agreujament de les addiccions que ja patia. Un desastre sense pal·liatius enfront del qual ell no va saber replicar més que amb la seua condició vampírica d’escriptor, d’aquell que beu de tots els colls que se li oferixen, una excusa que en res va mitigar una defenestració que es va fer general i a tots els nivells.

No oblidat però sí abandonat per quasi tots, els últims temps de Truman Capote foren una mostra de penúria, d’eixos estats que probablement ningú mereix, i menys quan el cos es declara en fugida, encara que ell mateix fora en bona part culpable de les seues desgràcies. El joguet trencat que sempre va ser potser pensà, en els seus darrers moments, en aquell sud tan cruel com bell on s’havia gestat tot, i on va passar els seus dies veritablement més lluminosos eixe geni radicalment contemporani –perquè ho volgué, i perquè ho va ser– que es va dir Truman Capote.