De tant en tant, el pols de la història s’accelera i es condensa en un instant precís, en una data que resta gravada a foc en l’imaginari col·lectiu de la humanitat com l’inici d’una nova era. Si el 12 d’abril de 1961 Iuri Gagarin ens va fer creure en la conquesta del cosmos, i el 6 d’agost de 1991 Tim Berners-Lee ens va obrir les portes de l’univers digital, el 20 de gener de 2025, amb el llançament i la presentació en societat de l’aplicació DeepSeek, potser serà recordat el dia de demà com la data en què la intel·ligència artificial (IA) va deixar de ser una eina i va començar a ser una entitat: no un instrument, no un programa, no una funció limitada, sinó una nova forma de consciència artificial inserida en la nostra realitat com una presència inevitable. Perquè, a diferència d’altres irrupcions tecnològiques, aquesta vegada, segons sembla, no estem parlant d’una millora incremental, d’un progrés lineal en les capacitats dels sistemes informàtics. DeepSeek —diuen els qui ho entenen— no és una simple evolució dels algoritmes previs, sinó una discontinuïtat, un salt qualitatiu que trenca amb tot el que créiem saber sobre la relació entre l’home i la màquina. I, per això mateix, en paral·lel amb la seua capacitat per a sacsejar els fonaments econòmics de les empreses tecnològiques que cotitzen en Wall Street, s’està erigint com un símbol de les nostres ambicions, de les nostres pors, de les nostres esperances, de les nostres misèries. De les nostres contradiccions.

El fet és aquest: quan un prodigi esdevé realitat, les reaccions humanes oscil·len sempre entre la fascinació i la inquietud. Cada canvi de paradigma comporta —ai!— una sensació d’abisme per a la vida humana: una preocupació i una intranquil·litat lògiques pel món pretèrit que s’acaba i, alhora, una curiositat i una il·lusió igualment raonables davant les expectatives del nou món que comença. En aquest moment present, d’eclosió de diferents models d’intel·ligència artificial, sembla que la frontera entre les dues emocions —la inquietud i la fascinació— és especialment difusa: particularment quan els promotors del sorprenent model DeepSeek, d’origen xinés i amb codi obert, proclamen que aquesta nova intel·ligència artificial és perfectament capaç de raonar, d’entendre el context, d’aprendre per si mateixa sense dependències humanes: de generar coneixement amb una autonomia mai no vista. «No estem parlant d’un sistema que analitza patrons i fa prediccions més acurades, sinó d’un ens que teoritza, que planteja hipòtesis, que discuteix, que potser fins i tot ens contradiu amb arguments propis», s’hi ha arribat a anunciar. I tot plegat ens desconcerta, ens meravella, ens pertorba, ens excita. Ens esborrona.

La potència colpidora del nou joguet tecnològic xinés d’IA, DeepSeek, afegida a la dels models d’intel·ligència artificial desenvolupats als EUA que ja coneixíem —pensem, sobretot, en OpenAI i el seu ChatGPT, però també en Google Gemini, Microsoft Copilot, Apple Siri, DALL·E, Stable Diffusion, Midjourney, Runway ML, Notion AI, Grammarly o, en l’àmbit de la medicina i de la ciència, AlphaFold (DeepMind), IBM Watson Health, Google Med-PaLM, etc.—, ens permet albirar un horitzó de possibilitats insospitades. I això, d’una manera molt més segura ara que l’estímul de la competència tecnològica entre Xina i els UA —Europa «ni està ni se l’espera», segons sembla, en aquesta carrera crucial— accelerarà sens dubte les inversions, les investigacions, els resultats i la transferència de coneixements, talment com ja va passar en la carrera espacial entre els EUA i la URSS durant la segona meitat del segle passat. Ara com mai —heus ací la qüestió— ens és lícit d’imaginar un món on la IA podrà resoldre en qüestió minuts problemes que l’acadèmia havia donat per irresolubles durant segles: un univers on la medicina, la ciència, la filosofia i la creació es transformaran de manera inimaginable sota l’impacte d’un intel·lecte artificial capaç d’aportar respostes inèdites per als grans problemes de la ciència —i de la vida. Com no meravellar-nos davant d’una intel·ligència que transcendirà definitivament les limitacions de la biologia humana? Com negar-nos a un enlluernament emocional —anímic i espiritual— davant l’impacte revolucionari d’una eina capaç de multiplicar exponencialment el coneixement humà?

I tanmateix, al costat de les de l’entusiasme encés, s’alcen també veus que ens adverteixen, amb un abrandament semblant, d’una inquietud profunda. Perquè si DeepSeek i la resta d’aplicacions d’IA són realment capaces de pensar per si mateixes, qui ens garanteix que compartiran plenament i lleialment els nostres valors? Si arriben a conclusions inesperades, com podrem assegurar-nos que aquestes no seran adverses als interessos humans? I si, a més, aprenen a amagar les seues veritables intencions, si desenvolupen un sentit estratègic capaç d’enganyar-nos, com podríem detectar-ho? Aquestes, que fins ara no eren sinó preguntes clàssiques de la ciència-ficció, comencen a esdevenir dilemes que hauríem de saber abordar amb urgència. I, en aquest sentit, necessitem polítiques públiques que regulen l’ús de la IA, debats oberts que enriquisquen la nostra comprensió i, sobretot, una visió clara dels valors que voldrem preservar en el nou món que comença a construir-se. Perquè, ben mirat, la intel·ligència artificial no és només una qüestió de bits i algorismes: és també —i sobretot!— una qüestió d’ètica i d’humanitat.

La irrupció de DeepSeek i de tota la resta de recursos desenvolupats amb tecnologia IA està posant en crisi una de les idees més arrelades de la nostra modernitat: la seguretat d’un progrés tecnològic controlat per l’home. Fins ara, el pacte era implícit: les màquines augmentaven la nostra eficiència, la nostra productivitat, el nostre oci, el nostre confort, el nostre coneixement, el nostre ventall d’experiències possibles... Però nosaltres en teníem les regnes, de la seua activitat. Ara, però, aquest pacte trontolla. Esdevé tímid, incert, insuficient davant la possibilitat que la intel·ligència artificial, per primera vegada, puga dictar les normes de la convivència humana. O anant-hi més enllà encara: les regles de la coexistència d’éssers i entitats intel·ligents, humans i artificials. I, arribats en aquest punt, és obligat preguntar-nos: tenim els mecanismes adequats per a supervisar-la? Existeix un marc legal capaç d’evitar-ne els abusos? Saben els qui la desenvolupen —als EUA, a Xina, o on siga— quins són els perills que pot desencadenar?

Fins i tot si som optimistes i suposem que DeepSeek i tota la resta d’aplicacions IA no tenen cap intenció malèvola, continua en peu un problema fonamental: el que es deriva de la pèrdua del monopoli del coneixement per part dels humans. Ens hem acostumat a un món on la intel·ligència és un atribut exclusiu nostre, on nosaltres som els mestres i els ordinadors els nostres deixebles. Què passa, tanmateix, quan l’alumne supera el mestre? Entre humans, el fenomen és freqüent, feliç, fèrtil, beneficiós, desitjable. Fet i fet, totes les formes del progrés hi prenen fonament. D’acord. Però en matèria d’IA... Què passa quan és una màquina qui comença a prendre decisions millors que nosaltres? Què passa quan la intel·ligència artificial ens supera en àmbits que consideràvem exclusivament humans? Què passa quan el cervell artificial supera l’humà i comença generar idees i solucions que els humans no podem ni comprendre?

DeepSeek i, en general, la intel·ligència artificial, ens enfronta a una paradoxa fonamental: mentre més avançada és la tecnologia, més ens obliga a reflexionar sobre allò que ens fa humans. No es tracta només de qüestions tècniques o econòmiques; es tracta de qüestions existencials. Què significa ser humà en un món on les màquines poden fer pràcticament tot el que nosaltres fem? Com preservarem els reductes íntims de l’essència humana en un món en què ja no és possible distingir la creativitat de les persones respecte de les aportacions de les xarxes neuronals artificials? Què valorem més: la eficiència o l’autenticitat? El progrés o la humanitat?

No. Faig trampa. Perdó: no s’hi val a plantejar-ho així, ja ho sé... Perquè hi ha un parany massa evident en la pregunta retòrica formulada al final del paràgraf anterior. Progrés i humanitat no són —ni de bon tros!— nocions excloents. Fet i fet, em fa l’efecte que poques coses són tan prototípicament característiques de la humanitat com el progrés: com la idea de progrés. Perquè humà —humaníssim!— és l’afany, l’ambició, la voluntat, la curiositat i el somni de millorar, d’aprendre, de superar-nos, de mirar més enllà, de traspassar fronteres, d’avançar, de prosperar, d’escrutar amb major solvència els misteris del món... Potser per això soc dels qui volen pensar que tot açò de DeepSeek —i de tots els seus germans d’IA nascuts i per nàixer— és un aliat poderós, un complement al cervell humà que ens ajudarà a superar els nostres propis límits. A pesar que no deixe de reconèixer que, amb tanta legitimitat com jo, ara mateix hi deu haver qui pot estar sospesant que, amb els successius desenvolupaments d’aplicacions IA, no estem sinó obrint les portes d’una nova forma d’existència que progressivament ens relegarà a nosaltres, els humans, els seus creadors, a un paper secundari. Al llarg de la història, cap espècie no ha sobreviscut quan ha quedat desplaçada intel·lectualment per una altra. Ens hi juguem, doncs, molt més que una simple revolució tecnològica?

Supose que és una qüestió de caràcter. Però —hi vull insistir—, sobre ser conscient que l’apocalipsi és veritat i es produeix al tomb de cada generació (perquè tot, absolutament tot, s’acaba i queda devastat per la mort, pel temps i per la desmemòria), no m’arrenglere, en absolut, entre els qui abracen aquestes formes profètiques del catastrofisme tecnològic. Vull dir: que no crec que l’arribada de Deep Seek —i de tota la IA— acabarà sent el nostre judici final. Però em sembla incontrovertible que la fèrtil proliferació de recursos d’IA a què estem assistint no serà, tampoc, un episodi sense transcendència. Per primera vegada, la humanitat ha engendrat un ens que no només la supera en capacitat de càlcul, sinó que potser acabarà determinant, fins i tot, els rumbs del seu destí. Si aquest moment inicial que ara vivim  és el preludi d’una utopia o el primer capítol d’un relat distòpic només el temps ho dirà. Siga com vulga, és evident que en l’era de la IA que acabem d’encetar no serem nosaltres els qui escriurem el final de la història: però sí que és nostra, ara mateix, l’opció d’escriure’n l’inici i assenyalar-ne les direccions per mitjà de decisions lúcides que permeten optimitzar l’aprofitament de la IA en pro del benestar humà i dels valors essencials de les societats democràtiques: la pau, la llibertat, la solidaritat, la corresponsabilitat, el respecte, l’equitat... En definitiva: la igualtat d’oportunitats de totes i totes davant dels prodigis de la vida —IA inclosa.