Els balcons sí que es poden ampliar, l’espai públic sí que es pot compartir i les zones naturals sí que poden mitigar noves pandèmies. Però cal dissenyar-ho
ALICANTE. Enguany s’han superposat dos quarantenes al nostre ritme vital: la de l’estricte confinament per evitar la saturació del sistema sanitari pel coronavirus i la que tots els anys patim amb l’arribada de la primavera. Com conta el professor alacantí Daniel Climent Giner a Etnoastronomia, etnoclimatologia i les festes “dels quaranta dies”, el nostre temps està organitzat per quaranta dies, que lliguen el calendari festiu amb la llum del sol.
Quaranta dies és un temps fisiològic que està gravat a foc, segons conta Climent. Cicatritzen ferides, ens recuperem del part o ens aïllem dels contagis. Però també és el temps que tarda la Terra a aclimatar-se. Per això encara que hi ha més llum en juny, els dies de més calor són en agost.
La intel·ligència col·lectiva d’anteriors generacions ja va dissenyar un calendari per a acurtar el temps de faena mentres ens acostumem a la calor. Des de la primera lluna plena de la primavera, se celebra durant quaranta dies la Pasqua, Sant Vicent, la Santa Faç i l’Ascensió. Encara que esta última pràcticament ha desaparegut, és la culminació de la particular quarantena que patim cada any. Les al·lèrgies, el cansament i les hormones s’alleugeren amb les paelles i les festes al camp.
Ara el coneixement se segrega per disciplines i distingeix entre natura i cultura. Però la saviesa popular ja ens adverteix que l’arquitectura, l’economia, la política, l’ecologia o la sociologia conformen un complex assemblatge on tot està lligat. Igual que el calendari festiu està dissenyat per l’evolució climàtica, econòmica i fins i tot hormonal, també ho fa el disseny de les nostres ciutats.
No estava tan clar fa dos-cents anys, quan les transformacions urbanístiques que van desencadenar desenes d’epidèmies van desconnectar als humans de la resta del món, amb infraestructures logístiques com l’aigua potable o conseqüències com l’emissió del CO2 invisibles als nostres ulls.
El mateix ha passat amb la resposta a la pandèmia de la COVID-19, una transmissió global que desencadena respostes on l’emergència climàtica, la desigualtat o el control social estan en disputa. Una partícula de 125 ha desbordat l’higienisme del segle XX: és ineficient seguir dissenyat com si els éssers humans estigueren per damunt de la resta d’agents no humans.
Després de cinquanta dies, el confinament ja ha posat a prova els límits de les nostres cases. La normativa estipula la superfície mínima dels habitatges, però també deixa forats per poder tindre cases més obertes, airejades i il·luminades. És el cas dels projectes de Lacaton&Vasal a les perifèries de Paris com el de la torre Bois le Prêtre.
La precarietat de les expansions urbanístiques dels 60, on ara viuen la majoria de famílies en risc d’exclusió social, fa que hi haja centenars de cases amb un aïllament tèrmic deficient, sense balcons ni ascensor.
La solució implica augmentar l’edificabilitat (cal fer fonaments) d’estes parcel·les per poder ampliar les cases amb balcons, galeries o jardins d’hivern, amb un disseny que millorara l’eficiència energètica i aprofitara per a instal·lar ascensors. Finançar estes obres és una inversió recuperable, perquè redueix les emissions de CO2, universalitza l’accessibilitat i augmenta el valor d’estos habitatges.
Les contradiccions del sistema fan que hi haja cases dignes lliures però inaccessibles per a la majoria. Les expectatives d’una nova bombolla immobiliària van fer pujar els preus de venda i lloguer fins fa dos mesos. Ara, la tornada al mercat dels apartaments turístics i la por a un enfonsament estan provocant rebaixes de fins al 25% en portals web.
No és un dret fonamental, però la Constitució recull el dret a un habitatge digne i adequat. Una situació incompatible si el preu de lloguers i hipoteques depenen dels mercats financers. Els fons voltors van aprofitar la baixada de la Gran Recessió per adquirir promocions i especular amb elles. Ara les administracions podrien aprofitar esta baixada per a crear un parc públic d’habitatge que augmentaria els estalvis per a centenars de famílies i evitaria la incertesa per quedar-se sense sostre enmig d’una pandèmia.
Hi ha barris on la trama urbana obligaria a la cirurgia per fer operacions com les de Lacaton&Vasal. Situacions conflictives on entren en disputa altres elements, com ocorre ara amb les terrasses dels bars.
La guia per al desconfinament que ha publicat el govern espanyol obliga a reduir un 30% l’aforament de les terrasses però també recorda que els ajuntaments tenen permís per ampliar-les. Per fer-ho compatible amb la mobilitat de les persones, l’asfalt deixarà de ser territori exclusiu dels vehicles. Moltes ciutats arreu Europa ja han anunciat l’ampliació dels espais per a vianants, un canvi imparable abans del coronavirus per poder mitigar els efectes del canvi climàtic.
Els últims anys, els projectes urbanístics han treballat per la reactivació d’espais públics i les alternatives al cotxe per a moure’s. Les previsions fan pensar que el distanciament físic durarà uns mesos i que l’impacte del coronavirus no transformarà tant les ciutats com les epidèmies del segle XIX.
Però amb l’emergència climàtica a sobre, no es pot perdre ni un mes. Un informe d’Ipsos assegura que a Wuhan s’ha duplicat l’ús del cotxe per la por a nous contagis en el transport públic. En eixe cas, la bicicleta és la millor alternativa per a desplaçaments mitjans. Això sí, solucionant dos de les errades que es van cometre el 2008: el lloguer públic de bicicletes no pot ser municipal (perquè els recorreguts no ho són) i a ciutats amb una topografia complicada com Alacant les bicis han de ser elèctriques.
S’ha escrit molt sobre si l’origen d’esta pandèmia és un pangolí o una rata-penada. I s’ha jutjat com si els animals hagueren buscat el contacte amb els humans o com si només els xinesos menjaren animals.
Segons Fernando Valladares, director del grup d’Ecologia i Canvi Global al Museu Nacional de Ciències Naturals, la desaparició d’unes espècies pot provocar l’augment demogràfic d’altres espècies que podrien portar patògens nocius. Per això, la destrucció o degradació dels ecosistemes trenquen l’equilibri i podrien provocar l’aparició d’epidèmies.
Des del desglaçament fins a la desertificació, la destrucció provocada pels humans pot fer sorgir nous virus. “Els brots locals de virus com l’hanta, l’èbola o la grip aviar il·lustren els perills de reduir les espècies presents a un ecosistema, i en general de simplificar la natura”, assegura a La salut de la humanitat.
Però ja hi ha sobre la nostra taula idees per a revertir la desertificació, generar noves zones humides i recuperar els espais naturals. La COVID-19 ja ha provocat transformacions arreu el món i discussions sobre el paper de la justícia fiscal, la sanitat pública, els drets laborals, la vigilància o la cooperació. Només cal redreçar el rumb.
A diferents nivells, però amb solucions basades en la tecnologia, diferents col·lectius d’arquitectura es mobilitzen per atendre les necessitats post-DANA
L'arquitecta Amanda Ramón-Constantí investiga una metodologia per modelitzar el comportament climàtic d’edificis i ciutats
