Tinc una proposta per a vosté: deu emergències per resoldre a l’Alacant de hui

ALICANTE. 1. Zones humides: les clavegueres de diòxid de carboni

Des de fa mesos, pel barranc del Juncaret discorre un caudal d’aigua que ha fet aflorar la vida baix del formigó entre la Santa Faç i l’Albufereta. Renaturalitzar paratges com el Juncaret o el Barranc de les Ovelles és una emergència. És el mateix que ja hafet Barcelona al Besòs o Madrid al Manzanares, però l’exemple més eficient el tenim a casa: el Parc de la Marjal de la Platja de Sant Joan, amb un pressupost de tres milions d’euros, està dissenyat per a retindre les pluges torrencials alhora que multiplica la biodiversitat.  

Però la ciutat amaga altres barrancs com el del Bon Hivern, entre el marasme de l’antic escalèxtric de l’avinguda de Dénia (sí, s’ha proposat un túnel a la desembocadura d’un barranc). Rescatar la idea dels antics balnearis en una zona humida i de banys a la Sangueta podria ser una proposta més sostenible que el destrellatat Centre de Congressos. 

2. Port-Ciutat: canviar el mur verd per les naustransparents

El veïnat del sud de la ciutat ja no sap com dir-ho: un núvol de pols entra a les seues cases quan els vaixells del port descarreguen els granels. La solució està damunt la taula: unes naus tancades per a mitigar la contaminació i un cinturó verd per separar el port de la ciutat. 

Però les veïnes de Baver, la Florida o Benalúa no es mereixen amagar la contaminació amb una infraestructura opaca. El Port hauria de comprometre’s amb unes naus que expliquen les implicacions mediambientals de les seues accions –com la Dessaladora del Campo de Dalías a Almeria- i les mitigue amb un sistema depuratiu. Sense oblidar què fer de la Zona Volvo i el Port Vell, on cal introduir zones d’ombra, passeig i oci familiar com està passant a la Marina de València. 

3. Escoles per cohesionar la societat

El mapa escolard’Alacant és un dibuix d’una ciutat dual dividida per la Via Parc. Una situació agreujada durant anys pel districte únic que ha potenciat la segregació als centres concertats, fins i tot amb frau a l’empadronament o la renda.

Calen molts recursos i aliances perquè l’educació pública –especialment als barris del nord- deixe d’estar estigmatitzada. Un exemple és la xarxa Magnet catalana, una aliança entre col·legis i institucions referents per tornar el prestigi a les escoles. El MACA, l’Hospital General o la Facultat de Filosofia i Lletres podrien amadrinar centres educatius per portar noves metodologies als col·legis. Sense oblidar-nos d’aprofitar els patis tot el dia i dissenyar-los perquè no giren la seua activitat només al voltant del futbol. 

4. Tornar els baixos per a la ciutat

Com una cicatriu, la desactivació de les plantes baixes s’estén on abans influïa l’antic Mercat de Campoamor. Entre els barris de Campoamor i Carolines, desenes de carrers han perdut el batec de ciutat mediterrània. 

Tindre locals tancats ix car a la ciutat, per això s’haurien de plantejar bonificacions fiscals per a empreses socials, locals comercials de protecció oficial com a Barcelona, apertures temporals per a mostrar el potencial d’estos espais i generar sinergies entre propietaris i emprenedors com proposava l’Estratègia Comboi de Xàbia. 

5. Cases habitables per frenar l’èxode als barris

Als pròxims deuanys, la normativa europea per a mitigar el consum energètic de les cases afectarà a tots els edificis d’Alacant. Per això, la iniciativa pública haurà d’arribar allà on no puguen els particulars. La retirada d’amiant, l’aïllament de les façanes o la instal·lació d’ascensors són prioritats urgents per millorar la vida quotidiana de la gent. 

Els beneficis també s’estendran a tota la ciutat: unes cases ben aïllades no necessiten consumir tanta energia i unes cases habitables fan que la gent no se’n vaja dels seusbarris. Cal reequilibrar els fluxos de la ciutat que durant els últims anys ha crescut massa per la Condomina i benpoc per la Gran Via. 

6. Moure’ns millor i respirar bé  

Treballar en jornada completa al centre de la ciutat i viure als afores,  implica unes deu hores setmanals dalt de l’autobús. Xifres semblants si vius al centre i vas a la Universitat o a l’Hospital de Sant Joan. Si es treballa als polígons de la ciutat, a Aiguamarga o a Torrellano es converteix en missió impossible. L’Alacantí és l’àrea metropolitana espanyola més gran amb el transport públic privatitzat i no pot reinvertir el benefici industrial o l’IVA en millorar el servei. 

La línia circular per la Gran Via estrenada este mandat és un bon pas, però cal cosir la xarxa d’autobusos entre les poblacions de l’àrea metropolitana (Sant Vicent del Raspeig, Mutxamel, Sant Joan i el Campello no tenen ni un servei directe), millorar l’eficiència al trànsit –carrils busos i prioritat semafòrica- i la càrrega i descàrrega dels passatgers, especialment als de mobilitat reduïda. 

A més d’apostar per bicicletes elèctriques de lloguer (l’anterior gestió d’Alabici va fracassar perquè la topografia d’Alacant dificulta pedalejar), cal una visió que aune la gestió de l’espai públic amb la mobilitat. Tant Alfons el Savi com les grans eixides de la ciutat –Dénia, Oriola, Elx- necessiten humanitzar-se i baixar el nivell de soroll i fum que fa que siguen espais desagradables per a viure o treballar. 

7. Compartir vida dóna gustet

“Espanya és un país de propietaris, no de proletaris”. El parc públic d’habitatge o pagar un lloguer assequible és un anatema a la ciutat. Al mateix temps, la soledat és unsentiment cada volta més comú a una societat individualista. L’aposta del Patronat de l’Habitatge per models de lloguer com el de la plaça Amèrica és eficient: la inversió pública s’amortitza i les persones viuen millor. 

A Barcelona han anat un pas més enllà i el govern municipal ha tret a concurs parcel·les per aconstruir un centenar de pisos –en només quatre anys- en règim de cessió d’ús. La cooperativa és la propietària de l’immoble i les sòcies de la cooperativa paguen menys que un lloguer. A Alacant les coses van molt més lentes. 

8. Centres cívics intergeneracionals

L’Ajuntamentd’Alacant compta a una xarxa extensa d’equipaments –alguns en una situació material i de personal precària- que podrien fonamentar una xarxa de centres cívics intergeneracionals, més sostenible que l’actual divisió entre casals degent gran, el Centre 14 (només hi ha un espai dedicat a la joventut en una ciutat de 350.000 habitants) i centres de barri. 

Amb una divisió entre regidories de Cultura i Acció Social incomprensible, els centres comunitaris, els centres socioeducatius, els centres municipals de majors, les aules de cultura i les biblioteques haurien de bastir una agenda comuna per reforçar les capacitats culturals de les alacantines a partir de l’autonomia personal, la igualtat i la diversitat. 

9. Treballar menys

Serà difícil reformular el paper dels mercats municipals, de les polítiques culturals o de la participació ciutadana sense anar al rovell de l’ou: “no tinc temps”. Hui en dia, treballar a jornada partida o quaranta hores setmanals –més les hores extra- són incompatibles amb viure bé. 

La jornada intensiva podria ser una solució per a bona part de les treballadores, però la por a la competència immobilitza els canvis. Des de l’Ajuntament es podria liderar un pacte amb tots els agents socials per canviar gradualment els ritmes de treball. Mentres tant, els serveis municipals poden anar apostant per la jornada de trenta-cinc hores setmanals. 

10. Anar fent

Esta serà l’enèsima campanya electoral amb el rere fons de macroprojectes com el Parc Central, Les Cigarreres o ara el Corredor Litoral. Amb una administració precària i uns representants que ignoren els problemes quotidians a les Corts Valencianes o el Congrés dels Diputats, és encara més difícil. 

Per això cal prendre’s les grans transformacions urbanístiques com un procés que ha començat ja: no cal esperar una embolicada tramitació urbanística per a millorar temporalment la Sangueta, Rabassa, la Tabacalera o el Port.