Comunitat, dolça comunitat: quan compartir allarga la vida

ALICANTE. “Abans vivia al carrer Sant Vicent, a un pis gran decent-vint metres i coneixia al veïnat, però era de ‘bon dia i bona nit’. Des de que estic ací, la meua qualitat de vida ha millorat molt. No et trobes sol perquè som una pinya i si et passa alguna cosa, tot el món està pendent”. Ramón de la Ossa (85 anys) fa deu anys que viu a esta particular comunitat de la Plaça Amèrica, al barri d’Altozano. Un edifici municipal amb setanta-dos pisos de lloguer social: cinquanta-sis reservats per a majors i setze per a jóvens. 

“Este projecte naix únicament per a persones majors, però vam tindre una xicoteta experiència intergeneracional al Barri Antic i va eixir bé la mescla”, conta Mayra Baydal, treballadora social al Patronat del’Habitatge d’Alacant, on van pensar que este solar dotacional destinat a centre de salut podria aprofitar la seua edificabilitat per a construir un centre de dia i esta cuidada comunitat deveïnes. 

Encara que les persones majors tenien una situació més vulnerable, amb la crisi immobiliària del 2008 els jóvens començaven a trobar dificultats per a emancipar-se. “Vam pensar que si fóra només de persones majors, es convertiria en una residència, com si la societat apartara a qui estroba a l’etapa final de sa vida. I a la gent jove li podria servir per a donarla primera espenta en la vida adulta, enriquint-se els dos moments vitals amb diferents estils de vida”. 

L’arquitecta Carmen Pérez Molpeceres signa junt amb Consuelo Argüelles Álvarez este complex municipal on se superposen un aparcament subterrani, un centre de salut, un centre de dia i la comunitat veïnal, que ocupa les últimes quatre plantes. L’enfilat corredor està obert pels dos extrems –així es garanteix la ventilació creuada- i també per dalt i baix, com si fóra una corrala madrilenya: “volíem que la gent es relacionara independentment de la planta on visquera, que la sensació decomunitat fóra entre totes les plantes”. 

Per cada quatre cases on viu un major, hi ha una casa onviu un jove. L’objectiu d’este repartiment és doble: s’eviten crear guetos icada jove està atent a les cases del seu voltant. “Els majors han de ser autònoms per poder viure ací, per això els joves no els han de cuidar però sí han de ‘fer comunitat’: promoure activitats, generar seguretat... Els majors han de tindre la tranquil·litat que poden entrar i eixir de casa i si cauen, algú els ajudarà”, explica Baydal. 

Acompanyar dóna gustet

“Durant cinc anys, els dijous per la vesprada ajudava a fer burocràcia, sol·licitar ajudes, entendre cartes...”, explica De la Ossa. Des de fa un any organitza amb Borja Lozano (28 anys) El Corredor, un taller perquè les més jóvens acompanyen les majors a passejar per l’edifici: “jo veia que moltes persones no es menejaven i ara... Ni ens esperen als jóvens, ixen junts i es van recolzant els uns als altres”. 

“També estic a l’Hort que hem plantat al primer terrat”, explica Lozano. “Fa un parell de setmanes vam traure lletuges, les vam repartir pel veïnat i vam fer les ensalades per a la festa de carnaval”. “I l’any passat vam fer una festa per la collita de les faves. Jo vaig unes tortilles...”, afegeix De la Ossa mentres es repela els llavis. “Però amb la baina i tot, estaven boníssimes”. 

“Ara tenim safanòries i lletugues, però la setmana que ve plantarem pebreres i carabassetes. La collita l’emprem sobretot per a les festes, no dóna per al dia a dia de la comunitat”, explica Lozano assenyalant els parterres des del quart pis. “Si treballes per torns, és més incompatible amb la vida comunitària, però ens anem apanyant”. 

“Ara hi ha més tallers pel matí”, apunta Silvia Barroso (35 anys), “però cada any van variant. Jo faig un taller de jocs per la vesprada, i també hi ha un altre de nutrició. Però al final acabes participant més vesprades i en altres moments”. Debats, informàtica, Comité de Benvingudes, Comité del Bon Veïnat, cinema... Les activitats per teixir afectes es multipliquen a l’horari de la comunitat. 

Però les cures quotidianes superen al programa d’activitats: “este matí he anat al metge i m’estava preguntant tanta gent que he pensat en gravar al doctor per no repetir-metant”, explica entre riures Madelin de la Fuente (75 anys). “El veí del costatté por per si li passa alguna cosa i deixa totes les nits la porta oberta. A voltes entre, comprove que encararespira i me’n vaig”, afegeix rient-se Ramón de la Ossa. 

El dia comença ben prompte, dins i fora de la comunitat: “jo m’ajunte amb quatre homes a les nou del matí i baixem al bar a desdejunar”, explica Ramón. “I les nits d’estiu ens asseguemals banquets de la baldosa a xarrar”, afegeix Madelin. Els dijous a migdia, un vermut setmanal ha derivat en un dinar comunitari: “vam començar quatre i ara som uns vint, és tot un banquet perquè cadascú porta una cosa”. “Després hi ha gent que reserva la terrassa i vénen a celebrar els aniversaris dels nets i dels fills i això fa també molta alegria”. 

Recuperar els bons costums

“Vivia en un lloc on no coneixia a ningú i ara tinc la sensació que visc en una habitació i ma casa és tota la comunitat, és com una casa gran”, diu Madelin emocionada. Un tipus de vida en germanor que abans era més usual: ella va viure a una aldea d’Astúries on “les veïnes s’assentaven al carrer i la gent es coneixia”, però també li recorda quan va viure a Cuba “on veus als xiquets jugant al carrer i les veïnes et pregunten si ‘has hecho la colada’, que és com es convida al cafè allà”. 

I per què este estil de vida no s’adapta a tota la ciutat, si abans Alacant també era aixina? “El ritme de vida, el treball i la falta de temps lliure falla. Ara estem tots enfocats a l’individualisme i perdem la sensació de comunitat”, comenta Silvia. Però viure ací pot suposar més temps lliure perquè es reparteixen les tasques: algú baixa a comprar al supermercat i et porta la compra, hi ha una sala de llavadores compartida... “I jo hui he dinaten casa d’Angelines quan he vingut del metge”, apunta Madelin.

“A les urbanitzacions açò no ha acabat de funcionar, encara que hi haja piscina o pista de futbol que utilitzen algunes colles de xiquets. Quan et fas gran, només coneixes al veïnat del costat. La meua iaia és de la Florida i la besàvia del barri del Cementeri i en eixos temps sí era usual passar el dia al carrer”. 

“Jo vaig estar vivint al Marroc i allà encara es manté eixa cultura”, assegura Silvia. “El moment del té, compartir el pà... Això sí, els carrers són més estrets i frescos i els pisos més baixos, és més fàcil conèixer a la gent”. Del Marroc a Altozano, “vaig saber d’esta iniciativa pel boca a boca, l’amic d’una amiga estava ací i a partir d’ahi vaig conéixer el projecte i em vaig apuntar a la llista d’espera”. 

 Un model sostenible

Tots els membres de la comunitat han de complir requisits de renda i estar empadronats a Alacant. Els joves poden viure fins als 35 anys i els majors a partir dels 65. “L’experiència vital que porten és molt diferent, sobre tot les dones majors. Ala majoria li ha costat un poc entendre que poden fer el que els done la gana sense esperar son pare o el seu marit. Esta és sa casa i és sa vida”, diu contundent Baydal. 

Paguen de lloguer al voltant de dos-cents euros mensuals que farà que la inversió –deu milions d’euros- s’amortitze en uns cinquanta anys. “Açò en quinze anys, si fóra una residència, et costaria vint milions d’euros. I este edifici no li falta ni manteniment, ja el cuiden els seus habitants. No és ni dels tècnics ni dels polítics, ells diuen que és el seu edifici”, explica la treballadora social en un corredor trufat de macetes. “Dóna alegria però vam limitar el nombre de macetes perquè calia passar a navallades”.

“Jo vinc d’una família xicoteta i vindre ací per a mi significa molt. Ara tinc un muntó de cosins, iaios, ties...”, confessa Silvia. “I aprens moltes coses de nosaltres... i nosaltres d’ells”, afegeix Ramón. Borja assegura que “qualsevol cosa que et sorgeix li la contes a ells i amb l’experiència que tenen, et donen molts bons consells”. “La joventut que tinguérem nosaltres no és la que tenenells, i els agrada que li contem com era adés”, puntualitza Madelin. “L’altredia em van dir: et veig millor que quanvas entrar”. 

 @carlospastor__