Canvi climàtic, misericòrdia! Idees fresques contra la desertificació alacantina

ALICANTE. Un, Dos, Tres, responga al seu tòpic: “A partir de la Vila Joiosa cap avall, està tot sec”, “És arribar a Alacant i està la terra erma”, “Per la carretera només es veu polseguera”. Ja és una evidència: l’estiu s’allarga i la línia de costa va menjant terreny any rere any, però què hi ha del paisatge àrid de l’Alacantí?

L’Agència Estatal de Meteorologia presentava fa un mes un avançament de l’Open Data Climàtic, una ferramenta que assenyala les conseqüències del canvi climàtic als últims quaranta anys. Entre els 60 i el 2010, una enorme taca taronja ha aparegut a les comarques del sud: Alacant ja és una “estepa càlida” segons la classificació de Köppen-Geigner. 

Per a la ciutat, esta història no és nova. Des de fa segles, comitives per l’Horta d’Alacant pregaven a la Santa Faç o a la Mare de Déu de Loreto –serien abans els déus pagans de la pluja?- per l’arribada de pluges. Un sistema intel·ligent gestionava l’aigua del Monnegre des del Pantà de Tibi fins als assuts.

Intel·ligènciamil·lenària per a aprofitar l’aigua

“Ara mateix estem perdent una tasca de segles que han fet els habitants a les zones de muntanya per evitar que l’aigua arrossegue i erosione la terra”, conta l’enginyera agrònoma Marta García Chico. “Els paisatges abancalats fan una gestió correcta de l’aigua perquè la retenen i eviten les riades, però ara mateixa s’està perdent: cal recuperar el valor d’eixos llocs”. 

Dels bancals als assuts, la tecnologia per gestionar l’aigua s’ha perfeccionat amb el pas dels segles però encara té potencial. “Actualment les dos depuradores de l’Alacantí desaprofiten 16 hectòmetres cúbics anuals, un volum equivalent a l’embassament de l’Amadòrio”, explica l’enginyer agrònom Jose Luís Romeu Lamaignere. “Alacant és pionera en l’aprofitament de l’aigua regenerada amb el parc del Palmerar a finals dels 80. A partir d’ahi es van regar les noves zones verdes amb aigua de les depuradores, que costa deu voltes menys diners que l’aigua potable”. 

El campus de la Universitat d’Alacant, amb immensos prats de gespa, és un altre exemple: “es rega amb aigua que hi ha baix del campus, té molta salinitat però es dessala i es passa a una planta d’osmosi inversa”. Després l’aigua s’anivella a les llacunes del Bosc Il·lustrat, on floreix la vida de plantes i animals no humans. “Des d’allí es distribueix per tot el campus per bombeig, amb un sistema digitalitzat que es pot controlar pel mòbil”, explica Romeu Lamaignere. 

“El problema d’Alacant és que falten xarxes de distribució perquè aplega l’aigua regenerada a tota la ciutat. Es pot tindre zones verdes urbanes amb aigua regenerada i espoden convertir en vergers”. Segons l’enginyer agrònom, “la sequera no és una excusa ací”. “Hi ha zones on se segueix regant amb séquies com Mutxamel, Sant Joan d’Alacant o Tangel. S’han de modernitzar les xarxes, despressuritzar-les i que l’aigua depurada no se’n vaja a la mar”. 

La bellesa no és nomésverda

“Alacant té una vegetació pròpia de les condicions de reg que té, però l’ésser humà pot actuar a l’entornen què viu, perquè una cosa és el paisatge natural i altra el paisatge antropitzat, com l’agrícola. El cultiu de secà ha entrat en retrocés i ací és on trobem que Alacant està més seca: un camp d’ametllers embelleix l’entorn”, assegura Romeu Lamaignere. 

“Reduir el valor del paisatge al fet que siga verd és una errada impostada de fora. Sempre hem associat els paisatges verds a la bellesa, però els nostres paisatges tenen una riquesa cromàtica i biològica”, apunta García Chico. Igual que la Costa Brava ha sigut pintada fins a no poder més, ací és una tasca pendent treballar amb els ocres, les calcàries o l’espart... “Tenim paisatges on predominen les tonalitats groguenques i hem dedonar-li un valor”. 

“A llocs on les condicions són extremes per la salinitat, com a Rabassa o Aiguamarga, existeixen plantes i animals que han sobreviscut. Això fa que siguen diferents i valuosos, perquè són únics. Són paisatges que tenen interés per la seua riquesa ecològica”, assegura l’enginyera agrònoma. “Encara hem de treballar la nostra mirada, a mi m’encanten les Salines d’Aiguamarga o la zona de la Cimentera, mai hem tingut boscos com a Alemanya”. 

La perifèria d’Alacant està vertebrada per les infraestructures que alimenten la ciutat: cementera, pedreres, autovies i ferrocarrils vertebren on abans s’estenien els cultius de secà. “Fan falta altre tipus d’infraestructures que ens proporcionen oxigen, biodiversitat i sòls rics capaços d’evitar l’erosió”, proposa García Chico. 

Fa deu anys, d’un taller a l’aula Camon per repensar l’urbanisme alacantí va eixir una proposta per aprofitar estes infraestructures en benefici de tota la ciutat. “Proposàvem duplicar les reserves de terreny al voltant de les autovies per aprofitar-les com a espai verd amb pinedes, carril bici, pistes esportives...”, conten desde Subarquitectura. 

“Són activitats queja existeixen: la gent ja va en bici, se celebren fires i festivals... Però calcuidar un territori que ara té pols isoroll”, explica l’arquitecte Andrés Silanes.  A la proposta la van anomenar ‘Cor verd d’Alacant’ i l’objectiu era “fer valdre el buit que ja existeix, sense fer grans inversions”, conta Silanes. 

El 2008, l’objectiu de la proposta era influir en la redacció del Pla General –ara paralitzat per l’especulació urbanística d’anteriors governs- per a evitar el disseny de zones verdes aïllades. “A partir dels seixanta, Alacant creix cap a la platja de Sant Joan construint una façana marítima, però ara sorgeix una oportunitat de dissenyar una façana interior que dibuixe uns límits clars a la ciutat i imbrique la natura en la vida quotidiana”. 

“No ens podem conformar que la ciutat siga un sequer, les zones verdes són importants a la lluita del canvi climàtic i la gent ha d’entendre que millora la salut de les persones: produeix oxigen, augmenta la humitat, redueix la temperatura, filtra el pols atmosfèric, neteja el CO2, genera ombres...”, enumera Romeu Lamaignere.“No m’agradaria que dins de cent anys, els meus nets digueren que hi va haver una generació que no va fer el possible perquè les ciutats foren habitables”. 

@carlospastor__