Mesurar la temperatura de l'arquitectura per avançar-se al temps

VALÈNCIA. “Vaig començar a estudiar Arquitectura sense saber molt de bé que anava. Com a totes, m'agradava dibuixar, m'agradava crear coses, però quan estava acabant la carrera em va interessar la docència. Vaig començar a virar cap a la investigació en Arquitectura i Enginyeria perquè m'interessava més este aspecte de la carrera”, explica la valenciana Amanda Ramón-Constantí. 

Ara està a punt de llegir la seua tesi doctoral a la Universitat Politècnica de València sobre models energètics digitals, mentres també es dedica a ser divulgadora científica a la intersecció entre moda i arquitectura. Uns punts que no estan tan distants com semblen: els edificis i la roba com a envolvents crucials per garantir el confort tèrmic dels nostres cossos. 

“Sempre m'ha agradat molt el món de la moda i veia molts punts en comú. Però ho vaig meditar molt i no comencí fins que no vaig acabar la carrera. Ara faig vídeos a YouTube, però també done conferencies, tallers i i fins i tot monòlegs científics”, explica l’arquitecta i investigadora.

“M'ha vingut molt bé en diversos aspectes. Primer diria que em fa conscient de la bretxa entre la ciència que fem en el món acadèmic i el que realment li importa a la gent. A mi m'ajuda molt fer divulgació al mateix temps q investigava per a poder a adaptar el meu discurs. Com explique a la gent perquè serveix i perquè és important la meua faena?”, reflexiona Ramón-Constantí sobre el seu treball al canal de YouTube ‘A escala’.

“I després també m'ha ajudat molt a desmitificar. Quan vaig començar a treballar en el meu projecte de tesi, encara ningú parlava d’intel·ligència artificial fora de la acadèmia. Després hem viscut eixe boom sobre l'automatització que ens llevarà el treball. És curiós perquè he treballat en paral·lel amb robots i processos d'automatització i és important fer veure a la gent que no és tan senzill com pitjar un botó. Hi ha molts tècnics darrere, les coses no són tan tremendistes”. 

La tecnologia és la tercera pota de la trajectòria d’Amanda Ramón-Constantí. “A la meua tesi desenvolupe una metodologia per a adquirir dades sobre la temperatura dels edificis, processar-les i construir amb elles models de simulació energètica”, apunta la científica. “Amb estos models, podem calcular el comportament dels edificis davant diferents situacions. Per exemple, podem simular quins són els edificis més vulnerables davant futures oles de calor extremes i prioritzar les inversions allí per a millorar la seua qualitat energètica”. 

Però anem per parts. La tecnologia ja ha suposat un pas avant per a obtindre les dades de les temperatures. “Ara les càmeres termogràfiques ens permeten realitzar diagnòstics no invasius”. És a dir, no s’ha de picar pedra per mesurar la temperatura d’un edifici. “Ademés, abans es prenia la temperatura sobre un punt concret. Ara la càmera trau la temperatura a totes les superfícies. I amb l’ajuda dels escàners làsers, obtinc els models tridimensionals”. 

“Els escàners làsers, coneguts com LIDAr, és un aparell que mana un feix de llum a una superfície i calcula el temps que tarda el feix de llum a arribar a la superfície, rebotar i tornar. Li dona una sèrie de dades en forma de punts i el que fa és obtindre un model amb el qual pots interactuar en un ordinador”. La metodologia treballada per Amanda al seu treball conjuga els dos dispositius per mesurar la temperatura de l’edifici i després calcular diferents situacions sobre l’arquitectura. I si l’edifici té punts recondits o és massa gran, la robòtica ajuda: “treballem amb plataformes terrestres mòbils que van mesurant la temperatura, com si fóra un aspirador”.

“El temps atmosfèric extrem, la climatologia o l’ocupació són diferents variables que generen diferents casuístiques”. Simular com es comporten els edificis davant eixes casuísitiques és una manera d’adelantar-se al temps i prevenir riscos. L’últim avanç d’este projecte d’investigació és aplicar-ho a l’escala de campus universitaris, barris i ciutats. Però no només ha servit per prediure el comportament d’edificis i avançar-se al temps. També per a viatjar al passat i convertir-se en Indiana Jones descobrint edificis desapareguts del Carme. 

“Tindre una còpia digital d'una cosa física és molt mes ràpid que si ho feres manualment. I és més fàcil calcular el modela de més simulacions per a un període de temps. Aleshores si has de fer una reforma per a aïllar millor perquè no perda tanta calor, estos bessons digitals avancen la faena”. 

Un àmbit científic on les dones fa anys que predominen com a estudiants, però no com a investigadores. “És curiós perquè jo crec que les dones érem un 60% d ela meua classe, però continua sent un món molt masculinitzat. A les disciplines tecnològiques, ja fent carrera investigadora, les xiques som molt poques. A l'hora de treballar a mi no m'ha resultat un hàndicap, però la carrera acadèmica coincideix amb la vida fèrtil de les dones. Moltes entren en la carrera acadèmica, però els llocs de responsabilitat són d'homes perquè moltes dones han hagut d'eixir”. 

“Tornen poques i es troben que ja no poden continuar ascendint perquè no han pogut produir tant. Sempre van un o dos passos per darrere perquè conciliar no és fàcil: viatjar a congressos, fer estades... Ells aconsegueixen càtedres i tu encara estàs de professora titular”. Un món dissenyat encara per a ells, encara que cada vegada amb més referents inspiradors que van trencant sostres. “Jo m’he emmirallat molt amb dones com la matemàtica Anabel Forte, la biòloga i astronauta Sara Garcia o l’enginyeria industrial Elena Garcia Armada”, conta Amanda Ramón-Constantín.