Bodes de plata per a la porta d’acer

ALICANTE. És una de les icones de la Gran Via, el cinturó urbà d’Alacant. La confluència entre les avingudes de Sanchis Candela i Xavier Soler va estar els primers anys com una immensa rotonda, però prompte es va convertir en una porta. “Es va inaugurar l’any 2000, però vaig presentar el projecte l’any 1996”, conta Lastres a AlicantePlaza.

Un encàrrec de Nuño de la Rosa, assessor artístic del regidor de cultura Pedro Romero, va desencadenar el projecte. “Aleshores la plaça només tenia un edifici i em van demanar si podia fer alguna cosa. Vaig començar a pensar una font: una sèrie de geometries que anaven disminuint de grandària amb una caiguda d’aigua, com si fóra una piràmide estilitzada a base de cubs”, explica Lastres. “Els arquitectes municipals van dir que una caiguda d’aigua de trenta metres era massa. Aleshores vaig convertir el concepte en una porta”.

“En aquell moment de final de dècada pensava en la porta del mil·lenni, la porta d'entrada a una nova ciutat que era tota eixa zona. Havia de ser una porta transparent. Que fóra com un vol. Això ho vaig pensar a través d'esbossos. Però amb la idea de la porta no n'hi havia prou, perquè no volia un arc del triomf. Jo ja comptava amb aquests elements cúbics de diferents mides i vaig anar veient solucions plàstiques que jugaren amb la idea de sustentació, d'elevació… per això són uns volums dalt i altres a terra, dialogant entre les dues formes. Sempre són polièdrics rectes”.

Després d’uns esboços, l’artista va passar a la maqueta en fusta per determinar la forma final de la peça. “Normalment treballe en pedra, marbre o acer; però en escales assumibles. Per això no faig esbós, directament fabrique la peça o faig maquetes de suro o altres materials tous. Després vaig enganxant i soldant i canvien les coses”.

“Però en fer una peça d'aquestes dimensions, el primer que em vaig haver de plantejar era com quedaria a la plaça”. El parèntesi de quatre anys va ser aprofitat per fer uns plànols i unes visualitzacions amb Segundo García que recreaven la plaça amb l’escala final de l’escultura. Una cosa habitual al nou mil·lenni que no ho era tant a finals dels noranta.

Més de seixanta tones de pes, una enorme cimentació i tres grues per elevar les peces d’acer són algunes de les xifres que rodejaren el projecte. 25 anys després, l’artista assegura que ha envellit molt bé sense precisar de manteniment, i assegura que no ho necessitarà per a arribar als cinquanta anys tampoc. “L’acer patinable ja ha tret la seua capa protectora que impedix la oxidació”, assegura Lastres.

El gran canvi que va sofrir la peça va ser quan es va obrir la rotonda als vianants l’any 2014. “En el disseny inicial de la plaça es contemplava que fóra accessible, però un regidor va dir que era millor que no entrara ningú per risc de vandalisme”, assegura Lastres. La idea original contempla observar el conjunt des dels xicotets poliedres que estan a terra.

“En el moment en què et col·loques enfront de l’escultura menor veus que pots unir punts i pics amb els poliedres superiors. Són verticals i horitzontals i estan rotats 45 graus, aleshores és interessant com pots unir les dos situacions, la inferior i la superior. I si ademés hi ha núvols fa la sensació que té un moviment especial”.

Pedro Romero li va encarregar una altra escultura que mai va arribar a materialitzar-se, anomenada Trànsits, i a l’artista li agradaria que algun dia poguera ser construïda. “També he pensat un projecte per tractar la pedrera de la Sangueta, a la Serra Grossa, treballant sobre la pedra de manera que es creara una estructura d’alt relleu”. Mentrestant, l’artista acaba d’inaugurar una exposició a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi oberta fins al 2 de febrer on es recopilen alguns dels seus treballs més recents sobre la geometria i el color. “Tot a la vida és geomètric”, conclou Lastres.