El full de ruta de Ramón Esteve per reciclar el passat industrial d’Alacant i Alcoi

ALACANT. Ramón Esteve, fundador de Ramón Esteve Estudio, i Anna Boscá, cap del departament d’Arquitectura Sanitària i Equipaments de l’oficina valenciana, avancen a Alicante Plaza com es dibuixa el futur de l’arquitectura post-industrial d’Alacant i Alcoi. L’oficina valenciana es troba immersa en la redacció dels projectes que convertiran l’antiga fàbrica de Rodes en un parc tecnològic i Les Cigarreres d’Alacant en un espai emblemàtic de la ciutat, amb un programa d’usos encara en discussió pública.

— Com comença la trajectòria de Ramón Esteve Estudio?

— Ramón Esteve: Vaig fundar l'oficina el 1991 i com qualsevol estudi va creixent. Comence a Ontinyent, quan abans d'acabar la carrera guaye una proposta de Kodak amb uns amics. Entre ells amb Antonio Ferrero, que ara és el meu soci. Vaig començar lògicament a xicoteta escala, encara que m’encasellaven molt en l'interiorisme. Vaig començar a presentar-me a concursos que van funcionant, amb molta energia i poques oportunitats. Quan agafava un projecte arribava fins a l'últim detall, i per això em vaig familiaritzar amb el disseny de mobiliari. A partir d'una casa a Eivissa ja em vaig professionalitzar en el disseny de mobiliari i industrial.

Ara som un equip de 25 persones, vam seguir portant obra publica i privada: residencial, equipaments ... El disseny industrial va agafar un camí paral·lel que desenvolupe per a moltes marques. Aquesta visió de l'arquitectura que té a veure amb una visió experiencial, global, on el que dissenyes no només és un objecte, sinó un entorn i pràcticament una filosofia de vida.

— Com heu anat construint eixa metodologia per anar treballant en diferents escales? 

— Ramón Esteve: Hi ha un canvi de mentalitat. Hi ha un salt important i és passar d'un taller creatiu amb una persona que té una visió i una forma de fer a convertir-lo en una empresa dotada d'un equip. Ser una empresa de serveis, amb un perfil cuidat, evitaré dir la paraula elitista, perquè és veritat que tenim capacitat de fer projecte molt elitistes, però després fem promocions, obra pública ... Treballem tots els segments, tots els estatus. És una obra molt acurada, que vol estar dins el món de l'arquitectura culta.

Sí hi ha un salt quan l'estudi es converteix en empresa. Però ens vam adonar que no es va perdre l’esperit original. Ara hi ha un equip que se centra en la gestió empresarial. i la producció i el disseny s'ha alliberat de tota la resta. Lluny de desvirtuar-ho, ho ha fet molt més pur.

— Per què esquivaveu el concepte d’elitisme?

— Ramón Esteve: Fem cases amb pressupostos grans, però se'ns ha associat per una tipologia d'obra en concret que té un èxit internacional. Estem treballant ara fora i tenim més sol·licituds, perquè les xarxes socials ens han ajudat a propagar-nos pel món. De Nova Zelanda, Baixa Califòrnia ... L'important és que es conega per alguna cosa que siga bona, perquè no podem controlar completament com ens veuen.

— Encara que projecteu obres amb pressuposts alts, qualsevol arquitectura té una vocació sobre el territori, interactuant amb l’entorn i les seues comunitats. Tant per a promocions privades com en equipaments públics, com concebeix l’oficina la relació de l’arquitectura amb l’espai públic?

— Ramón Esteve: La ciutat és l'arquitectura més complexa, intervenir a la ciutat amb tota aquesta complexitat és un repte interessantíssim. Si a més té un valor patrimonial, perquè abans que arribares tu, hi ha alguna cosa que tenia valor i queda un testimoni històric, encara és més interessant. Nosaltres apuntem molt aquest tipus de projectes.

Anna Boscá: En Rodes i Cigarreres els usos seran variats i transcendirà els propis edificis per a canviar la idiosincràsia de les mateixes ciutats.

Ramón Esteve: L'arquitectura es fa per a les persones, perquè puguen ser un poc més feliços. Si invertim l'impacte emocional de l'arquitectura en un edifici públic, estàs col·laborant a millorar la societat. Qualsevol comunitat és una suma d'accions, si és positiva… aquesta comunitat es vora afavorida. És l'objectiu de la nostra il·lusió, de la nostra passió, fer que en aquests espais la gent desenvolupe les activitats que haja de desenvolupar, que hi haja accions humanes. La clau és humanitzar l'espai en totes les dimensions. Però és que l'arquitectura té molt abast. Una bona arquitectura per exemple genera identitat, un barri ben dissenyat fa que la gent s'identifique amb ell. Si el barri és degradat, on l'arquitectura pot ser un desastre, fa que la gent no s'identifique i estiga desarrelada.

— En tota esta completa trajectòria teniu algún exemple d’estes formes de treballar amb les comunitats i l’entorn?

— Ramón Esteve: Quan hem fet qualsevol cosa, l’impacte ha estat molt positiu. La gent fins ara hi ha donat bon feedback. Un espai privat té un impacte important, com és el cas de Bombes Gens, el centre cultural promogut per la Fundació Per amor a l'Art a València. El seu barri és millor amb aquest edifci que sense aquest edifici.

Anna Boscá: Els usos impacten en l'entorn, però també és la pròpia arquitectura que estableix unes noves relacions. Quan més podem actuar sobre això, més podem renovar l'entorn immediat de barri.

— Amb una tipologia tan semblant entre Bombas Gens, Rodes i la Tabacalera d’Alacant, quin aprenentatge ha suposat este projecte per a l'equip?

— Ramón Esteve: És una casualitat històrica, però fa poc ens assabentarem que la fàbrica de Bombas Gens era la principal competència de Rodes. Ens agrada molt aquesta estètica industrial, València té un passat industrial del qual queda molt poc, però ens agrada molt, i jo crec que a estos concursos vam guanyar per això, per posar en valor aquest moment històric i aquesta tipologia. Bombes Gens és tot un exemple, d'iniciativa privada amb la Fundació Per amor a l'Art. Ara ho traslladarem tant a Alcoi com Alacant, on he de lloar la iniciativa impressionant. Són perifèries de ciutats que s'han convertit en el centre de la ciutat, on de cop i volta generar una infraestructura així de potent enmig de la ciutat és una meravella. Tecnologia, espais turístics i gastronómicos, culturals, educatius, Generant dinamisme amb les cafeteries...

— Tant la Fàbrica de Rodes a Alcoi com l’antiga Tabacalera d’Alacant presenten dos reptes pareguts: arquitectures post-industrials al mig de la ciutat.

— Són dos projectes semblants. En Cigarreres farem el mur mes permeable, però en Rodes tot i ser un únic edifici, els usos van a fer que l'edifici siga permeable i la ciutat es trobarà amb una activitat complexa que va a conviure amb la resta de les activitats d’Alcoi.

Jo sempre dic que casi sempre que arribem a una crisi de model de ciutat, en totes les revisions tornem a la Ciutat Antiga, perquè l'actual model de segregació és un desastre: ciutats dormitori, zones degradades perquè no tenen activitat 24/7... No obstant això, la complexitat d'usos i els usos mixtos es donen en la ciutat històrica. I aquests edificis que estem fent aportaran un seguit d'activitats complementàries que van a fer que els edificis tinguen més qualitat de vida i de treball.

Anna Boscá: Hi ha uns usos que es van assignant, vam intentar que no hi haja usos segregats. Els patis de Rodes s'obrin a la ciutat i es converteixen en jardins, connectant la mançana en diagonal. Hem aconseguit una connexió, convertint espais sense ús públic en espais obert.

Ramón Esteve: en els dos projectes hem aconseguit convertir dos espais sense activitat en dos espais d'ús públic.

— Tots dos projectes també s'han resolt de la mateixa forma. Quina opinió té l'oficina sobre l'encàrrec de projectes a través de licitacions o concursos d'idees?

— Ramón Esteve: Ara anem a protestar un poc. Nosaltres l'any passat vam tindre una bona ratxa i vam guanyar 8 concursos en la puntuació d'idees, però d'aquests huit ens van guanyar en quatre perquè van presentar ofertes econòmiques més baixes. Un estalvi que després no és significatiu, perquè una mala gestió pot fer que un projecte siga més car. Això passa a la Comunitat Valenciana, però a França hi ha una legislació on pesa més la qualitat del projecte que la despesa. A Catalunya ja està així, i hem guanyat concursos amb baixes xicotetes, però a València algú fa una baixa encara més boja i és impossible competir.

Les baixes van en contra de la qualitat de l'arquitectura. Hi ha llocs com França o Catalunya on el nivell de l'arquitectura és molt superior, tenen una cultura arquitectònica perquè valoren més la qualitat que la baixa econòmica. Simplement s'estan aplicant els plecs, que es fan per a qualsevol tipus de contractació, es trasllada la metodología de contractació de qualsevol servei a contractar un projecte d'arquitectura. Ha de canviar, perquè sinó tindrem edificis roïns amb uns honoraris més barats. Hi ha concursos que ja hem decidit no presentar-nos, perquè ixen concursos amb unes condicions que no són justes.

— A més de les baixes temeràries, l'altra falta d'encaix seria la figura de les licitacions, on suma més l'experiència prèvia i la competitivitat econòmica. Quin penseu que per a aquest tipus de projectes encaixaria millor?

— Ramón Esteve: Que hi haja un mínim d'experiència és fonamental, però les idees són importants. La combinació d'experiència amb idees és el que millor funciona. Estem guanyant molt amb concursos a dos voltes: una d’encaix i experiència i una segona fase remunerada. Ara per ara, les empreses privades estan fent concursos, que paguen i en alguns casos dóna per cobrir despeses. Així aconsegueixen convocar diverses idees, les pagues i agafen la que consideren. Hi ha d'haver una combinació de les dues coses, hi ha models que funcionen aconseguint la qualitat del projecte i el preu competitiu. A Espanya hi ha estudis que guanyant concursos s'arruïnen i a França hi ha estudis que perdent concursos sobreviuen, perquè allà et seleccionen i la següent fase el concurs cobreix despeses. Amb això aconsegueixes més qualitat.

— En el cas de la mançana de Rodes, està previst que aculla usos molt variats. Com podríeu definir què va asuceder en Rodes en els propers anys?

— Ramón Esteve: L'edifici funcionarà. És un edifici que és una necessitat i posar-lo al centre de la ciutat és una meravella.

Anna Boscá: Hi ha una sèrie d'espais perquè oficines s'instal·len a desenvolupar els seus programes. Hi ha convenis amb la Universitat Politècnica, el Centre de Turisme d’Interior… A més, també hi haurà espais per a donar suport a iniciatives per dinamitzar el teixit empresarial vinculat a les noves tecnologies, fomentant així la captació i la generació de talent.

L'altra pota és la pota social, educativa, amb una aula de música, un espai d'intel·ligència artificial vinculat a la universitat ... I també hi ha uns usos comuns, amb sales polivalents per a conferències, cicles, per a l'ús d'uns i altres ... L'objectiu és que el espai no estiga preassignat, més enllà de l'imprescindible.

— Penseu que és més fàcil projectar des dels usos genèrics o és més senzill imaginar-se el espai des d'un ús més concret?

— Anna Boscá: Treballem amb les dues situacions. Hem hagut de buscar espais que s'adequaren a aquesta polivalència d'usos. I després decidir en què altres zones ubiquem aquests usos que ja sabem que han d'anar. L'espai social per exemple necessita unes prestacions específiques, té un mobiliari, unes instal·lacions, dimensionant els serveis...