A dos velocitats: la Fundació CAM examina les lògiques de la bombolla immobiliària alacantina

ALACANT. El barri de la Sangueta, entre el Benacantil i la Serra Grossa, va ser triat pel Consell per a construir el desitjat Centre de Congressos d’Alacant. El projecte es va presentar varies voltes a la ciutat. “L’arquitecte Pérez Arroyo és un visionari que posa en marxa un projecte també visionari que farà d’Alacant una de les grans ciutats del Mediterrani i d’Europa”, declarava en 2008 el president Camps a Europa Press.

El president de la CAM, Vicente Sala, el de la patronal alacantina, Modesto Crespo o la de les Corts, Milagrosa Martínez, també se sumaren a una de les presentacions del projecte. L’edifici, que completava la paret vertical de la Pedrera, era un “paradigma de la sostenibilitat” amb una coberta irregular de vidre daurat que actuaria com a aïllant i reflector. L’equip tècnic assegurava que -a pesar del vidre- no seria necessària refrigeració.

Però després de varies presentacions i rodes de premsa amb maquetes i fotomuntatges, a partir del 2010 la proposta –on es contemplaven també torres de 25 pisos- es va amagar en un calaix fins que es va descartar definitivament el 2016. Deu anys després, la Sangueta segueix sent un descampat on conviuen insectes, veïns i brossa.

El Centre de Congressos de la Sangueta, els 13.500 pisos i macrocentre comercial del Pla Rabassa, un aquari i un planetari per a la Britànica o el patrimoni de la farinera a Benalúa Sur són algunes de les controvèrsies que s’analitzen a Alicante a dos velocidades. L’exposició aprofita la faena del curs de Projectes Arquitectònics de la UA organitzat pel professor Enrique Nieto, on es van estudiar quatre zones de la ciutat que s’han quedat abandonades després dels imaginaris construïts amb les propostes de la bombolla immobiliària.

“Es tracta d’un arxiu obert de la ciutat d’Alacant on s’identifiquen alguns llocs on  s’han projectat arquitectures recentment. Hem portat estes realitats a un espai expositiu mitjançant una sèrie d’objectes dissenyats per remoure algunes de les controvèrsies, com la monumentalitat dels projectes i la quotidianitat actual”, explica Juan Manuel López Carreño, que enguany estudia a l’Escola d’Arquitectura de Madrid.

Segons Burgos Alvarado “les intervencions han seguit una anàlisi crítica de les ecologies que perviuen a cada escenari”. Des de Copenhaguen, conta que “al cas de la Sangueta, vam dissenyar una cadira seguint el formalisme proposat per Pérez Arroyo, un facetat triangular amb acabat daurat”. “Són objectes anecdòtics que reuneixen les discussions a la zona. La cadira transporta la dimensió monumental d’un model geomètric i nosaltres la col·loquem allà per prendre el sol. Hi ha un punt de banalitat però ens convé per distanciar-nos de les propostes originals”, afegeix López Carreño.

A través de maquetes, projeccions i accions, els autors no proposen solucions sinó convocar discussions: “ens interessa la capacitat que té la cadira per a debatre sobre el projecte de la Sangueta hui, el mateix poder que tenien les múltiples maquetes de Pérez Arroyo al seu moment”. I és que encara que no ha arribat a construir-se, estos projectes sí que van sacsejar alguns canvis, articulant noves relacions veïnals i construint la identitat de la ciutat durant un temps amb el relat dels grans esdeveniments.

I quin paper tingueren els arquitectes durant estos anys? L’exposició també posa el focus en els canvis a la disciplina de l’arquitectura. “Per exemple, la proposta del Centre de Congressos utilitzava molt la sostenibilitat però només es convocava amb paraules. El mateix projecte s’inventava uns paràmetres ecològics per justificar la ubicació del centre. S’inventen uns dispositius per convèncer a la gent que ho compre: primer a l’elit política i econòmica i després al conjunt de la societat”.

“El Centre de Tecnificació, el pavelló d’Enric Miralles al Tossal, seria el contrapunt a estos projectes. Miralles treballava amb la forma i la poètica, construïa el seu propi imaginari. Des de fa uns anys sembla que tota l’arquitectura es construeix a partir de la sostenibilitat, encara que siga com a excusa. No és negatiu per se, però sí que denota un canvi a l’hora de comunicar les propostes”, expliquen els estudiants d’arquitectura.

Amb la seua investigació, Burgos i López afirmen que “la representació de l’arquitectura construïa un model de societat alternatiu”. “Amb el Pla Rabassa, malgrat els interessos i la corrupció, la població no va plantejar massa resistència. Llevat de les iniciatives que emergiren del que després seria la PIC, quan es va plantejar l’habitatge de protecció oficial la gent es va bolcar com si regalaren pisos”.

“Hi havia una base social que d’alguna forma ho reclamava i es veia reflexat l’estil de vida que volia la gent”, explica López Carreño. “La intenció dels promotors que decidien com eren les cases i com es representaven a la venda estava relacionat amb l’aprovació de la gent. Per exemple, les zones seques de Rabassa als fotomuntatges es convertien en un prat verd”, afegeix Burgos Alvarado.

Des del 19 d’octubre fins al 25 de novembre,  la Fundació CAM acull al centre alacantí de Canalejas este programa pioner per a estimular els estudiants universitaris amb la producció d’exposicions artístiques. “Evidentment l’arquitecte té una sèrie d’habilitats que van més enllà d’edificar. Seguir pensant que tota la formació de l’arquitecte gira al voltant de la construcció seria un problema: és necessari qüestionar-se la realitat. Calen professionals fora del negoci immobiliari que revisen què i com es construeix”. Si els arquitectes estan obligats a pensar abans de construir presentant els seus projectes, és el moment de pensar abans de dibuixar.