ALICANTE. Un espectacle aparentment inclassificable que deixa el públic dempeus aplaudint, com si l’alliberarà de seure en la butaca després de presenciar tanta transmissió d’energia destil·lada a l’escenari. Una energia producte del cos humà en moviment. Del cos a cos, de la gestualitat corporal, del cos capaç de reproduir, reinventar, seduir, del cos com a font d’inspiració.
Un espectacle que hagués agradat Jaques Lecoq, que va arribar a la convicció que el gran teatre era aquell que implicava al cos en tot el seu conjunt –pelvis, plexe i cap simultàniament– que va apostar per la gestualitat corporal sobre l’expressió verbal, donant rellevància al llenguatge no verbal o físic sobre la paraula. El cos com a portador d’expressió d’idees i pensament.
Un espectacle de Luciano Rosso i Nicolás Poggi –Poggi Rosso– interpretat per el propi Poggi i Alfonso Barón –ballarins, actors i acròbates, immensos– a la recerca d’expressions artístiques entre la dansa, la gimnàstica i la gestualitat actoral que resulta impactant, que destil·la sensualitat i humor amb gran dosis de complicitat no exempta de tècnica i rigor.
Com si foren hereus de la gran companyia de teatre físic DV8 Physical Theatre –només cal visionar The Cost of Living o la magnífica To Be Straight With You: Hips Don't Lie– o seguidors del treball de la companyia Tanztheater de Pina Bausch,- no ho dic tant per l’estètica com per la capacitat per trencar expectatives i obrir l'opinió de les audiències- ens mostren no només com es mouen sinó què els mou, sovint improvisant, deixant-se dur o relacionant-se amb una radio-cassete –on sona la radio en directe, cançons o converses– que són aprofitades per experimentar i aprofundir en un treball escènic on només un banc i una estanteria de vestuari d’un gimnàs els donen suport.
Química i complicitat entre dos actors que literalment “es deixen la pell” sobre l’escenari amb una sensibilitat pròpia, que alhora es capaç d’enriquir cada moviment del company, de recuperar el concepte de moviment lliure, de realitzar una interacció molt dinàmica amb l'espai i d’explorar la possibilitat de l'autoexpressió corporal.
No estranya la seua gira mundial i el seu èxit en espais com Festivales de Teatro Rafaela 2009 y 2010, Festival de Danza Contemporánea 2010, El Cruce 2009, Código País 2010, Festival Estival SMA 2010, Celebración Anual de Danza 2010, Festival Escena 2012, Berlin 2013, Encuentro Internacional de Danza, Quito, Ecuador 2013, Festival OFF d`Avignon, Francia, Juliol de 2014, entre d’altres.
Veritat, intimitat i inspiració a traves dels cos en moviment per habitar l’espai. Un espai per crear la comunicació artística entre els creadors del fet escènic i el públic, jugant a trencar codis establerts i modificar “acords i modes estètiques” deixant al públic dos parts essencials en el teatre; l’expressió i la significació.
En aquesta ocasió l’espai era el Teatre Arniches on –tot i no poder dir que ja estan consolidades, hi haurà que esperar un poc més– les representacions a sala plena comencen a no ser una excepció o una anècdota.
Pot ser, s’està ben a prop d’aconseguir allò que la seua directora Alicia Garijo, fa només un parell de programacions –en prendre possessió del càrrec– deia amb boca petita i sincera modèstia “caldria anar a una sala teatral o d’arts escèniques com qui va a aquella sala de cinema i sap –tot i no haver llegit el programa i no saber què fan– que trobarà una cosa del seu gust, doncs, la sala programa qualitat i productes d’interès amb una línia absolutament reconeixible i definida”
