ALICANTE.
- La Beth i el Toni es casen d’aquí a un més! Com canvien les dones als homes, oi? - Comentava en Pau amb els amics del futur nuvi.
- Abans era de la gresca, no es perdia cap festa. Ara, com que a ella no li agrada la marxa, fixeu-vos que cada cop ve menys.
- És una carca aquesta tia –afegia en Lluc–. Sort que està bona que si no pobre tio... Encara que si no s’espavila, aquesta el tindrà a pa i aigua.
Els amics del noi van seguir la conversa, fins que van decidir organitzar-li un bon comiat de solter; això sí, ella no en podia saber res, encara el boicotejaria. Van triar un dia que la Beth, que treballava d'infermera en un geriàtric, tingués torn de nit... Seria genial!
Van quedar amb ell amb l’excusa de fer un sopar d’amics, una copeta i cap a casa.
En arribar el dia, la Beth, amb aquella cara de nina, que emanava dolçor per arreu, li va fer un petó i amb mirada ingènua li va dir:
- Porta’t bé, eh Toni!
I tot seguit va sortir abans que ell, direcció al geriàtric.
El grup de nois havia llogat un petit restaurant, situat en una torreta a la part alta de Barcelona. Una bona decoració i un contrast lumínic excel·lent donaven al local un aire íntim i acollidor. En Toni de seguida va pensar que hi portaria la Beth, segur que a ella li encantaria!
El sopar va transcórrer amb normalitat, rialles tot rememorant anècdotes de joventut i alcohol a dojo, que va fer que arribessin als postres ben alegrois.
En Pau va desaparèixer un instant i en tornar els va dir que ara venia el pastís que havien encarregat expressament perquè la trobada tingues com a final un detall de comiat de solter.
Tot seguit va començar a sonar una musica sensual i suggerent, que apagava el soroll de les rodetes del carretó en què els cambrers portaven amb cura un pastís monumental. El van deixar al mig de l’estança i van sortir amb discreció tancant la porta rere d’ells.
En Toni, passat de voltes, s'hi va apropar. Una cridòria general l’incitava a agafar la figureta que coronava el pastís. Tot fent xerinola la va estirar i es va obrir la tapa acolorida del pastís de cartró. En sortí una exuberant i lasciva senyoreta contornejant el seu cos amb gosadia.
- Sorpresa! Van cridar els companys a l’uníson.
Ara des del llit de l’hospital on es recupera del desmai sofert, encara sent ressonar aquelles paraules dins el seu cap.
- Collons, si és la Beth!
