Un veí vagarós ‒l’han jubilat i no sap on dar-la‒ es passa hores assegut a la pedra de l’escala del seu bloc de pisos. I com que ara transita una dona i ara una altra, té la conversa assegurada durant tot el matí. I, efectivament, a una servidora també l’enganxa. De vesprada la cosa canvia, entre el café, la migdiada i una ronda amb els colombaires –així per aquest ordre– li van passant els quarts i les hores. A mi no se’m fa costerut intercanviar una estona garlant amb ell. Això d’estar a l’atur no és una panacea i, sobretot quan arriba la pesada primavera, s’agraeix tenir algú amb qui passar l’estona per aclarir una mica l’olla espessa per culpa de l’abstèmia primaveral.
Avui ha tocat un tema familiar. Resulta que té una germana vídua, també pensionista, amb un fill, que marededéu quina fitxa! Molt abans que el pare morira burxava dia i nit per fer-se amo de les propietats, ja que, els deia, si esperava que faltés el progenitor es trobaria amb els impostos de transmissió. Segons ell, serien molt més alts que si es feia el canvi de nom del patrimoni en vida de son pare. Tant va sotjar que ja fa anys i panys que és propietari i senyor de la poca terra i de la malmesa casa.
El xic està separat, no passa pensió –diu que la mamella no dóna per tant– i, de retruc, la ex i els fills estan desapareguts; entre judici i judici s’entén, perquè tenint en compte la separació, el divorci, les denúncies i la pensió, el jutjat s’ha convertit en un punt de trobada. A final del mes que ve el nostre Marçal té un altre judici; com que no desembutxaca la paga mensual per sentència a la dona i els fills, li ha arribat una participació de part de la magistratura. I ell en principi tan tranquil: amb un ERO que l’empresa li té en marxa, baixa salarial, suspensió de sou i feina ‒sobretot a la tardor i a l’hivern que treballa setmanes que sí i d’altres que no‒ i alguna cosa més que pensa treure’s de la mànega, vol amansir la jutgessa. Hem dit que en principi està molt tranquil, perquè de fa poc han canviat les tornes. Del gabinet d’advocats ‒així ho diu ell i amb la boca ben gran‒ un dia li van fer comprendre que en ser reincident, podria ser que hagués de complir sentència en un dormitori de barrots. Així doncs, com més s’atansa l’hora del judici, més la pell no li toca a sobre i, de retruc, no té fam; tan sols fuma i beu. A banda, li fa por que la gent del poble s’assabente que està castigat, si fos el cas, a fer el curset per maltractadors. Que dit siga de passada ja en té experiència; no seria la primera vegada que hi va. Fa anys, i durant sis mesos, cada dissabte de matí li tocava fer seixanta quilometres per assistir amb una colla de destralers com ell, a les classes que feia una psicòloga. Es veu que la professional s’havia de quadrar tot sovint.
L'hereu imposa l'estil dictatorial i amenaçant
L’hereu imposa l’estil dictatorial i amenaçant. Sa mare, acollonida, procura no obrir la boca quan estan sols per casa. No se sap si és perquè el gran dictador beu més del compte o perquè és intrínsec al seu caràcter, el cas és que no se li pot dir res, perquè salta com una mala bèstia per qualsevol fotesa que vulga comentar la pobra dona. Li lladra que la portarà a la residència, que la traurà de casa... Ara, ja no l’aterra dient-li que la deixarà sense res, perquè la pensió de jubilada ja fa temps que l’administra el fill estimat. I la muller quan més calla, l’altre més l’humilia. Cada dia li ha de demanar els diners per anar a comprar i no es pot oblidar del rebut sinó, pel miserable canvi que ha restat de la compra, hi ha el perill d’un consell de guerra. Ha de demanar els seixanta cèntims del pa, si només hi ha pa per comprar, i fins i tot els vint centimets de la plateta de missa del diumenge. I per la perruqueria li cal demanar els euros manta vegades i a cada petició s’ha de sentir un calla i no m’emprenyes més.
Es veu que en aquella casa hi ha un malviure. «Allò és la guerra de Corea», ha aclarit el meu interlocutor. Tanmateix, enmig de raons i futileses, el maltractador ha estat capaç de fer un acord amb un cosí. El nostre hereu no té un duro i, per tant, es impossible fer una mica d’obres a sa casa; a la cuina —una paret i el sostre estan a punt de caure- i al quarto de bany —que encara és dels anys seixanta del segle passat. A les famílies allò que no ho soluciona l’amor, l’estimació, el respecte i la voluntat, ho resolen els diners. Per tradició familiar, els caps de família han preferit malgastar els diners abans que els hereus en traguen profit. En Marçal no serà pas diferent; com que el dèspota no té tracte amb els fills, de sobres té clar que no els vol llegar res. El meu veí no ha volgut preguntar a sa germana detalls sobre la maniobra de la remodelació de l’habitatge, però com que serà un cosí molt repunyeter qui es farà càrrec de la minuta de les obres de la casa pairal, es pensa que hi ha un pacte entremig. Podria ben bé ser que aquest cosinet solidari per un dia, pagara les obres a condició que el nostre fill de sa mare faça constar en el testament que la casa l’heretarà el parent, i no els fills desapareguts, en el cas que en un període convingut no es salde el deute. I difícil serà liquidar-lo, perquè el nostre Marçal té un forat a la mà.
I a més és fanfarró de talla. Arriba al bar i paga el beure. El seu i el dels parroquians que l’adulen. Cada dia té un sopar o un dinar. De tot això que estem parlant, tant sols fa referència a la primera setmana de cada mes, perquè la resta dels dies els passa com pot; durant aquest temps la cartera, a part dels carnets personals i vises ‒així en plural‒ li queda plena a vessar d’oxigen.
El jubilat desqueferat m'ha informat de la sorpresa final
Davant de tot aquest quadre, el jubilat desqueferat m’ha informat de la sorpresa final. El seu nebot el va visitar ahir i li va demanar si podia deixar-li els diners que a la bestreta demana l’advocada per representar-lo en el pròxim judici. I, a canvi, l’espavilat el llogaria per ajudar l’obrer que farà les reparacions de la cuina i el quarto de bany. És a dir, l’oncle, i gràcies al nebot, es guanyaria un jornal per compensar els pocs més de sis-cents euros de pensió que no li arriben enlloc. I quan se li ha fet esment que no ha dit res de tornar els diners prestats, el flamenc nebot ha sentenciat: «Home! D’això no cal ni que en parlem».
El meu amic té clar que davant d’aquesta resposta, que se’n podria fer tota una tesi doctoral, prefereix passar calor a l’estiu i fred a l’hivern. És com si diguérem que s’estima més l’arribada de penalitats i veure com l’aparell de l’aire es mor de fàstic, abans de fer tractes amb una persona que té tant bona premsa entre els torracollons.
El veí oncle intueix que si la seua germana li fa una visita setmanal és perquè la pobra té la necessitat de desfogar-se de tanta pena arreplegada des que Marçal es va separar, més ben dit, des que el fill de cinquanta nou anys va retornar a les faldilles de sa mare. Resignat, hi posa la sentència final.
–«Deixe-m’ho estar perquè no acabaríem mai».
