Un arxipèlag d’identitats per recuperar el front marítim: així serà el Corredor Litoral d’Alacant

ALICANTE. A principis del 2017 la ciutat activava “el passeig marítim de vianants més llarg d’Europa” amb la convocatòria d’un concurs d’idees. Dos anys i dos fases després, dos estudis alacantins han passat tots els filtres amb el projecte ‘El meu arxipèlag connectat’. Però la proposta va començar a rodar fa ara onze anys: “Alacant Aftersun van ser uns tallers que vam muntar amb CAMON on van participar arquitectes i estudiants i molts hem acabat redactant les bases o competint en este curs”, conta desvanit Francisco Leiva, arquitecte al Grupo Aranea. “Va ser un moment d’il·lusió i deu anys després alguna cosa ha quallat: este és el primer concurs d’idees a escala de ciutat i ha aconseguit rescatar eixa ambició”.

 “El concurs el vam entendre com un pas més dins d’una sèrie d’accions que comencen el 2008 per iniciativa pròpia, on comencem a proposar situacions potencials per a la ciutat, sense vinculació amb cap voluntat política”, conta Andrés Silanes, arquitecte de Subarquitectura. “Teníem l’obligació de presentar-nos”, afegeix el seu soci Fernando Valderrama. “Este és un pla ambiciós i a llarg termini”, adverteix Marta Garcia, enginyera agrònoma a Grupo Aranea.

Amb estes bases, fa dos setmanes el jurat triava la proposta d’estos equips per dissenyar el litoral de la ciutat. El projecte es conta a partir de tres llibrets: al primer es redefineix el marc del Corredor Litoral dibuixant una nova cartografia del litoral alacantí a partir de 15 illes, al segon es detalla la mobilitat entre les illes i al tercer s’explica com el Corredor Litoral ja va fent-se.

Un front marítim per a rescatar Alacant

Enfront dela idea del passeig marítim més llarg d’Europa -“ens semblava un perill tractar la continuïtat com un valor quantitatiu però no qualitatiu”-, el projecte ‘El meu arxipèlag connectat’ proposa “redefinir el marc de treball, perquè el que volíem era connectar espais interessants, uno darrere d’un altre, no tindre 21 quilòmetres perquè sí”, assenyala Leiva. “Hem fet una fabricació d’identitats en eixos quilòmetres, definint-los amb quinze illes per entendre que no es tracta només d’un passeig lineal i homogeni. Parlem d’espais distints que mereixen ser revisats i reivindicats”.

“També hem treballat la transversalitat: la costa és un límit molt més fluid que la línia que separa la terra i la mar. Conflueixen molts ecosistemes, entenem que açò no és un pas estret sinó un àmbit molt més ample”, conta Silanes. “Apliquem les premisses del PATIVEL on es busca que el privilegi de la costa es multiplique. Per exemple, a la platja de Sant Joan es fabrica la primera línia i la resta és secundari. Les possibilitats econòmiques provoquen un allunyament d’un valor que s’ha anat privatitzant”.

 El projecte dibuixa punts atractors on l’experiència de la costa va multiplicant-se: “les llacunes de Rabassa podrien ser un nou mar interior i el Parc Central seria una altra porta al Corredor Litoral, com l’Albufereta i l’antiga Horta de la Condomina o el Bulevar del Pla”, a cinc minuts de la mar quan s’habilite el pas entre la Serra Grossa i la Británica. 

Des de Subarquitectura, Fernando Valderrama: “Cada lloc, cada illa que hem dibuixat, va configurant-se segons les seues pròpies condicions internes, atenent la geologia, la fauna, la flora...”. “I també la seua identitat, com ho percep la gent”, apunta Marta García, agrònoma paisatgista a Grupo Aranea.

“Per això fem un exercici de toponímia i li posem un nom a cada illa” –l’aeroport està a l’Illa Porta, el Palmerar forma part de l’Illa Oasi- “i fabriquem un relat per a cada illa, quins són els seus límits, el seu règim d’aigües autònom, la seua fita, la seua funció...”. Al primer document, es dibuixa un Corredor Litoral que s’allarga fins al Cap de Santa Pola –i Tabarca- i la desembocadura del Monnegre al Campello, saltant-se els límits administratius: “si parlem de continuïtat territorial, les fronteres naturals són diferents de les legals”, aclareix Silanes.

La proposa posa en valor el paisatge de zones humides del sud de la badia: “tenim la sort de comptar amb quinze illes riquíssimes, però destacaria especialment l’illa d’arena natural a Arenals, amb el sistema que encadena les salines d’Aiguamarga, el Fondet de la Senieta...”. El cap de l’Horta, a l’altre extrem de la badia, seria el contrapunt amb “l’illa rocosa”, recorrent una varietat d’ecosistemes que passen també per les muntanyes que té Alacant al cor de la ciutat –els pulmons del Benacantil i la Serra Grossa- o barrancs com el de les Ovelles i el Juncaret. 

La cartografia es completa amb el dibuix de les situacions potencials perquè “entenem que el paisatge es va construint amb l’ús. El parapent al cap de Santa Pola, recórrer el litoral amb patins.. No es tracta d’ensenyar un passeig icònic a Fitur sinó de comptar les coses que passen a Alacant i perquè és una destinació al·lucinant”. Una situació similar a la que ocorre cada any quan es redibuixa durant cinc nits l’arena del Postiguet, la Serra Grossa i la Britànica amb els focs artificials.

Reutilitzar les infraestructures per multiplicar les possibilitats

“La filosofia és no generar més accions, sinó revertir les existentes i reutilitzar infraestructures. Anem a intentar naturalitzar el que ja existeix”, conta Marta Garcia. A la segona fase, l’equip ha detallat les seues estratègies en dos trams on l’Ajuntament considera que l’actuació és prioritària: el cap de l’Horta i el tros de la Serra Grossa més proper a l’Albufereta. Al primer cas, destaca “un tram al Cap de l’Horta, proper a un depòsit d’aigües pluvials, on terra de la pressió urbanística ha amagat la topografia original”, apunta Valderrama. “La roca del Cap és valuosa i volguda, per això volem descarnar esta capa de terra i deixar a la vista la roca, que conforma un amfiteatre amb vistes a la mar”.

“Amb molta cura per a no carregar-nos el que ja hi ha”, adverteix Garcia. Al tractar-se d’un terreny amb distints pendents artificials, “l’estratègia que pensem consisteix en fer un primer buidatge i contindre el terreny dels voltants amb un encofrat d’algues mortes de posidònia. També testarem formigó amb additius de cendra de posidònia, que és més resistent que el ciment Portland”, detalla Valderrama.

Desvanits per les caletes on la gent descansa sobre la roca mentres el sol es posa darrere del Benacantil, “la idea és utilitzar la terra que llevarem i posar-la als encofrats dels nous murs. Es tracta de generar superfícies més complexes i riques per a fabricar un paisatge on et pots ficar dins de les roques”.

Al llarg de tot el litoral, l’equip redactor ha detectat distints tipus d’infraestructures que poden ser reciclades: “trobem dos escales, per una banda infraestructures lineals com el tren d’Aiguamarga o l’scalextric entre la Sangueta i el Raval Roig, que actualment són barreres per a les persones. Per altra banda, edificis abandonats com els dipòsits de la Britànica o fins i tot el Far, que ara el ministeri tendeix a donar-li nous usos”.

En eixa línia del reciclatge, l’avinguda Costa Blanca augmentaria la seua superfície per a vianants al seu pas pel paratge natural del Cap de l’Horta i la nova via verda del tramvia per la Serra Grossa podria aprofitar les catenàries per a instal·lar la seua il·luminació.  També al passeig de la Serra Grossa dissenyat per Urcelay i De Miguel “proposem respectar la seua arquitectura de roques artificials però és un lloc que està demanant poder banyar-se. Falta connectar la mar millor, per això proposem unes piscines d’aigua natural”.

Traure la cadira a la porta de la mar

Si al Cap proposen una intervenció suau que revertisca el paper humà a la natura, “a l’Albufereta l’estratègia és molt diferent. La nostra primera idea haguera sigut expropiar els xalets que estan en primera línia i ampliar el passeig. Davant estos condicionants, és l’únic punt on proposem construir alguna cosa nova perquè és l’única manera de poder passar”, apunta Valderrama.

“Ho fem de la manera més delicada possible”, assegura Silanes. “Prefabricant molt, amb fonaments lleugers i reversibles, no tocant mai l’aigua, amb peces que es poden transportar entre dos o tres persones”. El resultat: una passarel·la conformada per un trenat de llistons de fusta, com si fóra una cadira plegable. “Configura un paisatge transpirable pels llistons i sembla un moble gran, lleuger i gràcil”.

Però eixa no és l’única acció immediata que hi ha damunt la taula. “El paisatge és una construcció humana, per això plantegem intervencions lleugeres com una aplicació mòbil geolocalitzada, on poder fer una ruta mentres l’app va contant les dades de cada illa”. També plantegen una nova línia de transport col·lectiu, amb un bus elèctric que transporte turistes, locals i bicicletes de lloguer entre el cap de Santa Pola i la platja de Mutxavista. “Hem de generar una nova forma d’entendre el turisme més directa, sense grans infraestructures. Cal generar convivència entre gent local i visitants.”

“Este és un pla a llarg termini, per això ens interessa formar a la ciutadania del futur, als xiquets. Una de les coses que anem a fer és dibuixar estes illes amb ells al MACA, convertir-les en personatges i entendre que cadascuna té la seua identitat, com ja estem fent als barris de l’EDUSI amb la Rambla dels Castells”, conta Marta Garcia.

“Els meus pares han vist tot açò com un paisatge al·lucinant i han carregat amb la culpa, encara que ells no construïren res, de vore com s’han carregat el litoral. Esta és la primera volta on comencem a desfer i recorrem el camí contrari”, apunta Francisco Leiva. “Als llibrets hem posat fotos antigues i totes són més boniques que el que hi ha ara, tot tenia més identitat i màgia”, afegeix Valderrama. “La pressió urbanística ha seguit fins i tot quan la gent ja era conscient d’això”, diu Silanes. “El llegat de l’urbanisme és humiliant per a algú d’Alacant, igual que quan s’associa València a la corrupció”, apunta Leiva.

“No es tracta només de construir un nou passeig sinó de recordar la identitat dels llocs. No parlem de preservar perquè hi ha identitats que no estan conservades, sinó ocultes. Es tracta de reconstruir-les, com passa a la Sangueta: no ens interessa la identitat de centre comercial. Hem de reivindicar la nostàlgia i l’orgull d’Alacant, del que va ser i del que pot arribar a ser si recuperem la identitat d’estos llocs”.

@carlospastor__