Terra Baixa: L’amor entre dos mons irreconciliables

ALICANTE. “Feia molt temps que no venia per ací” Amb aquesta frase s’acomiadava Lluís Homar del públic del Teatre Arniches que aplaudia dempeus el magnífic treball de l’actor. Tota una reconciliació. Feia ja uns minuts que havia dit la famosa frase “He mort el llop” en un final explosiu, entre alliberador i tranquil.  

I és cert, Homar no deixava el seu mestratge sobre els escenaris de la ciutat d’Alacant des de Hamlet o des de les Noces de Fígaro, en aquella època en què es podien veure produccions catalanes en versió original -a sala plena-, sense cap complex i amb absoluta normalitat. Després –deixem-ho córrer- van arribar els anys de les ridícules traduccions – absolutament innecessàries- tal com es va demostrar ahir per un públic entregat que omplia una setmana més la sala. 

L’ocasió ho demanava. Terra Baixa (1897) d’Àngel Guimerà -en aquesta ocasió adaptada- amb Homar- i dirigida brillantment per Pau Miró-  és una de les obres més representades  i traduïdes en llengua catalana, tot un referent més enllà del teatre que ha protagonitzat diferents produccions cinematogràfiques i alguna òpera. El text encara commou- la tràgica confrontació d’un innocent amb el món- i transita entre l’opressió del poderós sobre qui només compta amb els seus braços per treballar, la recerca de la felicitat, l’ànsia de llibertat, la covardia, entre l’emoció i la paraula, l’amor a flor de pell a prop de l’ànima neta o l’interès personal, amb una línia divisòria entre la terra alta i la terra baixa.

L’escenografia representa dos espais ben delimitats al principi de la interpretació, la terra baixa: blanca, ordenada, senzillament sòbria o la terra alta, plena de fulles i de brutícia, més salvatge entre colors de terra i fulles, sense elements a l’atzar. L’arribada de Manelic, el pastor, acompanyat per l’arrossegament d’unes fulles des de la terra alta, produeix la primera entrada –relació- d’un espai en l’altre. Els dos espais van imbricant-se al llarg de la narració per l’entrada de més elements d’un en l’altre i el desordre del primer  -com a metàfora del desordre en la vida de tots els protagonistes- que acabarà amb un tros d’arbre al centre de l’escena de la terra baixa, amb les fulles i les cadires o la taula tirats per tot arreu. Conseqüències de dos mons irreconciliables.

I per desenvolupar-ho tot: la maduresa d’Homar. Quina plenitud actoral més majestuosa. Quin domini de la situació. Sense estridències davant de personatges tan bèsties, amb una curada interpretació dels quatre intèrprets principals de l’obra, Manelic, Marta, Sebastià i Nuri –deixant de banda conflictes menors del text original- sense histrionismes, amb domini de l’escena i del tempo, només amb la veu, tot amb un “in crescendo” cap a la tragèdia final de manera mesurada, amb una precisió només a l’abast dels més grans. Una interpretació íntima per desgranar els sentiments, l’interior dels personatges, entre la innocència, la bondat o la maldat, el desig o els somnis. Homar trobador. Homar conta-contes.

La música –veu- de Sílvia Pérez Cruz – i uns quants sons -que subratllen alguns moments el monòleg- ajuden a crear la tensió i el conflicte va en augment irremeiablement cap a un final explosiu. Un final previst per Guimerà on el pacte entre les forces enfrontades no és possible, no hi ha cap possibilitat de reconciliació. Guimerà – com a Maria Rosa (1894) o la Filla del mar (1900) domina la tècnica dels grans finals dramàtics, aplica molt hàbilment l’estètica romàntica de final apoteòsic i en aquest cas ens presenta un Sebastià víctima d’una passió que no ha sabut controlar, vençut pel desamor de Marta i a l’espera del desenllaç final. Al capdavall Guimerà sap que Shakespeare diu en Juli Cèsar << la mort, un final necessari, arribarà quan arribi>>

Efectivament, Terra Baixa  és d’eixes obres on la reconciliació no és possible, fins i tot després de la mort i el final de l’obra – com en La Casa de Bernarda Alba de Lorca o Romeu i Julieta de Shakespeare. Altres històries del teatre i la vida acaben amb pacte o reconciliació. L’estada d’Homar al teatre Arniches d’Alacant gràcies al bon criteri d’Alicia Garijo, és això, la d’una reconciliació, una normalitat –Alacant amb el teatre en català- que feia massa temps no es produïa.

Ficha técnica:

• Autor: Àngel Guimerà.
• Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar.
• Idea original i intèrpret: Lluís Homar.
• Assesor de dramatúrgia: Xavier Albertí.
• Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz.