'La función que sale mal'.ALACANT. Bergson, en deixa un interessant treball sobre l'humor. Una part de les seues teories és un ampli anàlisi, tot un repertori de dualitats; l’espontani enfront del preestablert, l’àgil enfront del rígid, però també l’obert enfront del tancat. Un mètode que consisteix a determinar els procediments de fabricació de la comicitat. L’humor, el riure, és universal, es tracta d’una resposta “programada” en el cervell que s’activa aproximadament als quatre mesos de vida, independentment de llengua o cultura nadiu del nadó.
L’humor apareix molt abans que la capacitat per parlar o caminar i d’alguna manera reflecteix el coneixement que els nadons tenen del món material i social que els envolta. Mireault argumenta que els lactants disposen d'expectatives simples sobre el comportament dels objectes, els quals capten la seva atenció si són infringides. Aquestes infraccions constitueixen poderosos catalitzadors del seu humor. Tal vegada aquestes afirmacions expliquen d’alguna manera l’èxit d’un tipus d’humor o d’un tipus de comèdia en diversos països.
Aquesta comèdia és un d’eixos èxits que sorprèn i ho fa per diversos motius, doncs, no és aquesta una d’eixes àcides i corrosives comèdies, ni per la construcció de la trama i situacions, ni per en l'escriptura d’espurnejants i enginyosos diàlegs, ni per establir una mirada càustica del món que l'envolta. Tampoc ho pretén. I potser tampoc fa falta quan en la ficció, la companyia que representa la funció està molt motivada i plena d’il·lusió malgrat el seu amateurisme i l’historial d’estrenes carregades de decepcions i errades que a qualsevol altre grup l’hauria fet desistir de dedicar-se al teatre.
Una història clàssica detectivesca, un home a punt de casar-se és assassinat i la resta de personatges: la promesa, el germà, el majordom i com no, el detectiu –tots sospitosos– envolten la seua actuació –el text és el de menys– de despropòsits, errades, descoordinacions, intervencions del tècnic o de la regidora per substituir una actriu, escenari que es trenca a mesura que avança la funció o attrezzo que no està col·locat al seu lloc, final.nt fins la catastrofe ça la funcin la seua lsevol altre grup tot farcit de la sana voluntat de l'elenc de resoldre cada situació amb l’ànim de continuar endavant fins la catàstrofe final.
Un èxit on la repetició de gags preparats acaba per no sorprendre, per evidents o reiteratius, per llargs, o excés de provocació del gag, una aventura de despropòsits que podrien signar amablement aquells enyorats còmics de la televisió que tant ens van agradar de menuts amb les seus aventures al crit de “¿cómo están ustedes?”
Un text escrit per Henry Lewis, Jonathan Sayer i Henry Shieldsha amb èxit a Broadway, Londres i a més de 30 països. Una adaptació de Zenón Recalde sota la direcció de Sean Turner i David Ottone (director i ideòleg del grup Yllana) que ens deixen colps, caigudes, equivocs, intèrprets substituts que llegeixen el text directament del quadern de notes –sovint sense la intenció adequada o el to– o una escenografia que es desmunta o falla en el moment menys oportú. Una escenografia de Nigel Hook, molt adequada i efectista a partir de la qual tot l’elenc demostra la quantitat de treball i coordinació que es requereix per realitzar una obra malament amb tota la naturalitat i acabar aconseguint èxit a partir del caos i tot un seguit de bromes.
Les bromes reflecteixen que l'humor és, primordialment, de naturalesa social, i sigui per a adults o per a nens, precisa també d'un component cognitiu: la incongruència. Per incongruència s'entén una situació inusitada, és a dir, una discrepància entre el que es creu possible i el que realment es percep o experimenta. Per trobar còmica una incongruència cal resoldre-la, la qual cosa suposa comprendre la seva causa o arribar a l'anomenat "colp d'efecte"
Farcir una obra de “colps d’efecte” cap al desastre previst, potser un mètode vàlid per aconseguir un èxit i una sala plena de públic predisposat a passar una estona entre riures –que també fa falta i també és teatre– malgrat la manca d’humor com a símptoma d’agudesa i intel·ligència., això com diria Kant causaria un plaer no només físic sinó també intel·lectual, demostrant el vincle entre el cos i l’ànima.
