'La jaula de las locas': sóc el que sóc o la llibertat per damunt de tot

ALACANT. L’amor és simplement amor en qualsevol de les seus formes. Amor lliure, sense prejudicis ni judicis de valor, ni límits. Amor, sí. Una afirmació, aquesta, d’aspecte simple, que implica la no exclusió per raons de gènere, d’orientació sexual, ètnia, procedència o religió.  Amor i llibertat, per damunt de tot.

Una afirmació que en aquest espectacle musical pensat per entretenir i fer riure- riure molt- genera tota una sèrie de reflexions més enllà de la façana, de la imatge epidèrmica. Genera una espècie de súplica dolça i commovedora -per moments- sobre la tolerància, i també sobre la defensa de l’autoacceptació, la naturalesa o l’orientació sexual, alhora que una justa reivindicació. Perquè d’això va aquest espectacle.

Estem davant d’avant d’un espectacle intel·ligent per la manera en la que transmet el missatge, eixa poderosa sàtira -sobre el pensar d’una part de la societat, que no entén ni respecta-  es transforma en un oda a la felicitat, a les ganes de viure el moment, per part d’éssers humans, més enllà de les seues diferències o gustos. Costa de creure que algú no trobe en aquesta parella sorollosa i colorista la bellesa d’un amor sincer.

Perquè amor sincer és el que destil·len Albin -Ivan Labanda-  i George- Armando Pita- magnífics en les seus interpretacions. Pletòrics d’energia, cantant, ballant i transitant per les emocions durant tot l’espectacle. Una parella d’homosexuals que dirigeixen un local d’oci, un club nocturn. El fill de George -i també d’Albin- així ho sent amb tot el dret- vol casar-se amb la filla d’un diputat ultraconservador- per cert, amb un fort paregut a un personatge de la política actual- defensor de les més tradicionals costums familiars i homòfobs.

Rebran la visita “incomoda” dels pares de la novia. L’encontre entre les dues famílies d’estils tant diferents, generarà incidents compromesos i equivocs, entre balls, cançons i canvis d’escenografia amb un dinamisme sorprenent, a l’estil de Pel davant i pel darrera Michael Frayn- on podem veure el darrere de l'escenari i els embolics que hi ha entre tots els personatges- creant una comèdia plena de divertidíssimes situacions i alhora d’amor.

Tot l’espectacle al servei de fer passar una estona- més de dues hores- trepidants, entre balls, canvis de vestuari, càsting entre el públic – que també hi ha- i la música en directe. Una música interpretada per l’Orquestra dirigida per Andreu Gallén sobre una obra d’ell mateix i de Manu Gix, que és una meravella. Cançons que el públic segueix aplaudint en molts moments i que un dia després de l’espectacle encara et sorprens taral·larejant-les entre un somriure.

No pretenc descobrir aquest musical creat gràcies al talent de Jerry Herman (Música i Lletres) i Harvey Fierstein (Llibret), traduït i adaptat per  Roser Batalla / Roger Peña. Guanyador de nou premis Tony, s’ha representat ininterrompudament per tot el món des de la seua estrena. I no és estrany.

I en aquest cas amb la direcció d’Àngel Llacer l’espectacle reuneix tots els ingredients que l’han convertit en un èxit que no passa de moda: un magnífic elenc, pocavergonya, gràcia, humor, sentiment, talent, sentit de l’espectacle i ganes de viure. Ganes de viure intensament el moment fent el que més t’apassiona tal i com canta Albin en una de les cançons himne de l’espectacle, convidant al públic a que ens anem a casa amb ganes de viure la nostra vida al màxim respectant la dels demés.

“La vida comença hui, la flor d’antany no rebrotarà, la vida comença hui. Demà només és un potser, potser, potser... Viu el present ja...Viu amb passió... Perquè el millor moment es hui...”. Ah! i entre els ingredients de l’espectacle: amor, molt amor. Amor indeformable, Amor nu, Amor-amor que és, simplement, amor. Amor i amor... i res més que amor! Com diria Girondo.