'Ser o no ser'... o quan la comèdia no queda en advertència

ALACANT. Umberto Eco (El feixisme etern, 1995) descriu  una sèrie de característiques -que no cal que estiguen totes presents en un sistema- perquè el “feixisme” es desenvolupe: culte a la tradició, el rebuig al modern, por a la diferència, apel·lació a la frustració social, l’obsessió amb una conspiració, masclisme, militarisme o populisme selectiu. Aquestes defineixen amb claredat el feixisme clàssic. Ara el feixisme afegeix el concepte de comunitat dins les democràcies occidentals. Ja ho va dir Spinoza en el segle XVI: l'ètica són els altres humans. L'altre humà necessàriament molesta; l'altre no existeix; dóna el mateix si hi ha persones que estan en situació de precarietat, fam o misèria. Advertits estem al llarg de la història del pensament.

En Los orígenes del totalitarismo (1951) Arendt diu “el subjecte ideal d'un règim totalitari no és el nazi convençut o el comunista compromès, són les persones per als qui ha deixat d'existir la distinció entre els fets i la ficció, la veritat i la falsedat”. Com deia l’amic José Ferrandiz en el seu article Lo que la postverdad esconde: ¿estàn muriendo las democràcias? Qualsevol notícia potser inventada i difosa amb una facilitat molt major que en el passat, publicada en segons, expandida en poc temps... el que sembla un exercici de llibertat té una contrapartida perversa quan es tracta de mentir. . . manipulació de l’opinió publica.

Aquesta és una obra precisament entre la veritat i la ficció. Entre les virtuts del teatre trobem que és molt ample, molt ric i que hi ha per tots els gustos. Hom pot mostrar-se a favor de qualsevol tipus de peça escènica: hi han que fan un reflexe de la realitat i d’altres que utilitzen l’entreteniment. En aquest cas l’entreteniment supera amb escreix la possibilitat d’advertir sobre la memòria o la realitat que estem vivint en algunes democràcies. Un text que podria advertir sobre la realitat actual però perd l’oportunitat. Opta per entretenir però no ens advertirà. És una opció vàlida. No la considere la millor.

L’obra, adaptació teatral de la pel·lícula Ser o no ser (1942), de Ernst Lubitsch. L’argument és molt conegut encara que no està de més recordar-lo: una companyia de teatre formada entre altres per Joseph Tura (Juan Echanove) i Maria Tura (Lucía Quintana) organitzen tot un seguit d’actes disfressats de generals nazis, espies, soldats o el mateix Hitler amb l’objectiu d’impedir que la Gestapo haguera obtingut un document de la resistència polonesa. Tot farcit de les intencions d’un jove aviador que farà l’impossible per merèixer l’amor de Maria Tura, en l’any 1939 i amb una invasió de Polònia que augura el pitjor d’un món en guerra.

Echanove ens deixa una bona direcció de l’elenc actoral i de l’espectacle, on les escenes queden encadenades malgrat deficiències del ritme. Amb una escenografia d’Ana Garay, que també signa el vestuari –senzilla; el propi teatre i altres espais marcats per telons que van i venen acompanyats d’escales, alguna contraporta i algun armari- on pren importància la pantalla on es projecten vídeos de la època o la resolució d’alguna escena –i molta simbologia nazi que funciona com a tramoia/teló.

Un vestuari adequat, una bona il·luminació (Carlos Torrijos) i un so correcte, i fins i tot amb una interpretació sòlida de tot l’elenc, i tot i així, l’espectacle no acaba d’arrancar el clímax necessari per fer riure al públic -més enllà d’algun moment o d’un somriure quasi que innocent tractant-se d’una caricaturització i una sàtira- de manera homogènia o fins i tot hilarant-

El què en el seu moment fou una reflexió sobre l’amenaça del nazisme, un exercici reflexiu cinematogràfic, un intent de remoure consciencies, ara, podria ser un espectacle per remoure consciencies, una oportunitat per denunciar l’autoritarisme, la submissió o la fe cega al líder suprem des de la ironia, amb major grau de burla o humor, i no ho és.

Vivim un context actual, on l’amenaça dels totalitarismes -amb altra cara dels passats, però amb el mateix rerefons- torna a estar present: un temps on es tornen a bombardejar teatres, on es demostra la desmemòria o el poc que hem aprés de la història. Així la comèdia, la sàtira política, el teatre en definitiva, deu ser una qüestió d’aquelles que serveixen per la supervivència personal i col·lectiva enfront la intolerància, la barbàrie, el terror i l’opressió dels pobles.

Advertir, sí. Advertir a través de la comèdia, del riure: l’art és capaç de guanyar al totalitarisme – com demostren els personatges de l’obra- amb la ploma  i  que és sempre més forta que l’espasa. Allò clàssic de les idees contra la barbàrie. Advertits quedem. Cal no perdre l’oportunitat.