ALICANTE. En l’edició contemporània, el temps de vida de les publicacions en les taules de novetats oscil·la entre una setmana i un parell de mesos, com a molt. Una publicació de fa mig any ja comença a fer olor de naftalina. Una publicació dels darrers 5 anys forma part de la prehistòria. Una publicació de fa 10 anys no existeix. Més antic que això rep el mateix tracte que els incunables.
Diuen que es publiquen massa títols, massa autors, però potser part del problema siga la manca de guies, de mapes amb els quals elaborar una ruta lectora, mapa i territori units per una litúrgia, com a les novel·les de Michel Houellebecq.
Una de les tasques de la premsa cultural haurà de ser la de cartografiar no només el present absolut, els avisos de novetats de les editorials, l’agenda de actes i presentacions, els autors i autores fent bolos com si foren la darrera esperança blanca de l’indie. I per a cartografiar s’ha de coneixer bé aquest territori editorial, reunir i analitzar mesures i dades, per projectar-les sobre entrades en forma de cartografia temàtica, recuperar, ressuscitar aquelles obres i aquells autors que durant tres llargs dies sembla que caminen cap a l’oblit.
el nom que els seus hereus obliguen a tots els editors a consignar en les cobertes de les seues publicaciones, tot i que a les portades puga aparèixer en la seua transcripció corresponent, Serguei Dovlàtov al català-valencià, Serguei Dovlátov al castellà, és un d’aquells autors que han de tornar de l’estat catalèptic a què els ha llançat la voràgine de les taules de novetats.
Què fa un escriptor si li diuen que serà un gran autor pòstum? Morir-se? Planificar la seua obra en funció d’una data de caducitat vital? Cagar-se en l’ànima de l’autor de la declaració?
Serguei Dovlàtov (Ufà, 1941-Nova York, 1990) forma part i al mateix temps no en forma, de la generació d’escriptors que acabada la Segona Guerra Mundial, miren de construir una veu pròpia, mentre al seu voltant va pujant el mur de l’autarquia, la pressió perquè totes les veus siguen una sola. Fill de Nora Dovlatova, correctora d’origen armeni i un director d’escena jueu, DonatMechik, afincats a Píter (Sant Petersburg-Petrograd-Leningrad-Sant Petersburg), i evacuats fins a la Baixkíria al començament de la guerra amb alemanya. L’any 1944 torna a Leningrad amb sa mare, amb qui viurà a partir d’aleshores.
Abans d’arribar, l’any1959, amb 19 anys, a la Universitat de Leningrad, per estudiar finés, Serguei havia passat ja per una factoria on va fer de treballador del metall, obtenint la seua primera experiència amb el món del proletariat i la producció planificada. Només un parell d’anys va aguantar a la universitat, fins que el van expulsar. Arran d’això, i de la seua decisió de convertir-se en narrador, que pren contacte amb d’altres autors de la resistència passiva a la uniformitat, com el posterior premi Nobel, el poeta Joseph Brodsky, amb qui compartirà trajectòria vital. A partir d’aquí, una mili de tres anys com a vigilant de camps de concentració de la República de komi, que li aportaran el nucli d’anècdotes argumentals per als seus primers contes i l’obra La zona: apunts d’un vigilant de camp (1982- Labreu Edicions, 2009). Torna a Leningrad i de nou fa un intent universitari, aquesta vegada en la Facultat de Periodisme, on sembla que té millor sort, i de la qual ix per anar a Estònia (aleshores encara dins de la URSS, però amb un grau de llibertat major que la resta de repúbliques), per treballar de periodista entre 1972 i 1975, tot i que no descarta fer de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Però, tot i que el periodisme ompli gran part del seu anhel d’escriptor, és amb la narrativa amb qui Dovlàtov té un compromís, i torna de nou a la ciutat del Palau d’Hivern per veure com el seu humor àcid, la seua prosa plena d’ironia i bombes de rellotgeria cap a la cerimònia de l’absurd que era la vida diària a la Rússia de la dictadura del proletariat, li fan la seua pròpia vida invivible. Només mitjançant les publicacions clandestines, les samizdat, els seus relats ixen a la llum, una llum esmorteïda, anorreada per les contínues negacions de les editorials oficials. El 1978, Serguei Dovlàtov ficatotes les seues possessions en una única maleta, i marxa cap als Estats Units, on ja s’hi havia instal·lat el seu amic Joseph Brodsky.
Dovlàtov es un paio grani maldestre, amb poca traça per a la indumentària i una tendència a la ingesta d’alcohol per llitres, molt pròpia de la seua ascendència, així com una dèriadostoiesvskiana pels deutes i la vida al límit de la indigència: “un diapassejava per la ciutat buscant sis rubles”, escriu a La maleta.
Els dimonis arriben als carrers de la capital del món en la ment del rus, en major quantitat que les seues obres escrites encara en terra russa, que van aplegant a terres americanes amb comptagotes, les que hi arriben, en forma de còpies microfilmades dels originals que han quedat als arxius de la KGB, passades d’amagat per les duanes, com en una novel·la d’espionatge.
Mentre el seu amicBrodsky abandona la llengua mare, el rus, per passar-se a la llengua d’acollida, l’anglés americà, Dovlàtov comença la tasca de reescriure l’obra perduda de nou, amb la perspectiva de l’emigrat forçat, encara en rus, tot i que amanida amb píndoles de crítica també al nou absurd, el de l’economia oberta, on el consum és la dictadura que a la mare pàtria és la planificació. El rus de Dovlàtov és el rus de la modernitat, el rus que ara mateix parlen a la Rússia post-soviètica, que a la seua prosa agafa un ritme de metrònom, un lèxic esmolat i una economia de mitjans narratius que deixa fora tot allò prescindible, tot allò que no serveix per explicar la vida absurda que li toca viure, allà i aquí, a Leningrad, a Tallinno a Nova York. Una prosa, no obstant, prenyada de sentències, tant que espodria dir que Dovlàtov és un narrador epigramàtic. Només a les primeres planes del conjunt de relats que composa La maleta (1986-Labreu Edicions, 2010), podem llegir un bon grapat:
“Al món existeixen lesciències exacte. Per tant, també existeixen les inexactes”; “Les persones podendividir-se en dues categories: els que pregunten i els que responen”; així comun exemple de la fina i àcida ironia que el caracteritzava, “Lenin estavarepresentat en la postura habitual: la del turista que vol aturar un cotxe a lacarretera”.
L’any 1990, amb només 49 anys, una insuficiència cardíaca produïda per un coma etílic va tallar de colp la trajectòria de Dovlàtov. No va ser fins a després de la perestroika, el 1991, un any més tard de la seua mort, que les seues obres van poder ser publicades i distribuïdes lliurement en la seua llengua originària. Des de 2014, el carrer on va viure a Queens, Nova York,porta el nom de Sergei Dovlatov Way.
Tot i que part de les seues obres havien estat publicades per segells com ara RBA, són les editorials Labreu en català-valencià, i Fulgencio Pimentel en castellà, les que tenen la intenció d’incorporar al seu catàleg l’obra completa de l’autor rus.Mentre que els de Logronyo han publicat el 2017 Retiro i Oficio, dues de les obres recuperades del’etapa russa, l’associació cultural LaBreu Edicions porta des de 2009 publicant un degotall d’obres, traduïdes totesper Miquel Cabal Guarro, des de La zona, que va servir per obrir la seuacol·lecció La intrusa, dedicada a autors literaris d’àmbit universal que no han estat mai traduïts al català o que fa molts anys que han estat descatalogats i oblidats i que els sembla imprescindible que formen part de la nostra tradició literària, a la qual van seguir La maleta (2010), El compromís (2011), Els nostres (2014), La filial (2016) i El parc(2017).
D’ell va dir el seu granamic Brodsky, “el més important en ell és el to, una cosa que qualsevol membred’una societat democràtica podrà reconéixer: l’individu que no es deixarà arrossegar al paper de víctima, que no està obsessionat per allò que el fa diferent”. Però tot i aquesta manca de pretensió, o justament a causa d’ella, l’experiència personal de Dovlàtov esdevé universal i el converteix en lectura recomanable, sota la dictadura del comerç planificat.
La responsable de la cuenta paródica ‘Hazmeunafotoasí’, disecciona las entrañas de la influencia en su libro ‘Cien años de mendigram’ (Roca)
Hurtado y Ortega Editores han tenido el buen gusto de publicar la voz única de la gallega, un faro áspero que ilumina los aspectos más grotescos de la era del like
La editorial barcelonesa Blackie Books acaba de publicar el tercer libro del escritor gallego, autor además de uno de los mejores podcast de temática literaria del momento, Grandes Infelices
