ALICANTE. Quant de temps duc ací en aquesta habitació? Potser tota la vida haja estat ací, encara que no sé si ha sigut llarga o curta. Sóc ací assegut en aquesta cadira des d’aquest matí, mirant per la finestra que em mostra el celobert, on només veig una paret emblanquinada, escrostonada i bruta. És l’únic paisatge que contemple durant tot el dia, però per a mi és prou perquè, mirant-la, puc pensar. Estic tot el dia parlant, em conte històries, em relaxe així.
Els mobles de l’habitació són pocs: una xicoteta taula amb una cadira de cuina, un llit apegat a la paret, una tauleta de nit i un armari amb dues portes on tinc la meua escassa roba. Una porta que comunica amb el lavabo, sense finestres, amb un ventilador que es posa en marxa en encendre la llum. Algú em dóna el menjar en una safata tres vegades al dia, però mai no ve la mateixa persona, em resulta estrany, però res no puc fer per canviar-ho. Al matí quan m’alce em llave la cara, m’afaite i em pentine, i quan em duen la roba, una vegada per setmana, em canvie. La resta del dia estic assentat en la meua cadira, parlant. El menjar me'l deixen en la taula, jo mai no converse amb ells, ni ells amb mi, què importa? Sé que l’endemà vindrà alguna persona distinta, sé que mai no podré establir una relació amb ningú. M’agrada parlar quan se’n van, inventar històries, imaginar llocs i personatges. M’emocione ficant-me dins d’elles, somiar amb aventures: unes vegades sóc pilot de caça i altres un balener.
La meua vida transcorre mirant la paret, però la ment viatja per tot arreu. A vegades crec recordar coses del meu passat, potser hauré oblidat tot perquè la meua vida no meresca ser recordada, potser la meua ment em cuide de mi mateix. No sé molt bé qui sóc ni què he sigut, només sé que estic ací, en aquesta habitació. Porte uns quants dies pensant que m’encantaria escriure algunes de les històries que invente, alguna de les que em conte en veu alta mirant la finestra. Però no tinc amb què fer-ho. M’agradaria demanar-li a algú, a una de les persones que ve a portar-me el menjar, que em donara alguna cosa per escriure, un llapis, un bolígraf, una llibreta o uns fulls, però la veritat és que no m’he fet a la idea.
Quan vénen quede callat, com sempre, i ells tampoc no em dirigeixen la paraula. Però hui estic decidit a parlar-los, estic decidit a demanar el que necessite. Espere pacientment que arribe la nit per a fer-ho. Aquesta vesprada no inventaré res, no parlaré, només esperaré mirant per la finestra que transcórrega el temps fins que vinguen. Intentaré pensar en alguna cosa que m’haja passat: sí, ara recorde, tinc una filla, sí una filla, encara que no sé l’edat que té, potser dotze anys, potser quaranta, potser en tindré també, algun fill, de deu o dotze anys, o potser en tinga cinquanta. Quants anys tinc? He de ser vell. Hi ha una forma de saber-ho, aniré a mirar-me a l’espill del bany. Millor no, hauria d’alçar-me’n, em quedaré assentat. Tinc moltes arrugues en les mans, sí que he de ser vell, potser setanta anys, potser més, segurament en tindré més de huitanta. Sí que sóc vell...
No sé si és convenient interrompre el relat en aquest punt, però no creguen que el personatge, entenguem principal, sempre ha sigut un vell decrèpit més enllà que ací. El senyor, diguem-ne Ics, va ser en els seus temps un jove amb una vida plena de matisos, i no com ara monòton i gris. Ics, això sí, no va tindre un treball estable en tota la seua vida, encara que tenia mitjans econòmics suficients des que va nàixer per a poder arreglar-se-les sense massa compromisos. Va estudiar lletres en una facultat de segon orde, però mai no va exercir d’una altra cosa que de lector empedreït. Això sí, molt selectiu en les seues lectures.
Mai no es va atrevir a escriure ni una sola línia. Li agradava viatjar, conèixer món, però mai no va ser un turista, sempre va ser un viatger. Difícilment se’l podia trobar en un hotel de més de dues estreles, el seu medi eren les pensions de mala mort en qualsevol ciutat perduda. Es preguntaran vostès d’on treia els diners. La veritat és que no tinc la resposta; jo, en realitat, quasi tot el que conte ho sé d'oïdes, i de tot el món és sabut que les coses quan es compten de segona mà ja no són massa fiables. No és que siga aquest el cas, perquè, jo ho sé de bona font. Bé, seguisc, que perdem el fil: li agradava observar els detalls, no era dels que visitaven les catedrals i els museus de la ciutat de torn, es perdia pels carrerons buscant olors, sensacions, parets escrostonades i cares noves.
Quant a la seua família, pel que m’han contat, se sap que va viure a casa dels seus pares fins als trenta anys, encara que feia una vida prou independent. Com que era fill únic va tindre quasi l’obligació d’ocupar-se dels assumptes de casa. La salut de sa mare sempre va ser un poc precària, però al final va morir deu anys després que son pare; això, ja sabem que sol ser prou normal. Més tard, va tindre una filla, però mai no es va casar. No van ser massa les dones que van conviure amb ell durant un temps més o menys llarg. De totes elles, la mare de la seua filla mereix unes paraules: la va conèixer en un dels seus viatges, van coincidir en un mercat de Tunis regatejant el preu d’un preciós espill de llautó. Els dos estaven sols i els dos eren uns viatgers sense un rumb fix. Aquella relació va ser el més paregut a una família durant uns quants anys, van tindre una filla, però un dia se’n va anar i mai no es va saber res d’ella. No ens duem una impressió equivocada, no va tindre una vida desgraciada, i ell sabia viure sense parella, potser no sabera viure d’una altra forma. La seua filla es va separar d’ell als vint anys i no van tornar a trobar-se fins que ell no va començar a tindre els primers símptomes. Ja coneixem un poc millor el nostre personatge i potser serà el moment de continuar amb la història.
...Sí, crec que tinc una filla de quaranta anys, però no estic segur de si tinc un fill. Sí, bo, no sé. Estic impacient, no deu faltar molt de temps perquè vinguen a dur-me el sopar. Estic content, perquè he pogut saber coses sobre mi, sé que sóc vell i que tinc una filla. Què seria de jove? Potser fora un…, vaja, no se m’acut res, un… Què m’hauria agradat ser? La veritat és que no tinc ni idea del que m'hauria agradat ser, deixem-ho estar.
Si tinc una filla potser hauré estat casat alguna vegada; crec que no, me'n recordaria si la tinguera, d’això no tinc el menor dubte, però si tinc una filla, dec tindre una parella, una amiga, una amant. Potser no tinga cap filla. Estic nerviós! Estan obrint la porta, és una dona d’uns quaranta-cinc anys, morena i quelcom grosseta. Porta posat un vestit informal i unes sabatilles d’anar per casa. Li demanaré el que necessite. Es dirigeix a la taula de forma un mica mecànica i, sense dir res, deixa la safata. Vaig a parlar-li. Ho intente, però no puc, no m’eixen les paraules. "Eh no te’n vages!" (pense), però no sóc capaç de parlar-li, se’n va i no he pogut dir-li ni una paraula. M’alce i m'assente a la taula a sopar, ho faig preocupat perquè no sé què ha passat, no he pogut parlar-li, però si tots els dies raone durant hores, hui és l’únic dia que he estat callat durant una estona. Soparé, em gitaré i demà parlaré amb la persona que vinga.
Aquest matí he de demanar el que necessite.
- Hola pare, bon dia.
- Hola filla, Com estàs?
- Pare, has parlat! Però si fa anys que no ho fas!
-Necessite alguna cosa per poder escriure.
-Clar, ara mateix et porte tot, pren-te el desdejuni i en una estoneta torne, me’n vaig a comprar-te el necessari. Però quina alegria!
Quan hi va tornar estava assentat en la cadira, immòbil, amb els ulls oberts i la mirada perduda.
