Després d’anys de crisi financera, Alacant recupera les transformacions urbanístiques generant rebuig entre el veïnat. Què falla en la relació entre disseny i ciutadania?
ALICANTE. Era gener del 2014 i el carrer Vitòria del barri de Gamonal –el districte obrer més gran de Burgos- encarava les seues primeres obres de regeneració urbanística. Després d’una milionària inversió al centre de la ciutat, per fi una sorollosa travessia de carretera nacional es convertia en un esplendorós bulevar amb nombrosos arbres, un carril bici segur, el doble de vorera per als vianants i un aparcament subterrani.
Encara que ningú s’oposaria a tindre un barri més segur, net i tranquil, el 10 de gener del 2014 un grup del barri intentava paralitzar les obres de reurbanització. Amb l’esperit recent de les acampades del 15-M i set dies amb manifestacions consecutives, l’alcalde de Burgos anunciava la suspensió definitiva de les obres.
Les alacantines no s’han alçat contra les màquines —de moment— però la construcció de la nova oficina de turisme a la Porta de la Marha encetat una nova polèmica a la ciutat. Des de les portades dels diaris fins als despatxos del govern municipal, finalment tot apunta a que la peça d’acer no serà traslladada.
Esta història comença en desembre del 2017, quan el cap autonòmic de Turisme Francesc Colomer il’aleshores alcalde d’Alacant Gabriel Echávarri presenten en societat una iconaque “reforçarà la imatge internacional de la destinació Alacant, projectant unaimatge de ciutat innovadora, tecnològicai orientada al turista digital”, segons assegurava Colomer.
Tres setmanes més tard, a esta casa ja s’advertia que “sense concurs obert d’idees ni procés de participació ciutadana, és difícil que un projecte tan representatiu per a Alacant seduïsca a molta gent”. Any i mig després d’una tortuosa tramitació, el futur de l’oficina està en dubte... sense haver arribat a inaugurar-se.
Damunt de la taula està el trasllat que proposa l’Ajuntament entre el complex hoteler del Port Vell i la platja del Postiguet. Un viratge al rumb de l’oficina —esperava ser inaugurada primer abans de Nadali després en Pasqua— que l’exregidora de Turisme Eva Montesinos criticava: “el projecte va estar en exposició al públic després de que es presentara el seu disseny i ningú va registraral·legacions”.
“En desembre ens van presentar la reforma de la plaça de Castelló per sorpresa i ens van deixar deu minuts perquè opinarem els veïns”, conta Alexandre Morera Torregrossa, representant de l’associació de veïnes de Carolines Baixes. Després de sondejar l’opinió de les veïnes del barri sobre la renovació urbana de la també coneguda com plaça Palmeretes, “fa dos setmanes ens van presentar un nou projecte on es recollien algunes demandes que vam improvisar en la reunió desembre”.
Segons assegura Morera Torregrossa, els veïns estan ara més tranquils perquè “vam aconseguir que l’ajuntament ens donara una setmana per presentar al·legacions. Hem premut l’accelerador, ens hem reunit tres vegades en set dies i hem recollit cent vint enquestes”. “Nosaltres volem renovar la plaça però durant estos mesos no ens han deixat participar bé. Fa igual qui governe, este ajuntament arrossega un problema endèmic i només entenen la participació com la presentació d’al·legacions”. Segons denuncien les associacions veïnals, les actuals taules de participació s’orienten en una sola direcció, comunicant als col·lectius afectats les decisions una vegada ja s’han pres.
Si l’oficina de turisme dota a Alacant d’una nova icònica moderna i la reurbanització de Palmeretes dignifica un dels espais més abandonats a la gestió municipal, qui podria estar en contra? “A la nova plaça estan tots els espais sectoritzats per edats amb tres zones pensades només per a preescolar, xiquets i adolescent si casi no hi ha espai per a la improvisació. Nosaltres muntem reunions, cinema d’estiu i festes que ara no tindrien cabuda”, adverteix el representant del veïnat de Carolines Baixes.
Cada espai urbà té les seues peculiaritats i els seus habitants quotidians són qui millor les coneixen: “si tenim problemes de convivència i l’arquitecte dissenya la plaça sense atendre els distints agents que hi conviuen, el resultat no serà bo. Si s’haguera treballat des del principi la reforma amb nosaltres, mà amà amb els tècnics, estaríem encantats amb el projecte”, apunta Morera.
Al cas de l’oficina de turisme, si la presa de decisions sobre el mateix emplaçament haguera sigut oberta, és probable que el lloc triat haguera sigut el mateix per la seua visibilitat i accessibilitat. Però un procés transparent garanteix l’entenimentde totes les decisions i apuntaria solucions alternatives a la construcció d’acer plantejada, com per exemple els pavellons efímers. Amb un bon treball tècnic, la participació multiplica les possibilitats d’actuació.
“A una de les primeres obres que vaig fer, al nord de la Plaça de Bous, quan vaig arribar a vore els treballs estava el propietari amb el constructor”, contava Juan Antonio García Solera a la entrevista que la Revista Plaza publicava en desembre. “Vaig vore que havien fet un mirador i els vaig preguntar: «però vosté ha vist els plànols? Això no està dibuixat. Així que els vaig dir que ho tiraren. Però el propietari em va dir que qui pagava era ell i feia el que volia. Jo li vaig contestar que el que pagava era ell i elque anava a signar l’obra també. I vaigdeixar l’obra». Si l’Alacant dels anys 60 no és la ciutat del 2019, han canviat els seus arquitectes?