El millor mirador de la platja del Postiguet està reconstruït sobre un curiós edifici i concentra la vida quotidiana del Raval Roig
ALACANT. Yvonne i Carl no ho saben, però estan prenent el sol damunt d’un club nocturn, d’una ermita, del Centro Galego d’Alacant i d’un aparcament de cotxes. Nyas coca. La triangular replaceta del Topete és l’entrada al Raval Roig -el barri dels antics pescadors de la ciutat- des del centre de la ciutat, l’Alacant de peix que canta El Diluvi.
"Som del nord d’Anglaterra, acaba d’arribar el nostre creuer a Alacant i estem planificant el dia”, conta Yvonne mentre mira de reüll la mar serena. “Només ens quedem ací unes poques hores, les aprofitarem pujant al Castell de Santa Bàrbara”, afegeix Carl, assenyalant el dit cap al barri del Pla. Amb el mòbil intentaven endevinar per on pujar a peu fins a la fortalesa. Al saber que un ascensor els puja fins al cor del Benacantil, renuncien al senderisme baix un sol que comença a picar.
Al vèrtex de la plaça més proper al centre de la ciutat, la parella es queda asseguda a un dels banquets situats a la barana de la plaça, cara les platges del Postiguet i el Cocó. Una de les postals de la ciutat que en només deu minuts han immortalitzat una desena de turistes. Teresa camina prop de la barana però amb pressa: de segur que és una veïna del barri. "En realitat sóc de la Vilavella, però tinc família al Raval Roig i vinc ací a comprar", aclareix. "Això sí, a la Vilavella no hi ha ni una plaça com esta. Només descampats".
Grans edificis d’apartaments es van convertir a partir dels anys 60 en la nova muralla del Postiguet, des del Paseíto Ramiro fins al Museu Arqueològic: els dos més alts, de catorze plantes, recauen a la replaceta del Topete. La mateixa plaça també ha patit les conseqüències del desaforat model urbanístic: la plaça abans ocupava el terrat d’unes cases de pescadors i comptava amb una típica ermita, advocada a la Mare de Déu dels Socors. Els habitatges foren enderrocats per construir un edifici de sis plantes amb aparcament i locals comercials, que ara sols acullen el ‘Mon Rouge’ i el Centro Galego, visibles des del Postiguet.
L’ermita també va ser traslladada a l’interior de l’edifici, i ara només una placa i una campana recorden que abans presidia la plaça, a l’extrem més proper al que queda del Raval Roig. Dos homes que passen la huitantena descansen a la porta d’un bar: "Això ja no és la Replaceta. Abans teníem l’ermita, la plaça era més fonda i acollidora. També hi havia un refugi de la Guerra Civil que es van carregar", comenta Campano. "Abans anàvem tots a la plaça a traure l’aigua de la font i la gent vivia al carrer. La revetlla de les Festes de Setembre va aplegar a eixir al No-Do", conta orgullós Quinto. "Jo un any em vaig adormir a la baldosa", afegeix Campano mentres riu, "abans tot era teu, tot estava obert. Jo veia totes les Falles en un dia".
A alguns baixos dels alts apartaments trobem una farmàcia, una fruiteria, una cafeteria, un forn de pà i una tendeta de barri. Una zona infantil i uns banquets baix d’un pòrtic que arruixa escassa ombra donen vida al centre del triangle, farcit de grisos extractors i eixides d’emergència de l’aparcament. Rosa i Noemí descansen a un dels banquets, a l’ombra. Treballen a la Biblioteca del Paseíto de Ramiro i de tant en tant descansen ací. Rosa assenyala un dels locals buits: "Allí estava la CAM i no ha tornat a obrir res".
El local buit de la Caja de Ahorros del Mediterráneo és símptoma de la decadència del barri, juntament amb el poc partit que es trau de l’edifici que sustenta la plaça, encotillat pels sis carrils que separen el barri de la platja. Primeríssima línia, però el sistema a vegades també falla. La replaceta del Topete –per cert, un marí i polític que es va enfrontar en duel amb Campoamor- amb bones vistes panoràmiques i molt potencial per traure, podria sintetitzar l’estat de la ciutat.
Carlos Pastor
@cpastor_