La Modernitat ens va fallar: l’Auditori d’Alacant

Entre dandi i burgés, Charles Baudalaire rodava pels carrers de la París del romanticisme àvid d’històries. En plena revolució urbanística dels bulevars del baró Hausmann, el poeta reflexava els canvis a l’arquitectura de la ciutat als seus poemes. Era un flâneur, una manera de passejar per la ciutat que es va posar de moda entre els escriptors del segle XIX, que la recorrien a la deriva explorant noves històries i llocs inspiradors.

De segur que els flâneurs caminarien a Alacant pel carrer Sant Carles, que uneix en línia recta el MARQ, Les Cigarreres, la plaça de Bous i l’Auditori de la Diputació d’Alacant. Uns cinc-cents metres de carrer que encara ningú ha convertit seriosament en eix cultural. Des de la frondosa plaça del Museu Arqueològic fins a l’encreuament amb l’avinguda de Xixona, la persona passejant es trobarà un carrer típic de Carolines Baixes, on l’antic hospital s’ha reciclat en museu i la vella fàbrica en un centre de cultura contemporània.

Però al girar el cantó a l’avinguda de Xixona, el vianant es toparà amb un enorme mur de quinze metres de pedra blanca. És l’ADDA, el flamant auditori estrenat el 2010 que des de fa unes temporades també acull congressos i convencions de la ciutat. “Quan ens van explicar el projecte, el veïnat vam pensar que seria positiu per al barri”, conta Alexandre Morera Torregrosa, president de l’associació de veïns Carolines Baixes-Les Palmeretes. L’auditori està ubicat a l’esplanada que acollia el mític Mercat de Campoamor, una plaça comercial que al seu millor moment arribava fins al Mercat Central i portava al cor de la ciutat el mos de l’horta d’Alacant. A banda del mercat, fires d’artesania o la Fira de Nadal, el passeig de Campoamor era el lloc ideal per caminar els diumenges, quan el temps no convidava a passar per l’Esplanada vora mar. A més, a les entranyes del passeig s’amagava un del centenar de refugis antiaeris de la Guerra Civil.

“Tot el comerç que portava el mercat va acabar tancant. Al barri l’Auditori no se sent: ens han separat del barri de Campoamor amb un bloc monolític. A l’edifici ni tan sols es pot entrar per Carolines, només s’accedix per l’avinguda d’Alcoi, al costat de Campoamor”, es lamenta Morera. “Quan fan alguna convenció, a mi em donaria vergonya com a alacantí ensenyar els voltants de l’auditori. L’edifici ja està fet, però hauria d’obrir-se als barris. Al Passeig de Campoamor podrien fer més esdeveniments, i al nostre costat de l’avinguda de Xixona almenys podrien posar cartells de la programació... Si foren ambiciosos, hi hauria videoprojeccions o un jardí vertical, però el veïnat ja no espera res”.

L’edifici va començar a ser dibuixat per Juan Antonio García Solera “quan tenia el cabell negre”, bromejava l’arquitecte a Miquel Hernandis a una entrevista d’El Mundo el 2015. L’ADDA condensa el mateix plantejament modern que recollia l’Alacant de La Colmena, una ciutat funcionalista on se separaven els usos. Com si fóra un punt roig sobre un plànol, sembla que cada gratacel de la ciutat marca a vista de pardal les diferents zones funcionals: com el Gran Sol a la zona turística de l’Esplanada, la Torre Riscal al comerç de Maisonnave o l’edifici de Representants a la zona cultural de Campoamor, enfront de la plaça de Bous.

Una concepció moderna de la ciutat que García Solera va traslladar a l’inici de les obres el 2007, encara que el projecte va tindre diferents versions durant trenta anys. Els primers plànols dibuixaven un complex cultural amb biblioteca, auditori i un gran museu que incloïa la suma del MARQ i el MUBAG. Als anys 80, “Valenzuela va ser qui va llançar el projecte i Mira-Perceval qui el va portar al ple de la Diputació”, conta Solera, que enguany celebra els seus noranta-quatre anys.

El pla enderrocava el Col·legi Campoamor, l’Observatori Sismològic i l’edifici de Sanitat –els únics edificis que hui recorden el passat romanticista de Campoamor- per a crear una gran esplanada que connectava el complex cultural amb la plaça de Bous i el Panteó de Quijano, inclòs soterrament d’avingudes. “Al principi es volia enderrocar tot i era urbanísticament el projecte bo. Ara està tot molt encaixat”. Una forma d’entendre la ciutat que si als noranta era vella, hui resulta prehistòrica. Però la política va ficar en un caixó el projecte fins al 2007, quan José Joaquín Ripoll va posar la primera pedra de l’Auditori.

García Solera no pot ocultar les seues frustracions. “El disseny del passeig no és meu, jo vaig projectar una altra cosa”, declarava al diari El Mundo. Entre altres coses, l’arquitecte troba a faltar una batuta gegant, visible des d’Alfons el Savi, que s’il·luminaria cada volta que es celebrara un concert. “Vaig dissenyar les papereres, els fanals, els banquets...”, es lamenta el projectista. També falta el jardí a l’esquena de l’edifici, on el mur de l’ADDA cap a les Carolines culmina ara en un aparcament. “El desnivell entre l’avinguda d’Alcoi i la de Xixona s’aprofitava al projecte per a fer l’aparcament subterrani. Però el van reomplir de pressa per a poder inaugurar i això dins d’uns anys començarà a moure’s, amb la pluja i els primers assentaments”, advertia García Solera fa ja tres anys. “Ho han fet així i ja està”. 

Entrant pel passeig de Campoamor, l’ADDA sorprèn per la seua sobrietat. Quatre enormes columnes blanques dupliquen la seua altura quan es reflecteixen en el polit paviment negre. Desenes de làmpades a varios metres d’altura incrementen la sensació de menudesa. Contrastat entre el blanc de la pedra i la foscor de la fusta, l’edifici fa ostentació de la seua majestuositat en unes enormes sales que ixen de l’escala humana.

Entre rebedors i foyers s’accedix la Sala Simfònica -on fins a 1.500 espectadors gaudeixen d’una acústica immillorable i un teló de fons recobert amb pa d’or-, la sala de conferències, la sala de col·loquis –que recorda a un fòrum circular per reduir la distància amb el públic- o la sala d’exposicions. Un desplegament de sales de paret blanca i moqueta negra amb sofisticats mobles i alguna jardinera que recorden a pel·lícules com El Guateque o El Manantial, avantguarda moderna als anys 50. La modernitat arquitectònica materialitzava una fe en la tècnica i el progrés que va decebre amb el pas dels anys.

Se sol dir que el 15 de juliol de 1972 va morir l’arquitectura moderna amb l’enderrocament dels blocs de pisos de Pruitt Igoe, a la ciutat estatunidenca de Saint Louis. Mentre Baudalaire escrivia que “Canvia Paris! Mes res es mou a la meua tristesa / Eixos nous palaus, aquells vells barris / Tot es torna per a mi al·legoria”, es podria assegurar que l’arquitectura moderna va fracassar a Alacant el dia que es va inaugurar l’ADDA, trenta-huit anys després de dinamitar el Pruitt Igoe.

Casa a casa

Viure a una colmena

Una església de tretze plantes

Paisatge per curar-se en salut

Una bretxa que supura història

Natura d’or i ferro que es resisteix a morir

Quan tota petxina fa paret

L’antic convent que amaga el ‘disc dur’ d’Elx

Les portes del cel estan a Xàbia

Formigó per aflorar la natura

La Modernitat ens va fallar

Carlos Pastor

@carlospastor__