X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

el conte del dissabte

La maleta

17/02/2018 - 

Llorenç es repapa al seu seient, satisfet. Aquest serà el seu darrer viatge, ara per ara. Fa una ullada distreta per la finestreta i veu, allà baix, el golf de Roses, amb els primers llums encesos mentre les darreres clarors del dia s’esvaeixen cap a la cua de l’avió.

—D’aquí a un moment, estarem a Barcelona.

Pensa. I, tot seguit, allarga la mà cap a la safata de xocolatines que li ofereix l’hostessa.

—Certament, una rossa imponent.

No es pot estar de pensar. I és que Llorenç, malgrat els seus quaranta-cinc anys complerts, es manté completament en forma. En el seu treball, moltes vegades és necessari bocabadar qualsevol dona o bé fer uns minuts d’escalada lliure.

—Aquesta vegada, però, em podré retirar. És una gran feina, la que he fet.

I recorda l’embarcament, gairebé tres hores enrere, a l’aeroport de Moscou, amb la seva petita maleta, que ha aconseguit passar tots els controls sense cap problema.

Tot d’una, s’escolta per la megafonia l’anunci que s’inicien les maniobres d’aproximació a l’aeroport del Prat. 

—Ara ja està. Només em falta arribar i entregar la mercaderia.

Pensa. La seva pau interior es transforma en un mínim somriure, al temps que allrga les cames el més que top i tanca els ulls, per tal de gaudir d’aquests darrers minuts d’un vol que recordarà tota la vida.

Recorda cada detall del seu pla que ha vorejat la perfecció

I Llorenç, mentre nota com el son l’envaeix lentament, sense pressa, recorda cada detall del seu pla que ha vorejat la perfecció. Al capdavall, fa més de quaranta-vuit hores que ha fet la feina i sembla que les autoritats russes encara no han donat l’alarma. Al seu damunt, amb un soroll de campaneta electrònica, s’encenen els llums que indiquen que és obligatori cordar-se el cinturó de seguretat. Ell, amb un darrer esforç conscient, se’l corda i es deixa vèncer per la son. 

—Quina felicitat. Per fi, podré fer el que em doni la gana.

És el darrer pensament conscient que té. La hostessa, atenta, va passant filera rere filera vigilant que tothom tingui el seient ben posat, el cinturó cordat i que tot estigui en ordre. Al passar per davant de Llorenç, veient-lo tan pacíficament adormit, amb aquell somriure imprès en el seu rostre agraciat, no pot evitar retornar-li’l.

—És un home ben plantat, aquest.

Pensa, quan ja està dues fileres més enrere.

******

Martí està indecís. Ara està gairebé sol. La cinta, que encara gira, ja fa quasi tres voltes que només té aquella maleta. I ell no sap què fer. La seva, plena a vessar amb la roba bruta de les dues setmanes que s’ha estat allà treballant, ja fa gairebé cinc minuts que l’ha recollida. I tothom del vol XL-2355 procedent de Moscou ha marxat ja cap a l’immens vestíbul. 

—I si estigués plena de bitllets?

Pensa. Perquè el seu miserable sou de becari del CSIC com a físic de postgrau no li permet, des de fa anys, arribar a final de mes. Per això s’imagina aquella maleta abandonada, o perduda, com una espècie de pedra filosofal. 

Afortunadament per ell, Martí manté el cap ben moblat. I, de seguida, se li acut una altra possibilitat. 

—I si estigués plena de coca? El narco, només hauria d’esperar que algú la tragués d’aquí. 

Aquesta segona possibilitat fa que, inconscientment, faci una ullada al seu voltant, cercant unes càmeres que estan per tot arreu. L’enorme sala de recepció d’equipatges només té gent cap a l’altre extrem. A més de cent metres d’on s’ha quedat ell, tot sol. I, al final de la seva mirada, es topa amb un guàrdia civil que sembla distret i alié al que passa al seu voltant.

—No em puc entretenir més. He d’eixir d’aquí.

Pensa Martí. I, de seguida, comença a caminar cap a les portes d’eixida.

—One way only.

Quan ix al vestíbul on gairebé tothom té algú que l'espera, sap que ningú l'ha buscat

Llegeix, inconscient, en apropar-s’hi. Les dues portes successives, s’obren al seu davant i es tanquen darrere seu. Martí, quan ix al vestíbul on gairebé tothom té algú que l’espera, sap que a ell ningú l’ha vingut a buscar. Lentament, va seguint els rètols lluminosos que indiquen la parada del bus que torna els passatgers a l’antiga terminal.

Mentre camina, no es pot treure encara del cap la maleta blava que girava i girava, sense que ningú l’anés a recollir. Fins que, de sobte, en aturar-se per deixar passar un operari que arrossega una inacabable filera de carrets portaequipatges, se li acut una nova possibilitat:

—Segur que és una maleta perduda!

Quasi exclama en veu alta. I, amb l’esperit alleugerit, segueix caminant, compadint aquell confiat viatger que, a hores d’ara, segur que està viatjant cap a Los Àngeles, segur que el seu equipatge va amb ell a la bodega de l’avió.

—I mentre, la maleta fent voltes aquí. Quan arribi no es podrà canviar ni els calçotets. Companyies aèries!

I Martí ix de la nova Terminal 1 amb un somriure a la boca. Al capdavall, sempre troba un bon motiu per mantenir l’optimisme.

******

Lentament, el guàrdia civil s’apropa a la cinta transportadora, que ja fa una segons que s’ha aturat, agafa la maleta i l’arrossega cap a l’escàner de la duana.

—Mira si hi ha alguna cosa, Pepe.

Li etziba al company que s’està assegut al darrere de la pantalla.

—De qui és?

Li demana aquest, sense moure encara ni un múscul.

—No ho se. Acaba d’arribar de Moscou i sembla que se l’han oblidada o que està perduda; però hi havia un xaval jove que se l’ha estada mirant molta estona, dubtant si agafar-la o no.

En menys de cinc minuts, el dos agents han revisat completament la maleta blava. L’han sotmesa a tota mena d’anàlisi i han conclòs que es tracta, només, d’una maleta perduda.

—Una més per la col·lecció.

Li diu l’agent a l’empleat de terra d’Iberia  que l’acaba de recollir.

—Tampoc no en perdem tantes.

Li respon ell, emprenyat. Però no pot evitar anar-se’n perseguit per les rialletes dels dos guàrdies. Al capdavall, aquesta mateixa escena es repeteix moltes vegades, cada dia.

—I tant, i tant!

És el darrer que escolta al seu darrere l’empleat, mentre s’allunya camí del magatzem d’equipatges extraviats.

******

Tal i com estan les coses, té sort de tindre una feina estable

Luisa Ana Taveras es mira el rellotge, mentre camina arrossegant el seu carro de la neteja. Tal i com estan les coses, té sort de tindre una feina estable. Ara mateix, molta gent, fins i tot del país, està a l’atur. De manera que ella, que només fa cinc anys que va arribar de Nicaragua, es pot considerar afortunada. I això és el que cada matí els repeteix als seus fills.

—Penseu que la vida és difícil, tant aquí com allà. I vosaltres heu d’aprofitar les oportunitats que se vos presentin. Mireu-me a mi, que em passo el dia rentant vàters i soc feliç. Vosaltres heu d’estudiar i preparar-vos per poder fer alguna cosa millor.

—Si, mare.

Li responen ells cada vegada; però ella sap que, encara que ara mateix no ho entenguin, poc a poc aniran entrant en raó.

S’atura al davant de la porta i passa la tarja per la ranura, abans d’empènyer-la. 

—Hola, Luisa Ana.

La saluda el guàrdia civil, com cada vegada que passa pel seu davant.

—Hola.

Respon ella, seriosa. I el guàrdia civil no pot evitar pensar que aquesta dona ha de ser una veritable fera, al llit. Perquè aquí, com a totes bandes, cadascú té les seves pròpies fantasies; i a ell, de sempre li hauria agradat muntar-s’ho amb una negra. Però, mancat de valor per passar del “hola” rutinari de cada dia, es conforma en veure aquella donassa allunyant-se, amb el seu caminar airós i compassat, cap als lavabos.

—Quina dona, senyor!

Exclama en veu baixa, mig sospirant. I el seu company li respon, com cada vegada:

—Jo crec que li hauries de dir alguna cosa. Si no, acabaràs emmalaltint d’amors.

—Tu calla, Pepe! A veure si encara m’hauré de cabrejar!

Respon ell. I és que l’agent és jove i encara no acaba de pair les gràcies com ho hauria de fer. De tota manera, no aparta la mirada de Luisa Ana que, arribada a la seva destinació, estén el rètol de “estem netejant” abans d’entrar als serveis.

amb un retolador molt especial, modifica la data i comprova la feina

Llorenç, sense deixar de somriure, busca amb la mirada el rètol que indiqui la situació dels lavabos. Per fi, el descobreix i, pausadament, s’hi encamina. Com era d’esperar a una zona de trànsit, no hi ha ningú. Però, encara així, pren les seves precaucions. Cerca un dels excusats, entra i tanca al seu darrere. S’asseu al wàter i, amb parsimònia es treu la cartera de la butxaca de l’americana. Agafa el resguard del bitllet d’avió, l’esmicola i el llença a la tassa. Després fa córrer l’aigua que s’empassa els minúsculs fragments. Després, en treu un altre, també al mateix nom, procedent de Praga. Amb un retolador molt especial, modifica la data i comprova la feina.

—Està perfecte – mormola. Eixampla el seu somriure, es torna a posar el petit rectangle de paper a la cartera, guarda el retolador a la butxaca de la camisa i es disposa a alçar-se. Certament, tot està anant a la perfecció.

—En menys de una hora, hauré enllestit el tracte.

Pensa, en silenci. Perquè, determinades coses, tan sols es poden pensar. Ni tan sols xiuxiuejar-les, és mai prudent.

—Gairebé ja està dret. Allarga la mà per obrir el pestell i, just en aquell instant, nota una fiblada estranya al braç esquerre.

—Merda! Segur que és una tendinitis. M’hauré de cuidar.

Mormola, ara si, a mitja veu.

******

—Servei de neteja! Què hi ha algú?

Crida Luisa Ana, mirant al seu voltant. Com gairebé cada vegada, ningú li respon i ella comença a fer la seva feina. Va revisant que ningú hagi deixat caure res als urinaris, revisa les cabines, comprova que hi hagi paper higiènic, passa un drap amb “limpiador total”, revisa també els rentamans i els espills i, finalment, quan ho hagi enllestit tot, anirà passant el motxo cap a la sortida. És una feina que té tan automatitzada que ja li permet pensar en les seves coses, mentre la fa. 

De sobte, però, es troba una sorpresa. Una de les cabines està tancada per dindre i ningú li ha respost, abans.

—Bon dia! Què hi ha algú?

Repeteix, maquinalment, al temps que sacsa lleugerament el picaporta. Però no obté cap resposta.

—Es troba bé, senyor?

Insisteix, una mica alarmada. I, en veu baixa, afegeix:

—Ay, mi madre. A ver si le habrá pasado algo, al pobre señor.

— Què es troba bé? It’s OK?

a l'altra banda de la fulla l'espera Llorenç

Insisteix, mentre ja colpeja la porta amb més força. Però sense resposta. De manera que, després d’uns instants d’indecisió, agafa el pom de claus mestres que duu penjat al coll. Amb la clau a la mà, encara insisteix una tercera vegada, però també sense resultat. Així que, sensse deixar de parlar i de demanar excuses pel que està fent, en una barreja indestriable de català, castellà de Nicaragua i anglès, obre curosament la porta. A l’altra banda de la fulla l’espera Llorenç, assegut novament a la tassa, amb el rostre deformat per una ganyota de dolor terrible i amb un filet de bava que li regalima de la boca entreoberta. Els seus ulls, morts, fiten Luisa Ana amb una mirada que ella mai podrà oblidar.

—Ay, mi Dios! Ay virgencita! Señor! Señor, por favor!

Crida, sense saber què fer. Per fi, aterrida, fa mitja volta i ix del serveis, cridant com una boja.

—Ayudenme! Por favor, ayúdenme! Hay un hombre muerto ahí dentro, mi Dios!

Pepe i el seu company són els primers que arriben al seu costat. I, mentre Pepe entra dins dels lavabos i descobreix el cadàver de Llorenç, el seu company no deixa passar l’ocasió d’abraçar Luisa Ana, que està a punt de patir un atac d’histèria.

******

Just en el mateix moment en que el cadàver de Llorenç, mort per un infart de miocardi identificat sense cap mena de dubte com el de Krzysztof Strubinski, nascut a Varsòvia el mil nou-cents seixanta-nou, passatger provinent de Praga i arribat a Barcelona en el vol KH-3225, només cinc minuts després que el vol XL-2355 procedent de Moscou, un dels vigilants del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg, en passar pel seu davant, fa una ullada distreta al retrat de La Gioconda.

—Quin retrat més fantàstic! – es diu— sembla que, cada dia, li canvia la expressió, a aquesta dona.

I mentre, a una maleta perduda en mig de l’enorme magatzem d’equipatges extraviats de la nova terminal del Prat, la veritable Gioconda té la seva inescrutable mirada encastada contra la carcassa de polipropilé blau de la maleta.

El representant de l’home de negocis que ha concebut, finançat i apadrinat tota la operació, segueix esperant, en va, que arribi el missatger. Mentre l’amatent cambrer de “Les Set Portes” es torna a apropar per veure si desitja alguna cosa més, ell es mira el rellotge, impacient.

—No sé què pot haver eixit malament, però si aquest individu ens l’ha jugada, ja es pot anar a amagar allà un vulgui, que la mà del senyor Puigdescalç l’acabarà enxampant—pensa l’home. De sobte, alça la mirada, es troba al cambrer al seu davant i li diu, secament:

—No, moltes gràcies. No prendré res. Em sembla que m’han plantat, avui.

I el cambrer, home amb ofici, sap el que ha de fer. Sense dir-li res, fa mitja volta i se’n va a atendre altres taules. Amb els clients selectes, cal tenir un comportament exquisit, sempre.

Noticias relacionadas

next
x