La línia Biar-Busot

En la darrera novel·la de l’escriptor de Beneixama Joan Benesiu, Serem Atlàntida -obra que hauria d’entrar per mèrits propis en el cànon de la literatura europea del segle XXI-  els seus personatges se senten atrets pel flaneurisme de l’abstracció emocional, i transiten sobre dues de les projeccions que l’ésser humà occidental ha fet del territori que xafen els seus peus, els meridians de Greenwich i París, sota la màxima de què “cap mapa o plànol és un calc mil·limètric d’allò que es vol representar”. Els tres personatges principals tenen com a origen la ciutat de València, tot i que el seu esguard gira el nord a l’est, cap als origens d’Europa en l’antic i desfet Imperi austrohongarès.

Al País Valencià tenim una altra tirada “imaginària” que de tant en tant apareix als mitjans de comunicació per raons generalment negatives, i que més que ganes de fer flaneurisme per damunt de la seua projecció distorsionada sobre els mapes, venen ganes de dinamitar la seua projecció històrica sobre la consciència identitària dels valencians: la línia Biar-Busot. El Tractat d’Almizra va dividir els territoris conquerits per les corones cristianes d’Aragó i Castella, dividint-se el Regne de València, al nord d’aquesta línia que acabava a la Vila Joiosa per la corona catalano-aragonesa de Jaume I i al sud per a la castellana del seu gendre, l’infant Alfons. Coses de reis i de les componendes dinàstiques de l’època, diran alguns, però que ha quedat en l’imaginari col·lectiu dels valencians i alacantins com un mur que ni en els somnis més humits de Donald Trump.

Els resultats electorals de les generals i les autonòmiques del propassat 28 d’abril ha servit de nou per ressuscitar l’antiga separació medieval. La distribució del vot al nord de la línia Biar-Busot sembla mirar cap endins, mentre que al sud mira cap a Almansa i més enllà, capa a forces d’obediència no estrictament valenciana. Molt de corredor mediterrani, però sembla que la radialitat del ferrocarril d’alta velocitat marca més profundament les tendències del vot a les comarques alacantines. Importa poc si la maleïda línia va durar poc més de mig segle, fins al Tractat d’Elx de 1305, ni que els interessos econòmics, culturals i polítics de les terres de l’Alacantí, el Baix Vinalopó o el Baix Segura puguen disposar d’un ressò i uns resultats més pregons a les Corts Valencianes que no a las Cortes Españolas.

Les comarques alacantines tenen unes dinàmiques pròpies, diuen, una idiosincràsia particular, diuen, que som diferents, diuen… tantes coses diuen que de vegades, quan et mires a l’espill, esperes veure algun tret diferenciador, jo què sé, un un coloret, unes banyetes, una cueta, un tercer ull al mig del front, alguna cosa que ens faça tan especials com les models curvy. Una de les queixes compartides pels polítics d’Alacant, Elx, Oriola, Alcoi, Torrevieja, Santa Pola o Benidorm, ha estat, endèmicament, la poca raó que les seues demandes tenien entre les cúpules dels seus respectius partits a València, l’únic acord unànime entre dreta, esquerra, centre i extrem centre, en les converses de cafeteria a l’Estació-Terminal de Renfe/Adif a Alacant, camí del nord.

El temps passa, la gent es mobilitza allà i més enllà, mentre els sociòlegs de casa nostra continuen fregant-se les mans, i els alacantins continuem a la lluna de València o, si tant usmolesta, a la lluna de Tabarca.