Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

t'ha eixit un fil preciós / OPINIÓN

Pedro i Pablo van a la bolera

18/07/2019 - 

Els humoristes estan d’enhorabona, la governabilitat de l’Estat es troba en mans de dos polítics de nom Pedro i Pablo. I amb un altre Pablo a la banqueta. Mel de romer per tirar d’arxiu sonor i recuperar les veus de Jorge “el Tata” Arvizu i Julio Lucena, els primers dobladors dels personatges dels Picapiedra (Flintstones en la versió original, Fred Flintstone/Pedro Picapiedra i Barney Rubble/Pablo Mármol), o les més conegudes d’Arturo Mercado i Francisco Colmenero, les dues veus que més vegades han pronunciat els icònics “Vilmaaaa”, “Enanooo”, “Pero Pedro” i “Yabadabdú”. Recuperar una sèrie de dibuixos animats que reproduïa els rols de gènere de la incipient societat de consum dels anys 50 i 60 és tan políticament incorrecte que ningú ha estat encara capaç de congelar les riallades. 

Els camins de la negociació son inescrutables… o no tant. En el seu manual canònic, Franc Ponti introdueix el tema amb un capítol dedicat a la impossibilitat de la negociació. ¿És possible no negociar? “Teòricament, pot ser possible. Si aconseguim passar la resta de la nostra vida aïllats del món, potser aconseguirem no haver de negociar amb ningú. Tanmateix, és una circumstància poc probable. En les societats de la informació, del coneixement, el contacte humà és, per sort o per desgràcia, inevitable. Hem de parlar, dialogar, discutir, pactar, debatre, aconseguir acords… en definitiva, negociar. A efectes pràctics, hem de seguir al mestre Watzlawick i convenir que no és possible no negociar”.

Què fa, doncs, que donades les condicions segons les quals la Millor Alternativa Possible es convertisca en la Pitjor Alternativa Possible, la repetició de les eleccions, amb el desgast consubstancial a totes les forces polítiques, degut al cansament de l’electoral en un any tan carregat com aquest, i un context local, europeu i internacional de forta inestabilitat, estiguen permanentment instal·lats en allò conegut com el dilema del negociador, incapaços de fer una veritable negociació col·laborativa, mirant d’entendre les necessitats i interessos reals de l’altra part. 

Pedro i Pablo com a caricatures d’ells mateixos, caricaturitzant les seues pròpies
organitzacions i, per extensió, els seus votants, insulten la maduresa d’una societat que és capaç de sobreviure per damunt de crisis econòmiques, sociopolítiques i culturals. Transmeten la idea de que els votants no saben votar, esclaus de la demoscòpia més barroera i, per què no dir-ho, interessada de part. Cada votant sap perfectament què ha volgut fer en introduir la seua papereta dins l’urna, i ara, els seus representants, tenen l’obligació de gestionar els resultats amb responsabilitat, sentit comú i, cosa que obliden massa sovint, pensant en el bé comú, en sentit rawlià, “les condicions generals que asseguren el benefici igualitari per tothom”. 

Ben al contrari, solen fer servir el seu estatus per refermar situacions de poder estèril que acaben inutilitzant l’acció de govern, mediatitzada per forces externes, transcacionals, xarxes de poder anonimitzades sota noms corporatius, però que es virtualitzen en els cognoms de les constel·lacions d’assessors que envolten els/les presidents/es, els/les ministres, els/les consellers/es,... fent creure a la població que només existeix un statu quo posible: pujar al troncomòbil, agafar embranzida amb els ditets dels peus i arribar a temps per fitxar a la pedrera. 

Si ens governen polítics/caricatura, potser ha arribat l’hora que Mortadelo i Filemón es presenten a les eleccions.

Noticias relacionadas

next
x