Galetes trencades

De vegades els gestos no ens acompanyen. Són les sis del matí i no som capaços d’agafar amb força un paquet de galetes, que cau en càmera lenta i esmicola contra el terra el seu contingut. La tensió del trencament arriba al seu límit i la secció transversal de les oblees es contrau fins a convertir-les en una polsegosa presència intimidant. El dia ja no serà igual, alguna cosa dins teu s’ha trencat junt amb les maria daurada, i un calfred redueix les teues expectatives encara somnolentes. Has de prendre una decisió: obrir el paquet i llançar a les escombraries l’arenós resultat de la teua malaptesa o ser consegüent amb els teus actes i acceptar amb una mica de fàstic la seua consistència grumosa al café.

Les coherències ens encalcen quan menys ens ho esperem, fent-nos esclaus de petites decisions que marquen el decurs dels nostres dies.

Ha començat la campanya electoral, d’aquí a uns mesos, la tensió acumulada dels missatges propagandístics, les veus impostades dels futurs representants públics, les gagamelles de la dialéctica barroera i el consol del “per fi això s’ha acabat” ens obligarà a equivocar-nos de nou, i dipositarem una papereta a última hora de la jornada electoral, quan la mirada de la pobra presidenta de mesa acumule el cansament de tota una jornada d’aguantar l’esguard malèvol dels apoderats. Votants procrastinadors després d’un dia de sol i platja.

El mateix any que s’acompleixen 50 des de la creació d’Arpanet, la xarxa militar des de la qual es va desenvolupar internet, i 30 des que Tim Berners-Lee va establir la primera comunicació entre un client i un servidor, mitjançant el protocol HTTP, origen de la World Wide Web, la xarxa implosionarà de fake news en una quàdruple contesa que sembla el catàleg de categories de pornhub: Congrés dels Diputats, Senat, Parlament Europeu, Parlament Autonòmic, Ajuntaments, un gangbang per a votants addictes al sexe electoral.

L’exposició absoluta en les xarxes socials, la competició de baladrers, a vore qui la diu més grossa, els polítics presos polítics, les independències, els deutes històrics, els deutes histèrics, les declaracions de trellat enmig d’una bassa de merda, el guapo ell, guapa ella, guapo tu, els decrets-llei, els reality judicials, els procedimentals de policies i corruptes, el “a mi m’agrada el rock radical basc, si prohibisc Fermín Muguruza, és per fer-li un favor i siga sent radical”, els actors fent de polítics, els polítics fent d’actors, el “jo sóc femenina, però no feminista”, els autobusos sense futbolistes, els creadors de fake news com els nous showrunners,  Cersei, Sansa, Jon i la Mare dels Dragons, la nova llei de protecció de dades, les portades clòniques de la premsa cel·lulosítica, les novetats editorials de coaching polític, Maquiavel, Sun Tzu i Mazarino com a influencers, els Simpson que ja ho han previst tot, Pedro, Pablo, Vilma i Betty, morat, vermell, blau, un litigi en l’oficina de marques pel pantone taronja i el pobre verd, ai el pobre verd,...

Si no he aconseguit estressar-vos ja, és que aneu dopats de tranquimazin. Serviu-vos unes galetetes trencades i a disfrutar!