Lectures de campanya electoral

Cada volta em fa més mandra regalar llibres. De fet, des de fa un temps que tinc la sensació que cada vegada que en regale un, la persona que el rep em perd el respecte, com si això de regalar llibres fóra cosa de pobres d’esperit. De fet, llegir està sobrevalorat, no deixa de ser una drogodependència com una altra qualsevol, una addicció per a ments febles. La podrien equiparar als cartells que prevenen contra la cocaïna, el tabac, l’alcohol… o els videojocs.

Tant és l’obsesssió que fins i tot els reforços negatius, en forma de rebuig social, ens esvaren a la pell als lectors obsessius, com si fòrem impermeables. No ens podem estar, arribada l’ocasió, de treure a la llum la nostra de força recomanadora. Que arriba la data de l’aniversari del nostre millor amic, un llibre. Que arriba una data assenyalada amb la parella, un llibre, que arriba Nadal, un llibre. Que arriben les calendes de juliol, un llibre. Que arriben els idus de març, un llibre. Que arriba l’onomàstica del nostre fill, per molt que siguem laics, bona excusa per regalar-li un llibre. Que han operat al sogre, un llibre. Que s’ha separat la cunyada, un llibre. Hui el cos em demana llibre, ens autoenganyem cada dia.

Per tant, no és estrany que, una volta convocat el cafarnaum electoral d’enguany, la primera cosa que hem pensat és: quin llibre s’haurien de llegir els participants en la cursa.

Segur que si li preguntem a un coach polític (especialista en marketing, comunicació, assessor, politòleg, gurú,... au, un coach de tota la vida), traurà del barret de copa tota una col·lecció de manuals de psicologia social, autoajuda, biografies de polítics, però possiblement no mirarà més enllà d’un segle enrere, si no és per citar Maquiavel o Sunt Zu, els coachers més coneguts de la història.

Però per als malalts de lletra hi ha dos noms que gaudeixen d’un prestigi molt superior a l’italià i el xinés, Quint Tuli Ciceró, el germaníssim menut de Marc, pretor i governador de la província d’Àsia, casat amb Pompònia, la germana d’Àtic, i el major confesor i assessor del seu tete. Si l’obra de Marc és incommesurable, la de Quint es redueix a quatre missives i un manual de campanya que ens ha arribat amb el títol de Breviari de campanya electoral (edició en català-valencià a càrrec de Quaderns Crema, en castellà per la seua germana bessona Acantilado).

Es curiós que els dos llibres que ens parlen del comportament dels polítics i, especialment, en el moment de la campanya electoral, porten la denominació de breviaris. No sabrem si perquè les campanyes, tot i semblar eternes, no donen temps a llegir res que pase de 100 pàgines, o que no confien, els seus autors, de la capacitat de concentració dels seus destinataris.

Si Richelieu ha passat a la posteritat com a gran conspirador, així com un dels malvats més odiats i plagiats de la història de la literatura, el seu successor com a primer ministre del rei francés Lluís XIII, el Cardenal Mazarino, d’origen italià, va ser capaç de convèncer el propi rei perquè demanara el seu nomenament com a cardenal, tot i no ser sacerdot. Amb este currículum, va escriure un opúscul amb el títol Breviari per als polítics, o Breviari dels polítics, segons la traducció (en castellà es pot trobar a Acantilado i a Debolsillo). Un descarnat i cínic manual de comportament per tal d’aconseguir el poder… i conservar-lo. I una sàtira alhora del canvi de costums d’un món que abandona les virtuts tradicionals, que tant omplen la boca dels polítics, i les substitueix per altres de noves, en les quals la consecució dels objectius personals se sopreposa a qualsevol consideració d’ordre moral.

 “Hauràs de tenir informes sobre tothom, no comunicar els teus secrets a ningú, però sí espiar els dels altres”, si això no és actualitat, que vinga sant Villarejo i ens confesse.