ALICANTE. Poc es pot dir d’aquest muntatge teatral, o bé perquè ja ho diu tot l’èxit que el precedeix o senzillament perquè és d’aquells espectacles que “caminen sols” i rebrà on vaja el beneplàcit d’un públic, que tot i viure la societat actual no deixa de somiar i sentir mitjançant les paraules com si d’un qüestió antropològica es tractés.
I és que aquesta societat líquida definida per Bauman, es descriu a ritme accelerat de la informació, de la innovació i la transformació social, on els conceptes són més inestables que mai i ens sentim orfes de referències i on aturar-se per un moment a escoltar “la paraula” sembla de vegades una quimera.
Bambalina Teatre Practicable ens convoca a l’essència del teatre mitjançant la paraula, el gest, els moviments i el minimalisme en els elements escèniques. Un minimalisme que es elemental i imprescindible per la narració, sense artefactes superflus, llums grandiloqüents o vestuaris intranscendents, amb la voluntat ferma de transmetre a través dels dos protagonistes alliberats de la càrrega del món actual en xarxa: dos intèrprets nus davant els text i les accions.
Jaume Policarpo ens deixa una magnífica adaptació de la història de Fernando Rojas, a través d’una tècnica i recursos tècnics propis del titellaires: amb objectes escènics i tota una col·lecció d’imatges que són reconeixibles en la trajectòria de la companyia i del seu univers artístic personal. No debades el segell característic de l’artista valencià es fonamenta en la suma de dos registres basics; la manipulació d’objectes i la pròpia actuació teatral.
Águeda Llorca y Pau Gregori són els actors/manipuladors que donaran vida a tots els personatges d’aquesta història d’amor entre Calisto i Melibea, fins a un total de deu, fent les seues veus i transitant per les emocions i els espais que la història requereix amb una força i una coreografia de moviments -amb els deu caps-titella- que enganxa i submergeix l’espectador en una convenció des de les primeres paraules que no abandonaran durant tota la trajectòria narrativa navegant entre els diferents espais, la trama i la psicologia dels personatges.
Qualitat artística i prestigi és un segell de Bambalina i amb aquest espectacle ha obtingut els premis a la millor direcció escènica; millor versió, adaptació o traducció, els dos per Jaume Policarpo; millor actriu per Àgueda Llorca; i millor espectacle de teatre de les Arts Escèniques Valencianes. Un espectacle com una baula en cadena després d’espectacles com Pinotxo, Quijote, Ulisses, Cyrano de Bergerac, Pasionaria,o La Sonrisa de Federico García Lorca entre d’altres.
Ara condensa La Celestina amb paraules -la passió carnal entre Calisto i Melibea a contracorrent de les convencions de l’època- i també amb el gest- el cos- dels intèrprets que van hibridant amb cadascun dels personatges amb el cap. La paraula per contar esta nova revisió del text més editat i difós de l’anomenat segle d’Or, en el nostre mon accelerat, on el teatre pren un valor afegit enfront la quantitat d’imatges que consumim i el ritme que ens imposa la societat líquida.
Una societat en xarxa que diria Castells, en un mon on el consum de la cultura està en un procés constant de canvi, de significats diferents, on el teatre intervé a la recerca de significacions entre cultures humanes diferents. Teatre per recuperar la tradició oral, per contar històries universals com a refugi en aquest món de ritme accelerat on la paraula guanya el seu espai quan es diu amb força, ritme i profunditat requerida.
Si les titelles formen part de totes les cultures del mon, benvinguda i celebrada fou aquesta proposta teatral -de riquesa visual atípica- pel públic del Teatre Arniches, en un moment de les nostres vides on la tecnologia copsa quasi tots els àmbits –de comunicació, d’interacció, i d’organització social i d’entreteniment-, on els relats i la paraula per moments semblen arraconats, a una altra velocitat, i la vida transita a traves d’internet sense deixar-nos un moment per respirar i recuperar la paraula nua, el somni i la fantasia.
FICHA ARTÍSTICA:
El Teatre Rialto se transforma en un campo de batalla con la obra Les Troianes. Fucking Nowhere, escrita por la alicantina Josi Alvarado y dirigida por Santiago Sánchez quien actualiza la obra de Eurípides desde la mirada de sus protagonistas
