La bellesa de la desconeguda ciutat vertical flotant d’Alacant

ALACANT. La falta de periodistes especialitzades, el poder del clic i la precarització de les redaccions ha empitjorat el nivell de la premsa els últims anys. Una de les seues últimes víctimes ha sigut l’arquitecte alacantí Alfonso Navarro Guzmán, el discret autor d’edificis estridents com La Goteta —conegut popularment com La Piràmide— o la Casa de la Mar —Premi Nacional d’Arquitectura—, així com de les rehabilitacions del Teatre Principal, els Jutjats de Benalúa a l’antiga presó o el Mercat Central.

“El nominalisme va canviant, primer es va anomenar La Goteta perquè estava damunt d’una font d’aigua, després Edifici Montreal perquè es pareixia a uns edificis dels Jocs Olímpics del 88 i finalment la Piràmide perquè a la gent li recordaria eixa forma, però a mi em fa igual”, comença la conversa Navarro Guzmán des de Madrid, on està restaurant una part del palau de la Granja de San Ildelfonso mentres fa 80 anys.

Les obres de l’edifici acabaren el 1981 i la seua ubicació a les portes nord de la ciutat li han donat sempre molta visibilitat. Però cap com la d’esta passada setmana. ForoCoches és un popular fòrum espanyol que ha influenciat en nombroses enquestes: el 2009 la revista FHM va nomenar Curri Valenzuela com a periodista més morbosa de la televisió espanyola i el 2010 el raper ultradretà John Cobra va ser preseleccionat per a la participació espanyola d’Eurovisió.

Esta passada setmana, una enquesta triava l’edifici La Goteta de Navarro Guzmán com el més lleig d’Espanya i desenes de mitjans de comunicació estatals replicaren la notícia. Un edifici d’una bellesa singular que encripta una treballada forma d’entendre el disseny.

L’equip de l’arquitecte haguera pogut triar per projectar les dos torres residencials que permetien l’ordenança urbanística dels 70. “Si haguera fet això, hi hauria habitatges que donarien només al Pla del Bon Repòs o a un pati interior. I un edifici haguera donat ombra a l’altre”. “Jo vaig demostrar als tècnics de l’Ajuntament que era millor fer-ho d’una altra manera, separant els llindars deixava més aire. Lluita, lluita i lluita, però jo estic content i ja poden dir el que vulguen”.

Per això va apostar per una iniciativa pionera en aquell moment a la península: les façanes inclinades. “Era una vela que es retirava cap amunt, com una espècie de cant de bellesa cap al cel, separant-se d’uns i altres edificis”, explica Navarro Guzmán, traçant un paral·lelisme amb la divinitat de les piràmides egípcies.

“Perquè la vela de les embarcacions va ser la nostra màxima inspiració. A una de les fotos que més m’agraden, es veu l’edifici des de la mar, i sembla un veler més”. Unes formes que l’arquitecte va anar modelant al detall inspirant-se en l’autèntica composició dels vaixells. “Si et fixes un poc, voràs que a un veler, hi ha dos veles importants que estan separades, d’ací el buit que vam sostraure del triangle. També hi ha una franja horitzontal, com si fóra una llengua que es fica dins, que també ho vam utilitzar a l’edifici”.

En realitat, a la seua trajectòria Navarro Guzmán va ser un pioner de la Postmodernitat a la terreta, fins i tot més avançat que a ciutats com València. Després de la depuració de les formes que va proposar l’abstracta Modernitat a principis del segle XX, amb edificis purs, blancs i rectes; l’arquitectura postmoderna reclamava l’ornament i la figuració, representant formes identificables. L’Òpera de Sidney, les obres de Frank Gehry o les de Ricardo Bofill a Benidorm són algunes de les icones d’este corrent arquitectònic.

“L’arquitectura és testimoni de la societat en la qual vivim i ha de combinar art i tècnica. Serà l’edifici més lleig o el més singular, però a mi el que m’importa és que qui visca allí estiga contenta i feliç, que no estiguen cabrejats amb els arquitectes. A l’arquitectura domèstica, perquè altra cosa és la institucional,  nosaltres només som uns sastres que acomodem el vestit”, explica Alfonso Navarro. “Si eixes persones han de viure a una casa, el primer que s’ha de fer és pensar en eixes persones”.

L’edifici funciona com una ciutat vertical perquè a diferència de la majoria de promocions immobiliàries, dins del mateix bloc conté diferents tipologies d’habitatge. Més grans, més xicotetes, més cares, més barates, dúplex... Això sí, “totes les cases són exteriors, tenen ventilació creuada i donen a la mar”, presumeix el projectista.

L’antiga font de la Goteta, ja minorada als anys 70 —per això es va quedar amb el nom de “la goteta”— va provocar que l’equip d’arquitectura decidira fer flotar l’edifici. El nivell freàtic de les aigües —a més proper de l’antic barranc del Bon Hivern, l’entrada a l’escalèxtric que ara plantegen reconvertir en túnel— els va convéncer d’utilitzar unes bigues rèflex, fabricades a Vitoria-Gasteiz, que aguanten tot el pes de l’edifici.

“Estructuralment l’edifici és molt singular perquè la cimentació no arriba a la terra. El desnivell i el nivell freàtic va fer que decidirem recolzar el bloc sobre unes grans bigues que no arriben a terra”. Sobre el bloc, huit blocs horitzontals —en un principi només per a locals comercials— relacionen la comunitat amb el carrer. I entretant, els nuclis de comunicació vertical —amb escala i ascensors— s’amaguen a la façana darrera i reparteixen el flux de circulació de les 180 cases.

“Jo no sé el criteri que se segueix des d’un punt de vista professional, però sí entenc que tot el món té dret a opinar. Això sí, hi ha poca educació sobre l’estètica, poca informació. No només cal estudiar Estètica i Filosofia als instituts, també cal fer programes públics sobre la ciutat als ajuntaments. Falta informació perquè la ciutadania opine i es consensue un diàleg sobre la ciutat”.