ALICANTE. Fa un parell d’anys, escrivíem això, arran de la participació de Joan Colomo al Festival Transtropicàlia de Tabarca: “Després de la serenitat i la sorpresa va vindre una altra sorpresa... sorpresa a mig fer, perquè qui coneix a l'ex-Unfinished Sympathy sap del seu eclecticisme i la seua falta de prejudicis. ‘Tenim Barcelona plena de fusta aquests dies’, va soltar en un dels speechs a l'inici de l'actuació. Català, castellà, "el Levante” (sic,... no parlava de futbol), Beyoncé, Kortatu, Las Grecas, tot això i més, sobretot el seu La fília i la fòbia, d'un llunyà 2014 ja, va tindre cabuda en l'hora escassa de concert que el temps limitat pels transports marítims va concedir a cada proposta vespertina. No importa, Colomo s'ho va prendre amb tota la broma i el bon humor que demanava la situació, la de Tabarca i la del context informatiu, per a descol·locar a un personal no massa destre en el r’n’b dance, però que va respondre amb alegria i molt de bot. So impecable, de nou sota la tenalla del soft, sense problemes, acompanyat per la seua banda habitual, Narcís Prats, Xavi García, Dani Navarrera i Marçal Calvet”. Ens vam equivocar en alguna que altre nom, coses de l’horabaixa del concert, les moltes hores al sol, el líquid ingerit per pair-lo, i una certa urgència i improvisació en aquell moment tardà. Dos anys més tard, parlant amb Colomo de la seua participacío el proper divendres 12 d’abril al MFest d’Alacant, a l’Aula de Cultura de la CAM, ens ha esmenat alguna d’aquelles errades. Mai no és tard, si a la fi arriba…
“Per començar, he de dir que el concert de Tabarca va ser un format superimprovisat, perquè només podiem anar-hi tres, el baixista es va posar a tocar la bateria, vam fer el que fos, per tal de no perdre l’oportunitat d’anar a tocar allà, a Tabarca”, ens explica per telèfon Joan, uns dies abans de la seua participació en el Festival de Rock Mediterráneo, acomboiat, una vegada més, per Miguel Carratalá i el seu Fulgor de Moda Antónima i Álex Tevar, de Santa Leonor. “Aquest cop anem a banda completa, els sis que la formem ara, Xavi Garcia, Guillem Caballero, baixista i teclista, a la bateria Pablo Sala, un percusionista que es diu Pau Albà, i el guitarrista Carlos León, perquè des d’aquest darrer disc, jo no toco la guitarra, estic més allà de ballarí-frontman”. Com el Mike Rutherford dels Frankie Goes to Hollywood, que només estava allà per ballar.
“L’Oferta i la Demanda, aquest darrer disc, és una mica més animat, amb sons una mica més electrònics, samplers, sintetitzador, i amb ell intentem de fer un concert més animat, més de moure els malucs, mirant de fugir del rotllo tranqui que a vegades, en alguns temes i en altres èpoques hem tingut”. Cella alçada a través del fil telefònic. Com s’ho faran amb un escenari ple de butacons? “És la nostra creu, de vegades anem a parar a aquest tipus de plaça i llavors es fa més difícil, però si la gent es vol aixecar de les butaques i envair l’escenari, o envair el que sigui, benvinguts seran!”
“Tocarem 8 o 9 cançons del darrer disc, i ja amb sis discos al darrere, comença a ser difícil fer el repertori, però hi ha cançons que no poden faltar, així és que farem una tria del més representatiu, però sempre amb aquest fil conductor de l’animació i que la gent balli”. Joan Colomo és un crack, diuen a la seua productora i la seua discogràfica, BCore, aquella on se sent “com a casa, com en una família”, i a la que va tornar per mamprendre la seua carrera en solitari, després de què els darrers discos de The Unfinished Sympathy saltaren d’aquella a Subterfuge. Després de passar per La Célula Durmiente, el grup més lliurepensant i lliuretocant del mercat, i en paral·lel amb la seua col·laboració amb Zeidun, aquest darrer disc fa honor de la seua bicefàlia cultural, producte dels seus orígens navarresos i l’arrelament al Montnegre, fent un gir sorprenent a la cançó castellana i la cançó catalana, el que l’obri molt més vies per un públic cada vegada més ampli.
“Home, això del públic ampli encara ho he de veure, hehe, però sí es veritat que jo toco en grups de dels 14 anys”, ara en té 38, “i durant tota l’adolescència vam estar en el món del hardcore i el punk, allò realment sí que era indie i alternatiu, i aquesta branca d’anar al marge sempre ha estat, però si créixer i professionalitzar-se és el que té, que amplies horitzons. Sempre penses de canviar, de renovar, d’intentar que no siga tot una rutina, que l’any que ve ens muntarem això a l’escenari que serà l’hòstia… però al final, arriba el següent disc i fem com sempre, divertir-nos tocant”. Peça clau aquesta del divertiment, perquè si hi ha alguna cosa que caracteritza el Joan damunt l’escenari és pel seu sentit de l’humor. “Exacte, una de les coses més importants és el rotllo aquest de perdre una mica la solemnitat que envolta l’art i les manifestacions artístiques. Si al final el que fem és estar aquí fent cançonetes, que són rèpliques de coses que ja s’han fet, amb una mica de més o menys gràcia, cal una mica de sentit de l’humor i saber passar-s’ho bé”.
Divendres 12 d’abril, Aula de Cultura de la CAM a Doctor Gadea, en un cartell compartit amb Sindicato Vertical i Mute, si voleu passar-s’ho de conya, assalteu els butacons de l’auditori i a ballar.
