ALACANT. No hi ha millor recomanació quan algú pregunta per una lectura, i qui ha de respondre no té cap referència lectora de l’altre, que El meu Mikhael d’Amos Oz. Amb una capacitat empàtica fora del comú, Oz ha estat, durant tota la seua trajectòria literària, l’home que tal vegada de manera més certera ha aprofundit en les veus femenines, sense resultar impostat. La seua aproximació a les veus femenines demostren que la literatura deu ser un territori en què la humanitat està per damunt del gènere.
No debades ha estat la seua filla Fania Oz-Salzberger qui anunciava el seu traspàs mitjançant una publicació a Twitter carregada d’estima i admiració: “My beloved father, Amos Oz, a wonderful family man, an author, a man of peace and moderation, died today peacefully after a short battle with cancer. He was surrounded by his lovers and knew it to the end. May his good legacy continue to amend the world”.
Quan el 4 de gener de 2017 escrivíem arran la mort d’un altre gegant de les lletres, John Berger, acabàvem el text amb una queixa que ens acostava a la realitat més profunda de la lectura: “Berger ha sonat molt poques vegades com a candidat al Nobel de Literatura. Potser perquè se li quedava una mica xicotet este guardó”. La primera frase no és aplicable a l’autor israelí, ja que el seu nom ha estat rondant el guardó ara denostat des dels temps de la publicació d’ Una història d’amor i de foscor (2002), potser des d’abans, fins i tot, però la segona li escau tant com al britànic.
Oz, nascut al Jerusalem encara sota el mandat britànic d’aquell constructe geopolític artificial anomenat Mandat Britànic de Palestina, l’any 1939, fill de Fania Wussman i Yehuda Arieh Klausner (el seu nom administratiu era Amos Klausner), emigrants d’Ucraïna i Lituània respectivament, políglotes ambdós (es diu que el seu pare es defensava llegint en 16 o 17 llengües, mentre sa mare parlava almenys 4 o 5 i podia llegir 7 o 8, sent el rus i el polonés els que feien servir en les seues converses habituals), tot i que van estimar millor que el seu menut Amos fóra educat només en hebreu, una decisió que li va donar a la llengua hebrea moderna una de les proses més àgils de la literatura mundial.
Com en cap altra, la mort d’Oz ens fa replantejar-nos, als qui ajuntem lletres per parlar de lletres, per què no l’hem fet aparèixer abans en els nostres escrits, per què anem a remolc d’esdeveniments no estrictament literaris per mostrar als lectors les obres que són un punt i a part en la història de la literatura, en la història de la Humanitat, la novetat editorial, el decés, el premi, efectes transitoris que obliguen a mostrar una admiració de vegades impostada, restauracions d’estar per casa que en breu cauran de nou en l’oblit.
A l’igual que Berger, Amos Oz va ser un activista d’esquerres, profundament implicat en el conflicte àrabo-israelià i, especialment, en el difícil encaix entre els pobles palestí i hebreu en una terra marcada pels interessos geoestratègics, en què les persones de bé d’ambdós pobles han estat anorreades per la força brutal del fanatisme i la incomprensió. Defensor, des del llunyà 1967, arran de la seua participació en la Guerra dels Sis Dies, de la solució dels dos Estats que no va agafar forma fins als Acords d’Oslo de 1993, la seua veu dissident no ha tingut prou força com perquè els moviments d’esquerres en les democràcies occidentals no adoptaren un posicionament marcadament fariseu i monolític, marcat per la paradoxa propalestí igual a antiisraelià.
La complexitat de la seua anàlisi dels fanatismes i la mentalitat totalitària es troba a l’alçada de la mitificació d’un temps perdut de convivència: “La Jerusalem dels meus pares admiraven es trobava lluny del nostre barri: estava en la verd Rehavia plena del del so del piano, en els tres o quatre cafès amb llums daurats del carrer Iafo i Ben Iehuda, en les sales de l’YMCA i en l’hotel Rei David, on jueus i àrabs amants de la cultura s’hi reunien amb britànics instruïts i amables, per on es passejaven senyores fantàstiques de coll llarg abillades de festa agafades de bracet de senyors amb vestit clar, on s’hi barrejaven anglesos liberals amb jueus cultes i àrabs il·lustrats, on s’hi organitzaven recitals, balls, jornades literàries, recepcions i refinades xerrades artístiques”. Què allunyada aquesta memòria de les brutals imatges de la repressió palestina, de l’odi ètnic sense matisos, de la manipulació de la propaganda de les bombes i els fusils.
La lectura de La caixa negra, La muntanya del Mal Consell, El meu Mikhael, Una història d’amor i de foscor o De sobte al més profund del bosc, atorga un coneixement de la complexa realitat d’Israel i Palestina més pregon que qualsevol informe de l’ONU, periòdic d’un color o altre, o declaracions polítiques, fidel al seu compromís amb la Literatura: “És la millor agència de viatges. Si comprara un bitllet per a un viatge de quatre setmanes a Colòmbia, per exemple, podria veure els seus monuments, els seus museus, el paisatge. Però llegint a García Márquez, visitaré també les seus habitacions, m’hi ficaré a dins. Molt millor que qualsevol tour organitzat. La literatura t’introdueix dins la vida privada de les coses, dins els seus secrets, i aleshores és molt més difícil odiar”.
