Maneres de viure, per John Berger

ALACANT. A mitjans dels anys 80, una mirada intensa, encerclada pel que semblava una d’eixes efigies de patricis romans que es troben a les villes de l’Adriàtic, cisellades en marbre amb solcs profunds, vigilava des de la portada de la revista Ajoblanco, penjada amb pinces de l’entrada dels kioscos d’aleshores, dels quals en queden molt poquets, amb el seu caos controlat de publicaciones especialitzades. John Berger, en un primer pla en blanc i negre, ocupava tota la coberta, sota la reconeguda tipografia de la capçalera de Pepe Blanco. Només aquella mirada i la serenitat i autoritat alhora que exhalaven, van provocar més d’una caiguda sense recances en el teixit moral i humà del pensador anglés.

La majoria dels recordatoris i les biografies el recorden com a crític d’art, escriptor, dibuixant, pintor, però en el fons, el que Berger ha estat, durant tota la seua vida, ha estat un filòsof, un observador que ha transformat la seua observació en reflexió i en preguntes, la majoria d’elles sense resposta. Ningú, com ell, ha estat capaç de fer evolucionar el materialisme dialèctic i la teoria marxista de l’art en l’espai de la bellesa, partint des de la reflexió primigènia de Walter Benjamin en la seua L’obra d’art en l’època de la seua reproducció tècnica per convertir-la en model d’anàlisi sobre la nostra mirada sobre l’art i sobre la divulgació i la popularització de les arts plàstiques.

El fenc

feia l’olor de l’amor

del cel per la terra.

Eres el dolor de les meues costelles

cruixides

pels carros encara per descarregar.

Feia 60 anys que havia canviat la pintura per la paraula, en un món que necessitava d’ella i de les seues possibilitats per arribar allà on no poden arribar les exposicions, però sí les traduccions (xicoteta traïció a l’esperit primigeni de l’argumentació de Benjamin). Però mai no havia deixat de dibuixar, eixa malaltia congènita de l’artista que li fa expressar amb ell coses que no poden fer les paraules. Nascut el 1926, amb 30 anys, voltant els anys 50 del segle XX, en plena Guerra Freda, va canviar pinzells per llapiceres i estilogràfiques (només en la seua època de periodista pel New Statesman de George Orwell, va fer servir la màquina d’escriure), la seua és una escriptura orgànica, quasi una tipografia manual.

Fruit d’este compromís moral amb el marxisme més individualista, crea vincles indisolubles amb amics com l’escultor espanyol Juan Muñoz, el cineasta Alain Tanner o el fotògraf Jean Mohr, amb qui crea una obra d’art que és al mateix temps reflexió sobre la transformació del seu temps i crítica social i política: A seventh man, un recorregut fotogràfic i entre periodístic i poètic del gran fluxe migratori intereuropeu, generat per la crisi posterior a la Segona Guerra Mundial, on el propi Berger va participar activament, enrolat en les tropes britàniques.

Catòlic d’origens jueus, Berger manté una fé absoluta en la humanitat, malgrat tot, malgrat la maldat, malgrat la cruel transformació del món rural cap a la duresa de la vida en les ciutats que narra en la seua trilogia Into their labours. Uns altres en feren el treball, i vosaltres us aprofiteu de les seues fatigues, Sant Joan, 4, 39. En esta cita està tot Berger: la seua formació profunda en els textos clàssics, la seua moral del treball diari, la seua ascètica voluntat de servir de veu a qui no en té.

Simptomàticament, o no, John Berger ha estat molt poc traduït al valencià/català. Es pot trobar quasi tota la seua obra en castellà, tant de crítica d’art, com de reflexió, poesia i narrativa, en excel·lents edicions. En català, només una de les seues últimes publicacions, D’A a X. En els anys noranta, en la Revista Catalana de Poesia Esment, vaig publicar la traducció d’alguns dels seus poemes, però no hi va haver resposta per part de cap editorial interessada. L’edició valenciana/catalana té un deute pendent amb John Berger que ja no pagarà en vida de l’autor.

Berger ha sonat molt poques vegades com a candidat al Nobel de Literatura. Potser perquè se li quedava una mica xicotet este guardó.