Izpisúa

És, possiblement, el nom de la setmana: Juan Carlos Izpisúa. El prestigiós científic «nascut a Hellín» ha aconseguit, amb el seu grup d’investigació, crear en un laboratori xinés —la investigació ha estat possible gràcies a la col·laboració d’Izpisúa amb l’equip de l’investigador Weizhi Ji, de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Kunming, a Yunnan— 132 embrions quimèrics (és a dir, amb més d’una línia genètica), on es desenvolupaven alhora cèl·lules de simi i cèl·lules humanes. Per primera vegada s’ha aconseguit, així, fer possible el creixement de cèl·lules humanes dins d’una altra espècie, com és el cas dels embrions dels macacos (Macaca fascicularis) cultivats —això sí— ex vivo. És a dir: sense la viabilitat de la gestació a l’interior de l’úter d’una mare, per evitar possibles problemes bioètics. 

«I això per a què serveix?», en podria ser la pregunta. La resposta, com sempre que es tracta de la conquesta de nous territoris per al coneixement i la ciència, admet el lliure exercici d’una imaginació infinita. «Que per a què serveix? Per a què servei el coneixement i la tecnologia? Serveix per a obrir nous camins per a la investigació i la medicina: per a comprendre millor els secrets del desenvolupament embrionari humà, els processos d’envelliment, la gènesi d’algunes malalties o les possibles potencialitats de segons quins medicaments. Serveix per a la futura implementació de tractaments que potser podran salvar, allargar i millorar les vides humanes, el dia de demà, en pràcticament tots els camps de la medicina.» I és que, d’alguna manera, l’experiment dut a terme per l’equip d’Izpisúa en col·laboració amb el de Weizhi Ji ens permet de crear expectatives fonamentades —fins ara impensables— en l’assaig de noves teràpies i nous procediments de medicina regenerativa. O, per posar un exemple concret i evident: en l’àmbit del cultiu i la gènesi de teixits i òrgans per a transplantaments.

L’experiment en qüestió, publicat despús-ahir per Izpisúa i el seu equip en la revista Cell [https://www.cell.com/cell/fulltext/S0092-8674(21)00305-6], va consistir a marcar amb una proteïna fluorescent cèl·lules mare pluripotents humanes (hPSC, és a dir, cèl·lules que són capaces de generar qualsevol tipus de teixit) i inserir-les, amb aquesta marca que en permet la identificació, dins d’embrions d’un tipus de macaco que viu al sud-est asiàtic: el macaco menjacrancs. L’operació —cal entendre— es duia a terme en plaques d’assaig on s’havien disposat els embrions dels micos. Sis dies després d’haver sigut creats aquests embrions dels simis, s’hi injectaven, en cadascun dels embrions, 25 cèl·lules humanes pluripotents (hPSC) degudament marcades amb la proteïna fluorescent. I el resultat va ser que, a l’endemà, s’hi van poder detectar cèl·lules humanes vives en un total de 132 embrions, que continuaven viables a pesar de la intervenció. Tant és així que, als deu dies, 103 embrions continuaven desenvolupant-se a pesar de la composició quimèrica de les seues cèl·lules: amb una línia de cèl·lules humanes desenvolupant-se entremig de les cèl·lules del simi. Fins i tot, 19 dies després, quan l’experiment ja es va donar per finalitzat, encara tres d’aquells embrions de simi empeltats amb cèl·lules humanes continuaven encara vius. 

«Algun dia hi podria haver la capacitat de generar teixits humans per al trasplantament, de cor o renyó, i aquesta tècnica també podria ajudar a testar medicaments nous per a malalties humanes amb més precisió que en els models animals tradicionals», ha volgut declarar, en una especulació no exempta d’entusiasme, l’investigador Juan Carlos Izpisúa, director del Laboratori d’Expressió Gènica de l’Institut Salk de Califòrnia. Tampoc no s’ha estat de sospesar: «Aquesta línia d’investigació també podria servir per a entendre millor els processos de l’envelliment, els factors de risc de l’Alzheimer, les malalties cardíaques o, fins i tot, el càncer.»

Darrere d’aquestes declaracions hi ha, probablement —no cal dir-ho—, un excés d’optimisme i una estratègia promocional per al costós treball de recerca dut a terme. Que ningú no s’equivoque: no serà d’avui per demà que, amb aquesta tècnica seguida per l’equip d’Izpisúa, podrem començar a criar simis o porcs, cel·lularment entreverats, que ens puguen proveir de cors i renyons vàlids per al transplantament en humans. No: rarament podrem posar-nos a criar de seguida pulmons, pàncrees, budells i melses humanes com qui cria pollastres o conills al corral de casa. És molt evident, fins i tot per als qui som profans en aquesta mena de filigranes biogenètiques, que la cosa no serà tan fàcil i senzilla. Però no menys evident és que aquest pas endavant protagonitzat per Izpisúa i el seu equip en el desenvolupament de tècniques que permeten el desenvolupament de cèl·lules i teixits humans a si d’una altra espècie zoològica no deixa de ser una notícia històrica, que desperta —per força— reflexions apassionants per a la biologia, en general. I no cal dir-ho: també per a la bioètica.

Ara bé: ningú que conega mínimament la trajectòria de Juan Carlos Izpisúa no se’n podrà sentir sorprés per la notícia. Perquè Izpisúa, «l’investigador d’Hellín» —així és com l’apel·len freqüentment en els mitjans de comunicació—, és un dels científics més prestigiosos i amb major projecció, a escala planetària, en matèria de reprogramació cel·lular, cèl·lules mare, edició genètica i medicina regenerativa. Fet i fet, al seu poble natal, Hellín, hi ha un institut que porta el seu nom: l’IES Izpisúa Belmonte. I tanmateix...

Tanmateix, ara que el nom d’Izpisúa ompli les pàgines dels periòdics i dels espais radiofònics i televisius amb una imatge científica de prestigi màxim i contrastada qualitat, fora potser el moment de reivindicar que el senyor Izpisúa, nascut efectivament a Hellín, no deixa de ser, en realitat, també —i sobretot— un «científic valencià». Més encara: si atenem la cèlebre premissa de Max Aub, segons la qual «un és d’on fa el batxillerat», hem de concloure que, tant o més legítima és l’expressió «l’investigador d’Hellin» com ho podria ser la de «l’investigador d’Altea». Perquè la qüestió, poc coneguda i reivindicada, és aquesta: que l’investigador Juan Carlos Izpisúa Belmonte, ara com ara un dels científics més prestigiosos del món, va cursar el seu batxillerat a l’institut d’Altea abans d’iniciar la formació universitària en la Llicenciatura de Farmàcia de la Universitat de València. El naixement a Hellín, per descomptat, és incontestable: no hi pot haver res a objectar, per tant, a la fórmula periodística de «l’investigador d’Hellín». Però crec que no deixa de ser bonic —i, també, potser, «just i necessari»!— recordar que els fonaments de la seua formació científica (el batxillerat i la universitat) van ser, en realitat, un fruit del sistema educatiu valencià públic.

Fet i fet, alguns dels amics i companys d’adolescència que van compartir aula amb Izpisúa a l’Institut d’Altea recorden encara una anècdota seua que —poc broma!— n’acabaria marcant tota la trajectòria vital just en el principi de tots els seus èxits espectaculars en l’àmbit de la biologia. Conten que, en acabar BUP i COU a l’Institut d’Altea, Juan Carlos, fill d’una família humil que es dedicava a la venda ambulant i que s’havia traslladat a viure a Benidorm des del seu poble d’Albacete, amb no pocs esforços va aconseguir anar-se’n a València a estudiar... Filosofia! Sí: aquesta sembla que n’era la intenció: matricular-se en la Llicenciatura de Filosofia. Però un colp d’atzar combinat amb una decisió sobtada i irreflexiva hi va tòrcer aquesta vocació per la filosofia i va reorientar els interessos d’aquell jove Izpisúa que de manera brillant havia completat COU a Altea.

Segon conten, quan Izpisúa va arribar a València per matricular-se de Filosofia va arribar a l’avinguda de Blasco Ibáñez i, per una d’aquelles casualitats de la vida, va reparar en la cupuleta de l’Observatori Astronòmic que corona l’edifici on actualment s’ubica el Rectorat. És tracta d’un detall urbanístic tan curiós com normalment inadvertit: aquest edifici, construït per l’arquitecte Mariano Peset Aleixandre entre 1935 i 1944, va acollir l’Observatori Astronòmic de la Universitat a partir de l’any 1946, amb la seua singular cúpula, que originalment va ser instal·lada l’any 1910 a l’edifici històric del carrer la Nau, però que hi va ser traslladada el 1946 juntament amb l’històric telescopi equatorial Grubb, de 1909, conservat encara a l’interior. Al jove Juan Carlos, avesat a veure cada matí la cúpula de l’església d’Altea, es veu que aquella altra cúpula, la de l’edifici universitari, li va cridar poderosament l’atenció. Per això, mogut per la curiositat, va decidir entrar a l’edifici i hi va preguntar: «Escolte, ací què donen?» «Farmàcia», li van contestar. Perquè, en aquell temps, l’edifici de l’actual Rectorat de la Universitat de València era, en efecte, la Facultat de Farmàcia. I és el cas —com són les coses!— que aquell jove estudiant de l’Institut d’Altea que era Juan Carlos Izpisúa, sense més pensar-ho, va renunciar a les seues vel·leïtats de filòsof i en un llampec va decidir: «Doncs apunte’m!»

Així va ser que, en comptes de matricular-se en Filosofia, aquella jove promesa del coneixement que era Juan Carlos Izpisúa va començar a estudiar Farmàcia i va encetar la seua brillant carrera en el món de les ciències de la vida fins a esdevenir, a hores d’ara —ja ho veuen—, una veritable autoritat mundial en la investigació punta sobre biologia del desenvolupament i patrons genètics.

L’efecte cúpula va ser, en el cas d’aquest «investigador valencià d’Altea», un curiós i feliç exemple d’això que hem convingut a denominar l’efecte papallona. Tinc quimera que aquesta és, precisament, una de les gràcies més gracioses de la vida de les persones: que l’atzar, conjuminat amb la força de la voluntat humana —perseverantment i metòdicament administrada—, és capaç d’obrir-nos camins infinits, insondables, impredictibles. I que també això, d’alguna manera, és decisiu per a la història de la ciència.