El curiós cas de l’església metàl·lica

VALÈNCIA. En 1855 hi havia 475 km de ferrocarril a Espanya. El 1868 van passar a 5442 km. Es va unificar el sistema horari, monetari i mètric. Les distàncies entre ciutats van passar de dies a hores. Els canvis que va suposar l’impacte de la Revolució Industrial són incommensurables.

El tren es va estendre per desenes de ponts i viaductes, les primeres construccions a les que es va aplicar una altra innovació de l’època: el ferro. Però als arquitectes, que en aquell moment —a finals del segle XVIII— encara estaven inventant-se a si mateixos, no els agradava massa.

“L'ús del ferro hui als temples està postergat com si tinguera una maledicció de Déu. Compte amb presentar un arc o una jàssera de ferro en una església, perquè llavors podria semblar un tinglat de ferrocarril!”, ironitzava l’arquitecte català Domènech i Estepà el 1881.

Un any després, s’inaugurava a València una de les poques esglésies fetes amb ferro. Això sí, no és detectable per l’ull humà. I és que es va construir fins i tot abans que la Torre Eiffel, el 1889, que va suposar amb la seua instal·lació definitiva —inicialment era només temporal— la popularització del ferro. Es construïren nous i grans mercats, tinglats, estacions i pèrgoles de música aprofitant els avantatges del ferro.

Però com va acabar José Camaña Laymon construint una església de ferro? José Campo Pérez, conegut com el Marqués de Campo, era un apassionat de l’estil gòtic medieval i li va encarregar la construcció de dos centres d’acollida de menors —aleshores coneguts com asils de pàrvuls— a Camaña. El neogòtic va ser un dels estils de moda al segle XIX. La Revolució Industrial va enriquir la burgesia de ciutats, com València, que van inspirar-se en el passat medieval per reconstruir una història d’esplendor.

El segon centre, al carrer Corona, tenia poc espai per a la capella. Camaña va aprofitar esta circumstància per aplicar un efecte òptic, i el ferro li ajudaria. Un material tan resistent com per alçar unes esveltes columnes de 14 metre que fan que l’església es veja més alta i monumental. Vicent Rios Enrique —escultor de Nules amb peces com el Luis Vives de la Nau—va fondre tota l’estructura. I com era ferro, va aprofitar per incorporar tots els detalls i ornaments possibles, sobretot inspirats en la natura, tal i com s’estilava al Gòtic que després arquitectes com Gaudí van continuar amb el Modernisme.

Repintada amb varies capes, no és possible esbrinar ara a simple vista si l’església és de ferro o és de pedra. El que sí es veu des del carrer Corona, a tots els balcons i finestres, són xicotetes escultures de bebès i xiquets en posició fetal, que recorden l’ús original del centre. Ara, i en contra del testament del marqués, l’edifici és seu d’una universitat.