Castell de l’Olla

Aquesta nit serà la nit: la nit en què la mar i el cel d’Altea resplendiran, esclataran i s’encendran —festa, flama i fantasia— en un portent de llum, color i entusiasme. És la nit del Castell de l’Olla, una festa de focs artificials vanitosament única, efectísticament impressionant i —sobra dir-ho— turísticament impactant; un espectacle pirotècnic íntegrament disparat des de l’interior de la mar en un dels racons més verges i privilegiats de la Mediterrània occidental. 

Enguany els membres de la Confraria del Castell (que és l’entitat que organitza aquest singular esdeveniment des del 1987, ara fa una trentena d’anys) m’han volgut proposar que n’escriga el text ritual. José Pérez, Pepe el Picarraco, president de la Confraria, n’exposa les condicions: «Un text literari, poètic, ja saps... Lliure. Líric o això... No massa llarg.» I me n’explica els detalls: «Cada any encarreguem a un artista diferent el cartell anunciador, i també un text literari. Volem que el Castell siga alguna cosa més que no un simple acte d’entreteniment turístic: la idea és que dialogue amb el món de les arts plàstiques, de la literatura, de la cultura...»

El cas: que enguany —dic— els amics de la Confraria m’han encarregat el text anunciador del Castell de l’Olla 2017. I en el pecat han portat la penitència! Perquè des del mateix moment que vaig acceptar la proposició i els en vaig agrair l’honor, se’m va posar entre cella i cella que un discurs al·legòric sobre el Castell de l’Olla tindria —potser— un punt de gràcia si formalment s’escrivia a base de monosíl·labs. Exclusivament monosíl·labs, sí. Així s’hi podria entendre que cada paraula proposa una autonomia equivalent a l’explosió del so —o la llum— en el discurs del mateix Castell. Altrament dit: s’hi podria jugar amb les paraules com si el Castell de l’Olla parlara a força de monosíl·labs —cada coet, un mot—, de manera que el llenguatge de la pólvora suggeriria un correlat verbal, tenint en compte que, al final, el text hauria de ser rematat per un parell de paraules últimes, despenjades, aïllades i diferenciades, a la manera dels dos coets que indiquen, en les funcions pirotècniques valencianes, l’acabament definitiu de l’espectacle.

Si formalment l’aposta apuntava al joc d’un text conformat únicament per monosíl·labs, en el contingut tres vectors —o idees motrius— hi reclamaven un protagonisme indefugible. La primera, per descomptat, la descripció, el simple report de tan singular espòrtula per als sentits: la lluminositat dels colors, l’olor de la pólvora, la vibració de la pell, la cavalcada dels sentiments, la commoció dels trons, la complicitat de la terra, el foc, la mar i el cel. En segon lloc, la constatació que les capricioses il·lusions dels focs artificials, no se sap ben bé per què, inviten —i inciten— a l’amor: a l’amor adolescent, l’amor present, l’amor delitós, l’amor prohibit, l’amor inabastable, l’amor impenitent, l’amor gran reserva, l’amor miracle, l’amor certesa; sempiternament, l’amor...; fins i tot, si es vol, també l’amor al·legòric entre el Castell de l’Olla i el poble d’Altea que se’l mira, amatent, el seu Castell, des del cor de la badia. Per últim, com a tercer i últim vector motriu, hi ha encara la noció existencial que ens mena a pensar que qualsevol vida humana és en realitat com un castell de focs d’artifici: un castell de fantasies enmig de l’abisme llord, opac i absurd; l’espectacle de la llum, entre dos foscors; un esclafit màgic d’energia entre la fosquedat i la tenebra; una explosió de colors, quimeres, sentits, emocions i meravelles entre el no-res previ i el no-res pòstum. Etcètera.

En fi... La bona qüestió és que vull agrair, des d’aquesta plaça on cada dissabte faig un café del temps, l’honor que la Confraria del Castell de l’Olla m’ha volgut fer enguany, d’encarregar-me el text anunciador: damunt, amb l’estimabilíssima propina d’haver conegut personalment l’excel·lent cartellista Martín Forés, que ha fet un treball senzillament espectacular per a l’ocasió. Hi insistisc, en la idea, tanmateix: en el pecat —ai!— crec que porten la penitència... Siga com vulga, em complau moltíssim compartir en aquesta plaça el discurs resultant: ni que siga per agrair i amenitzar un café amical d’agost. I per proposar-los que —sobra dir-ho—, si avui vénen vostés a Altea a admirar el Castell de l’Olla, poden fer seues, a més de les paraules, cadascuna de inefables pulsions existencials que el Castell desencadena. I, per descomptat, totes les formes possibles —i impossibles— de l’amor que les nits d’estiu temptegen a la vora de la mar.

***

Focs

Som tot. I res. La nit, el plor, la por; el sol, la llum, el vent. Som Déu, i fe, i dol, i cel; i som carn, i sang, i cos, i fel. Som el verb, la veu, el clam, el crit. I som —ai!— el buit, la calç, el fred, la mort. Ho som tot. I res no som.

Som la nit. És la nit! Per fi... Foc. Llum. Mar. So. Cel. Llamps. Fum. Trons. «Dus la mà», dius. «Pren la mà; pren les dos mans», dic jo. «Véns amb mi?», fas tu. «Vaig amb tu: fins al res, fins al tot.» I hi vaig, com mai, amb el cor nu.

Un tro. Dos trons. Tres trons. Més trons. I més, i més, i més. Molts més trons! Més de mil trons. I mil trons més. El cel es fa mar. I la mar creix i es vist de llum. De llum i de nit: de nit que veu i creu, que rau i plau, que mou i cou; que riu i viu. Oh! Foc que va i ve, que brum i bruny: que fen el cel per tu i per mi; per la pau del món; per la clau del pany del temps; per la flor del mal i del bé. Un cel ple de focs! Foc d’or i foc d’art. Foc blanc, i cru, i beix. Foc groc, i blau, i verd, i roig. Or de llei, art de mags; blanc de neu, cru de fris, beix de qüern; groc de mill, blau de glast, verd de pins, roig de llar. Foc. Foc, foc i més foc. Foc al cel, foc a la mar, foc al cor; foc al foc.

«Et vull», em vas dir, com en un psalm laic. «Jo et vull més, a tu.» I es va fer un rall de giny, un riu de sort, un far de goig dins dels teus ulls. «Et vull», em dius, molt baix —ball suau dels dos mots, com en un vals. «Sóc jo qui et vol a tu.» I tot és clar, i pur, i net, i llis, i bell, i nou. Per tu. Per mi. Per mor dels dos. 

Sí: és la gran nit! La nit del foc, la llum, el mar, el so, el cel, els llamps, el fum, els trons. Si véns amb mi, un dolç pler bull dins de mi: de cap a peus, de braç a braç, de pit a pit. Quan vaig amb tu, sent el cant dels elfs i un vol de gaigs blaus; un poc de risc, un deix de jazz i un bri de mel em fan niu per dins, a frec del cor.

Junts som el sud i el nord; el pont i el port; el rem i el rent; el rusc i el rumb; el cos, la ment, el cell. Som el brot de març, la flor de maig, el fruit de juny; el pa i la sal, el vi i la set, el torn i el fang; el cau cert i breu on jau el tremp de tots els déus.

Som tot. I res. La nit, el plor, la por; el sol, la llum, el vent. Som Déu, i fe, i dol, i cel; i som carn, i sang, i cos, i fel. Som el verb, la veu, el clam, el crit. I som el buit, la calç, el fred, la mort. Ho som tot. I res no som. Focs.

Res. Tot.