L'arxiu viu de l'arquitectura alacantina

ALACANT. Fidel als millors temps de la blogosfera, escriu amb el pseudònim d’Elkiko. Va començar a pensar la ciutat des de la pantalla del seu ordinador a fòrums com SkyScraperCity i prompte començaria a escriure al web de l’associació Alicante Vivo. Però fa ara catorze anys que va decidir obrir el seu bloc personal i ja acumula 1249 textos sobre la ciutat.

És Alacantí de Profit i la seua formació com enginyer d’obres públiques el va enganxar a mirar sempre cap amunt. “Sempre m’ha agradat fixar-me als detalls, anava pel carrer mirant-ho tot. Els cables, els compressors... També a terra per a no trompassar-me. Vaig descobrir que podia escriure sobre això i compartir-ho amb la resta, i així ho vaig fer”.

Elkiko creua a tots els seus articles plànols antics, fotos actuals, documents i records sobre la ciutat amb una selecció de música o cinema que la contextualitze. Amb base a repositoris com la Guia d’Arquitectura de la Província d’Alacant o de textos de professors d’arquitectura com Andrés Martínez-Medina, l’escriptor arranca una investigació que l’ha portat a repassar els millors projectes d’arquitectura dels últims dos segles a la ciutat.

“L’accés als arxius és fonamental per fer-ho documentat, i analitzar els avatars que ha passat cada edifici. Tots els edificis que havien de demanar permís d’obres estan documentats als arxius municipals, encara que cada volta l’accés a alguns plànols és més complicat”, apunta l’autor.

En qualsevol cas, Elkiko renuncia a idealitzar al passat. Nascut al centre històric d’Alacant, la seua visió amb perspectiva fa que els seus pensaments estiguen sempre carregats d’una crítica fonamentada i situada. “Molts amants de l’arquitectura acaben enyorant estils de vida del passat. Però a Alacant vivien bé els quatre que tenien casa al carrer Sant Ferran, que les cases eren precioses encara que tenien poca llum natural. Els demés no teníem tan bona vida. Passa com als balnearis del Postiguet, semblen bonics i singulars, però a les fotos no apareix com es van rovellar i fins i tot va acabar caient part de l’estructura d’un d’ells, damunt d’unes veïnes meues. Afortunadament només es van ferir”.

El treball d’Alacantí de Profit ha passat per tendes tradicionals ja desaparegudes fins a murals artístics a les entrades de molts edificis del centre. “La ciutat ha evolucionat igual que jo. Quan era xicotet vivia tranquil, igual passava pel carrer de la Mare de Déu de Betlem o per Montegon i hi havia prostíbuls, però no tenien importància. No hi havia condicions de salubritat a moltes cases, perquè la majoria eren de lloguer, les rendes eren baixes i els propietaris no estaven obligats a cuidar-les. Després la cosa ha anat canviant a poc a poc”.

Elkiko encara compta amb alguns secrets pendents d’esbrinar, com l’ascensor el·líptic de la Casa Madrid que Jua Vidal va signar a l’Esplanada o l’edifici d’aparcaments annex a l’Edifici Mariola de l’Albufereta. També té deures per a les polítiques urbanístiques de la ciutat: accelerar la construcció del Parc Central i transformar en zona verda els terrenys de la Sangueta, entre el centre comercial, l’estació de la Marina i La Britànica. I algun assumpte ja acomplit: “Jo haguera catalogat tot l'edifici del Gran Sol, no perquè m'agrade, sinó per evitar que el venguen per habitacions i els nous propietaris acaben fent com al Riscal. Però almenys vaig aconseguir que catalogaren el mural de l’hotel, fet per Manuel Baeza”.

Algun suggeriment per començar a navegar pel seu arxiu? Els murals de l’antic Hotel Carlton de l’Esplanada —hui residència de l’Institut Social de les Forces Armades—; la construcció de la Maison Lamaignère, al costat de la Casa Carbonell; l’entramat laberíntic de túnels, ponts i corredors de la Finca Adoc o el projecte original de Francisco Muñoz per a la Colònia Requena són les seues històries favorites.