Arquitectura (visionària) que cuida: com humanitzar hospitals i residències?

ALICANTE. El paisatge de llits blancs esperant acollir cossos en enormes pavellons esportius es va repetir a l’IFEMA de Madrid, a la Vall d’Hebron de Barcelona i a centenars de ciutats arreu el món esta primavera. Els tres grans hospitals Valencians encara acullen carpes que esperen aïllar pacients de coronavirus. Alguns teoritzaven sobre el fracás de l’arquitectura, quan el focus estava posat sobre els hospitals de campanya. Quin és el paper de les arquitectes entre carpes i carrils bici?

Però lluny de la instantaneïtat que obliga a insubstancials respostes ràpides, a voltes és millor relativitzar i posar les llums llargues per no extraure conclusions precipitades, mentres s’estudia als que ja treballaren este camp.  Perquè l’arquitectura que cuida davant una emergència mèdica no va pillar a tot el món desprevingut. A la Universitat d’Alacant, l’àrea de Projectes Arquitectònics porta analitzant  des del 2015 la relació entre arquitectura, salut i cuidar.

“L’obsessió de les societats modernes per la salut hi ha conduït al fet que esta siga una condició imprescindible per a qualsevol activitat humana. ‘Estar sa’ protagonitza pràctiques quotidianes com l’esport, l’alimentació, les relacions sexuals, la comunicació o la gestió de fronteres”, escrivia el professor de la UA Miguel Mesa del Castillo el 2015. Coordinador del taller Cuidar-nos: les arquitectures de la salut com laboratoris tecnosocials, estudiants de la UA van treballar durant mesos amb estudis de Beatriz Colomina, Maria Puig de la Bella Casa o Susan Sontag.

“Des de la preocupació per la ventilació o la llum solar, la vocació saludable de l’arquitectura ha tingut un enorme impacte en la forma com s’entén el servei de l’arquitectura a la societat”, escriu Mesa del Castillo. “Però fins la irrupció de l’higienisme modern, amb els sanatoris, els hospitals o les vacunacions, l’arquitectura no sempre ha sigut una disciplina de salut”.

Igual que la guerra ha sigut un dels motors per innovar i desenvolupar l’arquitectura, fins al segle passat la disciplina no sempre s’ha preocupat per la higiene i la salut. “Els experiments arquitectònics de Sade i Masoch -originaris del sadomasoquisme- o  les estructures de vigilància descrites per Foucault als seus estudis sobre la pesta, els psiquiàtrics I les presons mostren més bé el contrari”.

Ara que cuidar, criar i curar s’han convertit en les activitats essencials per a la societat i l’arquitectura intenta posar-les al centre de les seues pràctiques, estos exercicis tenen tota la vigència per a “repensar les infraestructures sanitàries i utilitzar el seu potencial per a experimentar”, explica Mesa del Castillo. “La malaltia, la diversitat funcional o les tasques de cures es conformen com assamblatges en els que l’arquitectura participa activament i pot reorganitzar les relacions de poder que es donen en estes delicades condicions”.

Una caravana per a desestigmatitzar la malaltia

Inspirades per la reivindicació de Susan Sontag de no fer de les malalties un tabú, Bea Arranz, Neus Alegre, Àngela Shepherd i Maria Antón van teixir el seu projecte amb un fil d’històries personals. La deshumanització dels hospitals o l’impacte de l’alzhèimer a la vida quotidiana va inspirar “Fun Caravan”.
“Per tractar les arquitectures de les cures vam conèixer amb exactitud quines agències i controvèrsies envoltaven a cada malaltia. En el nostre cas, amb l'ajuda de testimonis reals vam comprendre i assamblar la pediatria, dermatologia, geriatria i neurologia. Projectant l’arquitectura des d’uns principis ètics, vam respectar els sentiments, les aficions o passions de les persones inspiradores del nostre projecte”, conten des de l’equip.

Una jove amb patologies a la pell per l’estrés dels estudis i la precarietat, una xiqueta de 4 anys que es va afrontar a la pèrdua d’ovaris, una dona major que depén d’una màquina d’oxigen i una iaia que va perdre el seu home amb alzhèimer trenquen els rols dels “malalts” amb el disseny de la “Fun Caravan”.

“El nostre projecte desafia l'hospital com a espai únic on la malaltia pot ser tractada. Vam dissenyar un dispositiu on els malalts recuperen la seua agència política i reivindiquen la seua presència a la societat”. Es tracta d'una proposta arquitectònica nòmada en forma de caravana que viatja portant a l’espai públic controvèrsies que es solen quedar a l’àmbit domèstic. “La caravana disposa tant dels aparells mèdics necessaris com dels elements que fan feliços els seus habitants com plantes, animals o joguets. Aquesta espècie d'ecosistema o comunitat activista, recorre les ciutats tirada per un tractor, buscant aventura, alçar la seua veu i aconseguir l’impossible: trencar rols establerts en una societat que tracta als malalts com a subjectes desplaçats.

“Aquesta caravana compta amb una planta superior amb vestíbul, cuina, saleta, càpsules de privacitat, lavabo i jardí; i una planta inferior ocupada completament per un bany-spa i una plataforma d'oci desplegable. Aquests espais no es trien a l’atzar: Neus necessitava el seu bany de cremes i relax, Rosarito les seues plantes, Pepe els animals, Bea autonomia i Maria companyia”.

Una xarxa d’espais distribuïts a la ciutat per a cuidar els dependents

“El disseny dels espais de salut mental estan obsolets, ja que estan basats en el control dels pacients. La seua cura depén allí del seu nivell de perillositat, enlloc d’estar basada en els actuals models legals que reconeixen el dret universal a la salut I les cures”, expliquen Nacho Burgos Alvarado, Juan Manuel López Carreño i Andoni Arrasate García. Segons el pensador francés Michel Foucault, les heterotopies són “els llocs que la societat condiciona als seus màrgens en les zones buides que la rodegen. Llocs reservats als individus amb comportaments que es desvien de la norma exigida a la resta”. Així ocorre amb centres geriàtrics com la Morenica de Villena o el Doctor Esquerdo a la Santa Faç d’Alacant.

Els arquitectes van analitzar estos casos arquitectònics: des de l’horari dels menjadors fins als recorreguts i les sales comuns. Amb tota l’experiència recollida, van dissenyar un model expandit de cures distribuïdes per tota la ciutat. Una sèrie de dispositius per a zones comunes com horts, hivernacles, terrasses, cuines i assemblees ajuden a emancipar la vida diària de les persones dependents.

“Les intervencions es plantegen per donar resposta a les problemàtiques més immediates. Potencien diverses subjectivitats de les persones que ens vam creuar durant tota la investigació”, expliquen els arquitectes. “Tant les zones comunes com les privades són instruments que serveixen per a l’emancipació i per a la gestió social dels problemes, evitem diluir-les perquè la noció dels cossos malalts no siga un condicionant social per a la vida diària d’estes persones”.

I si l’hospital és la casa?

Després d’analitzar com l’arquitectura condiciona les persones que pateixen alzheimer, hidrocefàlia i dislèxia, Cristian de Gea, María Córdoba i Sofia Ruiz van dissenyar un prototip per acoblar els tres contextos en un entorn comú on poder desenvolupar una vida entre generacions que es cuiden.  

“Primer vam estudiar els aspectes en comú que tenen cadascuna d'aquestes malalties. Després vam recollir al disseny d’un volum arquitectònic diversos dispositius perquè usuaris pogueren compartir les mateixes estances. Una sala de ressonàncies, un menjador comú on grans I menuts degusten les seues pròpies receptes amb aliments de l'hort o una piscina a l'àtic en la qual es poden fer múltiples activitats”.

“A partir dels beneficis derivats de les sales multisensorials, es conceben diversos llocs en els quals amb la presència d'elements auditius, tàctils, olfactius, gustatius o visuals es treballa amb la part més emocional i sensitiva dels pacients”.  
 i sensitiva dels pacients”.