Arquitectura atemporal després d’estudiar a Mies van der Rohe

VALÈNCIA. Mies van der Rohe —junt amb Le Corbusier i Frank Lloyd Wright— és probablement l’arquitecte més estudiat i referenciat encara hui a l’Escola d’Arquitectura de València. Van der Rohe va ser l’últim director de la mítica Bauhaus, una pionera escola alemanya de disseny i arquitectura. I va haver de fugir als Estats Units d’Amèrica quan Hitler va irrompre al poder. 

Va treballar mà a mà amb Lilly Reich —la seua dona—, encara que no sempre es va reconèixer el seu treball conjunt. L’arquitectura de Mies és fàcilment reconeixible: ell parlava de “pell i ossos”, però només ens valdria amb identificar qualsevol estructura d’acer envoltada de vidre. Seguia l’abstracció i el purisme fins al punt de segellar la mítica frase de “menys és més”. Té pavellons com el Crown Hall d’Illionois, el Pavelló Alemany de Barcelona o la Neue Galerie de Berlín. Però la seua obra més icònica és l’edifici Seagram de Nova York: un dels primers gratacels més famosos de l’skyline nordamericà.

I fins allí va viatjar l’arquitecta valenciana Andrea Blat Tatay per estudiar de prop les obres que Mies van der Rohe va produir als EUA... i portar tots els aprenentatges a la vora del Mediterrani. “La investigació és clau per tindre un criteri professional, estètic i fins i tot personal. He investigat des que vaig començar la meua pràctica professional”.

Després d'estudiar a València i obtindre una beca per estudiar un Màster d'Enginyeria Arquitectònica a l'IIT de Chicago —també dissenyat per Mies—, va exercir com a arquitecta a la mateixa ciutat. “Allí vaig començar amb l'estudi d'arxius originals, plànols, fotografies i escrits relacionats amb l'obra de Mies. Després gràcies a la beca atorgada per la Fundació Arquia i la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, vaig poder realitzar una estada de recerca a Nova York, com a Visiting Scholar de la Universitat de Columbia”. 

“Això em va permetre l'accés als arxius de l'obra de l'arquitecte i l'oportunitat de contrastar hipòtesis i resultats de la investigació amb professors prestigiosos de la Universitat de Columbia o Princeton, tots experts en l'obra de Mies. L'experiència ha estat sens dubte un impuls en la meva formació tant professional com investigadora i una contribució decisiva per completar la tesi doctoral”.

La petjada de Mies van der Rohe a València

Un viatge d’anada i tornada que ja li ha fet pensar en les arquitectures valencianes que van començar a inspirar-se en la petjada de Mies van der Rohe a Nova York. “N’hi ha prou amb l'antiga Facultat de Dret de València (1956-1959), l'actual Facultat de Ciències de l'Educació, de l'arquitecte Fernando Moreno Barberá. Però també les facultats de l'Escola Superior d'Enginyers Agrònoms, actualment la Facultat de Psicologia i la del Medi Rural i Enologia; i la Facultat de Filosofia i Lletres, l'actual Facultat de Geografia i Història, amb tancaments de vidre i acer”. 

“Al grup de cases de Santa María Micaela, trobem estructures de formigó vist i les entrepilastres de maó. I també em recorden a Mies les façanes del grup residencial Mutua Levantina o col·legis com el Puresa de Maria”, explica Blat Tatay. “És el paradigma perfecte de com durant els anys 50 vam passar d'una arquitectura historicista a una arquitectura moderna, basada en la utilització de la tècnica com a mitjà de construcció i expressió”.

Aprendre de Mies per a construir als ‘nous anys 20’

“A l'estudi, a més de la predilecció per Mies com a mestre, som deutors d'aquells arquitectes que van influenciar la generació dels meus pares —la oficina va ser fundada per Juan Blat Pizarro i María José Tatay Romeu— com són De la Sota, Coderch, Oiza, Stirling o el primer Foster, que ja van ser referència per a l’estudi fa 30 anys”. “Per nosaltres el procés creatiu mai no parteix d'un full en blanc. Sempre hi ha alguna cosa prèvia, un lloc, el coneixement i anàlisi de les necessitats del client, la nostra experiència, els projectes ja realitzats… interfereixen contínuament entre si. Com també hi contribueixen els viatges: veure arquitectura, observar-la i interioritzar-la”.

“Normalment als nostres projectes utilitzem els mínims elements de la manera més neta i clara possible. Sempre es podran rastrejar referències a l'obra de Mies. De vegades són directes, com és el cas de l'habitatge unifamiliar ‘Casa Pavelló’ on l'escala, les seues qualitats espacials i l'ús del vidre i de les volades recorden els lleugers pavellons miesians. En el cas de projectes de menor escala com són les reformes de cases i l'interiorisme mantenim la mateixa filosofia, sempre des del respecte a allò existent, buscant una relació molt directa amb el client i entenent el procés de projectar i construir com un tot. Sense importar la mida, el major o menor pressupost, o el grau de dificultat de la intervenció”.

El proper pas: fer arquitectura inclusiva perquè siga habitada per més gent 

“Actualment estem desenvolupant un projecte que engloba totes aquestes característiques i que es troba en plena construcció, el projecte per a la nova Seu ONCE a Madrid. Sorgeix després d'haver realitzat projectes d'èxit anteriorment per a l'organització, com les delegacions territorials de València i Barcelona. La nova seu de l’ONCE a Madrid és concebuda com a referent internacional en termes d'accessibilitat universal i inclusió”. 

“La sostenibilitat juga un paper rellevant, es fan servir materials reciclats, energies renovables, jardins al terrat i un hort solar. L'objectiu ha sigut dissenyar un campus modern, verd, avançat, sostenible, accessible i integrador. D'aquestes idees n'ha derivat la forma dels edificis, la relació entre ells, les places i els espais verds que el conformen. La majoria dels edificis es dissenyen amb una envolupant de vidre d'altes prestacions, muntants verticals i sistemes passius de protecció solar, amb referències a l'arquitectura de Mies, que sempre va ser clara i atemporal”.