VALÈNCIA. En una societat multicultural és difícil que algú cride l’atenció. Per això, pel carrer de la Pau de València pocs reparen en la primera inuk que arriba oficialment a Espanya des de 1900; a principis del segle XX en vingueren una vintena en el marc aterridor de les exposicions universals, on els exhibiren com objectes naturals. Arribaren batejats amb el malnom d’esquimals, menjadors de carn crua. Dels 26, 22 moriren durant el seu periple europeu.

«Hui també som víctimes d’un genocidi, el que diàriament ens aplica la Unió Europea i els seus ciutadans desconeixen. Han prohibit el consum de la carn de la foca i dels derivats de la seua pell: guants, borses, abrics. Nosaltres, caçadors, no sabem fer una altra cosa», sentencia sèria i amb pesar Aaju Peter.

Aquesta inuk de 56 anys és especial. És genuïna per la seua polivalència -és advocada, compositora, modista i intèrpret-, però també és excepcional pel seu activisme: «Els inuit (plural de inuk) mai s’enfaden, mai perden el control, mai han lluitat contra cap poble. Jo soc una excepció perquè vaig créixer ací, en Europa, i em vaig fer amb el vostre caràcter».

Precisament aquest xoc cultural i la pèrdua d’identitat com a inuk des dels 11 anys és l’arrel de la seua lluita. Era una preadolescent quan va aterrar a Dinamarca perquè el seu pare professor fera carrera. «Vaig perdre la meua llengua i la meua cultura perquè uns altres consideraren que era el millor per a mi. Va ser horrible la desconnexió amb aquest tresor de la gent del gel que tan sols roman en l’oralitat», subratlla.