ALICANTE. Prop de l’aigua estancada les dues companyes miren la seva imatge reflectida. La veuen sense observar-la, per passar l’estona mentre esperen que arribin les dones a fer bugada.
—Cada cop vénen més tard.
—Tampoc no tenim res més a fer!
—Parla per tu. Si això avui està avorrit me’n vaig a la riba del riu Aiguàs, que allà sempre la fan petarla Quima i la Laureta.
—Quin parell, aquestes dues!—s’exclama tot canviant de postura per mirar-se de perfil—. Ja ho saps, el que expliquen d’elles?
Interessada, la companya se li apropa, gairebé a tocar, disposada a escoltar una tafaneria:
—Què? Què diuen de la Quima ila Laureta?
—Ho comentaven l’altre dia la Joana i la Cesca aquí mateix: s’entenen.
—Què vol dir “s’entenen”?
—Sembles tanoca! —quasi crida mentre es posa, de nou, de cara a l’aigua per observar-ne la imatge—. Que són més que amigues, que hi ha marro... sexe! —crida al final en comprovar quel’altra sembla no entendre-la.
—I un be negre amb potesrosses! —li escup indignada—. Que la Quima i la Laureta tenen un rotlle? Au, va! Això ho diu i ho pregona la Cesca als quatre vents perquè la Quima s’ha tirat el seu home.
—Ara ets tu qui fuig d’estudi. Si l’home de la Cesca és un babau innocent que no sap fer ni l'“o” amb un canuto!
—El que tu diguis, però...
—Sssshht! —la talla l’altra—. Crec que s’apropen.
En aquell moment tres dones, carregades amb farcells de roba i cubells, baixen els dos esglaons que duen al safareig del poble. Una d’elles de seguida s’adona de qui hi ha prop de l’aigua, mirant-se la imatge reflectida a la superfície.
—Ai, uix! Quin fàstic!—s’esgarrifa.
—D’un temps ençà no ens traiem aquestes granototes del damunt. Fot-li amb el picador!
—Sí, dona! I que em quedi la granota aixafada a la fusta.
Però no tenen temps de res, perquè les dues granotes, d’un salt, xipollegen per l’aigua i tot seguit s’escapoleixen cap un racó, des d’on poden escoltar les tafaneries de safareig sense que ningú les molesti.
