Torna 'la morra', el joc de mans que vertebra el Mediterrani

HERBERS. Si tens una mà amb cinc dits i saps sumar fins a deu, ja pots participar en el joc de la morra. Selecciona oponent, prepara els pulmons i l'agudesa visual perquè ja estàs a punt per començar el joc. Només has d'encertar el número total de dits que traureu el teu contrincant i tu. Per a això, cadascú elegix quants dits vol traure i, al mateix temps que mostra la mà, ha de dir en veu alta la suma total que espera vore entre la seua mà i la de l'oponent. Qui l'encerta, guanya un punt. Si no, continuem.

Fins a 19 parelles de Catalunya, Aragó i la Comunitat Valenciana participaren dimarts passat en el I Campionat Oficial de Morra de la Comunitat Valenciana, una competició que s'ha recuperat gràcies al treball d'un grup d'aficionats del poble d'Herbers, a escassos dos kilòmetres d'Aragó, en la comarca dels Ports. Els seus 40 habitants organitzaren tota una festa per a l'ocasió i no és per a menys.

“És un joc tradicional de la Comunitat Valenciana súper desconegut. Normalment es juga de nit, després de sopar. Algú ofereix jugar una morra i la gent s'apunta al moment. És un joc molt passional, la gent crida els números i, encara que no és multitudinari, en alguns pobles del Maestrat sí que juguem”, conta Javier Vilalta, campió de morra d'Herbers per quart any consecutiu. “És una tradició que passa de iaios a néts. Mon tio iaio, Vicent Lliçó i mon iaio foren qui recuperaren la morra a Herbers. Fa 40 anys que tenim campionat local i el primer campionat autonòmic d'enguany està dedicat a la seua memòria", explica envoltat per la banda de música i quasi una desena de paelles que donaran de menjar a veïnat i nouvinguts abans de començar les partides.

Samarretes d'algun equip, converses de reconeixement i salutacions dels qui ja es coneixen d'altres campionats es barregen amb cervesa a ritme de jotes, de Nino Bravo o de "si Adelita se fuera con otro". Els organitzadors de la competició, l'associació Cultural 'Lo Botador' d'Herbers, recorden les normes: "Hui jugaran parelles d'Aragó, de Tarragona i de Castelló. Hi haurà tres premis exactament iguals perquè l'objectiu no és ser el primer sinó compartir i passar-ho bé", conta José Segura, organitzador del campionat autonòmic. "En la morra no hi ha arbitres, i es juga a 21 punts, així que són els jugadors mateixos els que hauran de comptabilitzar-los. És molt exigent mentalment", precisa.

“Es juga de 4 en 4, dos parelles contrincants. Comença el joc un membre de cada parella oponent i juguen entre sí fins que un dels dos guanya un punt. El guanyador s'enfrontarà ara a l'altre membre de la parella contrària. I així, els torns van rotant fins que acaba la partida”, explica Adrià Serret, membre de l'associació de Morra d'Herbers. “Es juga molt ràpid per a atabalar l'oponent, i això puja la dificultat perquè és difícil mantindre la concentració. De manera involuntària tots acabem repetint jugades i la clau per a guanyar està en descobrir el patró que té el contrari: si comença per números baixos, si sempre repeteix sèries...”, precisa.

“Hi ha dos característiques importants: Cadascú juga en el seu idioma i no es pot jugar bevent, ni fumant als campionats oficials”, explica Serret. Però si parlen ràpid i en altre idioma, com entenen els números? “Són només de l'u al deu. Aprenem. L'idioma tampoc és un obstacle molt important”, assegura.

D'Egipte a Castelló passant per Grècia

“Dignus est qui cum in tenebris mices” [És persona digna aquella amb qui pots jugar a la morra a les fosques], diu una frase de Ciceró impresa en la samarreta de Rafa Balagué que ha vingut a jugar des de Sant Carles de la Ràpita (Catalunya). La seua associació, Morràpita ha complit enguany el seu 35 aniversari i per celebrar-ho organitza a setembre el campionat mundial de morra, Morramondo, on s'espera la participació de persones de tota la conca mediterrània.

“Som l'associació de tot el Mediterrani que més anys fa que juguem a la morra. Mira si està arrelat el joc al nostre poble que pensàvem que l'havien inventat els mariners d'ací, però vàrem descobrir que no!”, somriu Balagué. “El joc de la morra era un joc privilegiat, havies de tindre una noblesa. La frase de Ciceró significa que no et jugues només el joc sinó la dignitat perquè les persones de confiança no enganyen, no fan trampes”, explica.

“La documentació més antiga que hem trobat ve d'Egipte, de la XVIII dinastia. En aquella època ja era un joc important perquè era un joc només per a persones que sabien sumar. Persones de classes altes: arquitectes, faraons, sacerdots... que eren els que coneixien la matemàtica. El poble no sabia sumar”, conta Tomás Ginesta, parella de morra de Balagué. “Des d'Alexandria, el joc passà a Grècia. Els grecs continuaren jugant a la morra i des d'allí passà a Roma. En aquell moment la gent ja coneixia la matemàtica, per l'ús de la moneda, i ja podien jugar. Aleshores es democratitzà més el joc”, narra Ginesta. “El joc s'expandix per Europa, presumiblement, gràcies als legionaris romans que podien dur l'espasa i jugar amb l'altra mà mentre caminaven”.

Aquells soldats dugueren el joc cap a l'oest, on es va estendre com a joc social. En l'actualitat, diverses associacions tracten de fomentar-ne la pràctica. “La morra no només unix pobles, unix la Corona d'Aragó amb tot el Mediterrani”, conta Ángel Lassa, president de la Federación Aragonesa de Deportes Tradicionales. “És un joc que, en l'actualitat, es practica a Itàlia, a Grècia, a Croàcia, a Tunísia, a la zona mediterrània de França, a Catalunya, a Aragó i a Castelló”, explica.

“El dia de morra és un dia festiu. És un joc dinàmic on hi ha un poc d'intel·ligència i un poc d'agressivitat però sense agredir ningú. Es tracta més bé d'aparentar una fermesa i intentar anar de farol perquè l'altre s'equivoque i guanyar-lo quan s'equivoca”, explica Ángel Gómez, president de la Federació de Jocs i Esports tradicionals de la Comunitat Valenciana. “El fet que siga un joc que tinga connotacions de taverna, és perquè abans es jugava per a decidir qui pagava a les tavernes. Encara que en algun cas, algú es jugava alguna cosa més que el xato de vi”, riu, Gómez. Però si es jugava a les tavernes i les dones no estaven allí, què passa amb elles?

Les dones demanen pas

Una plaça amb cases de pedra decorades amb banderoles de colors és l'escenari de la batalla. Vora 40 persones criden alhora números en diversos idiomes deixant-se la veu i els muscles en el combat. "Nou! Sis! Cinco! Totes! Quatre! Nueve! Tres!...", reverbera la plaça en un ritme trepidant de mans i cervells calculant. Enmig de les parelles, totes masculines, sona una veu de dona.

"Quatre!!", crida en valencià Raquel Saura (37 anys), veïna de Monroyo (Terol). “Normalment barrege el castellà i el valencià però, com que em costa molt el cinc i el sis perquè sonen paregut, els dic en castellà”, conta. Porten jugant vora 20 anys i competixen amb hòmens de qualsevol edat i nivell d'experiència. "Vaig aprendre al poble perquè els nostres amics jugaven quan estaven de farra i la meua cunyada i jo ens quedàvem apartades. Llavors diguérem: "nosaltres anem també a aprendre a jugar", recorda Saura. "El que m'agrada és l'harmonia, que hi ha gent molt legal i molt honesta. I fas amics, encara que molts d'ells, molt majors que nosaltres", somriu Saura.

Bregades en nombrosos campionats locals i provincials, arriben al campionat de la Comunitat Valenciana per a passar-ho bé. "Al principi, quan volguérem jugar, a les parelles no els venia bé perquè, com que no sabíem, era quasi molest, perquè la gent vol jugar amb persones que ja saben i és difícil trobar algú que et convide", diu Saura. "En Monroyo hi ha moltes xiques que juguen. Abans no hi havia dones que jugaren perquè es deia que era un joc de borratxos i les dones majors del poble mai hi han jugat. Ara s'ha normalitzat molt, però jo sóc la jugadora més major i el percentatge de dones ronda només entre el 5 i el 10%", explica Carmen Enguita (47 anys) la seua parella de morra.

"L'equip número 19, Javi i José Manuel, contra l'equip número 7, Raquel i Carmen", diu amb el llistat a la mà un dels organitzadors. "Oé!!", responen elles. Carmen i Raquel es posen en marxa.

“Des de la Federació Aragonesa fa set anys que fem el campionat d'Aragó i sempre hi ha, almenys, 4 parelles de dones que arriben a la final”, diu Gómez. “Et diré més! Durant la dictadura de Franco, tots els jocs estaven prohibits perquè estava prohibit reunir-se i se suposava que podies estar conspirant contra el govern. En aquell temps foren les dones qui mantingueren els jocs tradicionals, perquè com que no sospitaven que elles pogueren conspirar contra el govern, elles sí que jugaven a molts jocs tradicionals”, assegura el president de la Federació d'Aragó.

“La dona normalment no entrava a la taverna, però en eixir el joc al carrer, la dona ha eixit també a reivindicar que ella també pensa i també hi vol participar”, explica Gómez, president de la federació valenciana que investiga els jocs tradicionals des de 1965. “El joc és universal, és patrimoni de la Humanitat i com a tal hem de recuperar-lo”.