X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

ressenya

Lincoln passeja pels espais de la mort: George Saunders o el vigor de la narrativa nord-americana

17/07/2018 - 

VALÈNCIA. La més recent narrativa nord-americana (no estrictament la recentíssima, sinó la que a pesar de la seua contemporaneïtat plena ja ha superat els primers filtres d’una certa posteritat) tenia fins fa ben poc dos figures cabdals i destacades: el malaguanyat per pròpia mà David Foster Wallace (1962-2008) i el celebèrrim Jonathan Franzen (1959). Eixe estatus semblava invariable fins a l’aparició, en 2017, de la novel·la Lincoln al bardo, obra d’un semidesconegut escriptor de relats curts anomenat George Saunders (Amarillo, Texas, 1958), amb la qual va obtindre el premi Man Booker d’eixe mateix any, un del guardons més prestigiosos de la literatura en llengua anglesa.

Probablement siga un poc atrevit atorgar eixa qualitat de brillant assaltant de l’Olimp de les lletres nord-americanes (les més poderoses a hores d’ara de tot el planeta) amb el bagatge aparentment escàs d’una única novel·la i d’uns quants llibres de relats d’èxit boirós, i podria semblar que amb eixes credencials l’equiparació amb les més recents vaques sagrades com Foster Wallace o Franzen (els quals casualment tampoc són autors massa prolífics) pot ser prematura, o directament insostenible.

El temps (futur) ho dirà. En qualsevol cas, el temps (nostre) és el d’ara i ací, i des d’eixa realitat i perspectiva irremeiable la irrupció de Lincoln al bardo (Edicions de 1984, 2018) en la narrativa contemporània (i no només nord-americana) es pot qualificar com a colossal i digna d’aquella agosarada inclusió i per la qual Saunders –no precisament un escriptor novell– demana justament espai i presència al més alt del pòdium de les lletres actuals.

I després dels elogis, ara les prevencions: Lincoln al bardo no és un llibre fàcil. Les formes i les estructures (més les formes que no les estructures, en realitat) no són en absolut convencionals, i podrien espantar en les primeres pàgines a més d’un lector poc entrenat o poc exigent, o desposseït (molt legítimament) de l’ambició d’anar entenent i conformant un puzle del qual, per si les formes ja eren inusuals, també el fons i l’escenari teòric són enormement estranys. Perquè la història que George Saunders ens narra per mitjà de les veus d’unes quantes dotzenes de personatges és qualsevol cosa excepte corrent o convencional.

Estem (pel que fa a la realitat estricta, i no al regne de les ombres que capitalitza el relat) en 1862, quan la guerra de Secessió nord-americana ja estava en marxa, i Abraham Lincoln presidia la jove nació. El seu fill Willie, de només onze anys d’edat, mor sobtadament després d’una breu malaltia, i és soterrat al cementeri de Georgetown. Trencat pel dolor, les cròniques conten que un Lincoln meditabund i completament atordit (ja ho estava pels morts dels camps de batalla) va visitar durant uns quants dies la cripta on reposava el cos del seu fill per a abraçar-lo. Fins ací els fets històricament constatables, la realitat que servix de base a la ficció que Saunders alça magistralment.

I a partir d’ací tenim el bardo, un espai indefinible, una entelèquia sorgida de la imaginació de l’autor, una espècie de llimbs situats en el no-res i que és una estació intermèdia entre la mort i el trànsit definitiu cap a una altra forma de vida, potser una reminiscència de les creences budistes de l’autor. A eixe lloc habitat per centenars de personatges en estadis més o menys avançats del trànsit arribarà el cos espectral i l’ànima de Willie, i darrere d’ell el pare desesperat (aquelles visites a la cripta) en una ficció que manté plans de realitat diferenciats: impossibilitat de vore’s mútuament, capacitat d’introduir-se dins dels cossos dels altres o de llegir el seu pensament. La població del bardo és abundant i verbalment incontinent , però entre ells destaquen els inoblidables Hans Vollman i Roger Bevins III, que seguixen amb especial cura les vicissituds espectrals de Willie en el seu nou espai, i assistixen volent facilitar el trànsit i amb una brillantíssima barreja de comicitat i sensibilitat al periple anestesiat del pare dolgut, sense saber massa bé on anar ni què fer en eixe estrany paradís-infern que és el bardo.

Hi ha escatologia, sexualitat anticlimàtica, centenars de cites d’aparença llibresca però absolutament falses i no per això menys divertides, monòlegs interiors fills de la millor tradició, canvis de registres verbals per a adaptar-se als diferents nivells socials dels personatges d’aquell espai, perquè molts d’ells relaten la seua existència passada, o els fets que els dugueren a la mort heroica, corrent o ridícula. I tot traspua una innocència perfectament versemblant, entranyable a voltes, i profundament humana en tots els casos.

Perquè amb una quasi absoluta certesa, i a pesar de l’aparença fantasmal del relat, el moll de l’os de Lincoln al bardo és, encarnat de manera especial en els personatges de Willie i del mateix Lincoln (que paradoxalment són dels que menys parlen), la història d’amor, mort i resignació que ningú com ells dos representen. L’agraïment pel temps que gaudiren junts, la serenitat i reconeixement en els pensaments de pare i fill, l’acceptació inevitable del destí i les seues bromes macabres, d’allò que ens fa fondament humans. Amb tot això George Saunders ha creat una complexa però divertida i sensible obra mestra, i una prova més que dels Estats Units continua venint el més fecund i encoratjador de les lletres contemporànies.


Noticias relacionadas

next
x