Foto: RAFA MOLINAVALÈNCIA. En Un Món Feliç els domesticats humans es dediquen a jugar a golf amb obstacles, una diversió de masses que practiquen totes les classes altes per qüestió de prestigi. L’entreteniment de masses actual per excel·lència són els festivals de música, esdeveniments on milers de jóvens i no tan jóvens acudixen cada cap de setmana a escoltar música i a fer gasto. N’hi ha molts, moltíssims i han substituït en gran mesura els grans concerts i les macrodiscoteques. Només cal mirar com a la Comunitat Valenciana per a vore a grans grups cal anar al Low Festival, al FIB, a Rototom o a qualsevol altre festival dels que se celebren cada estiu en la nostra terra i fora. Potser som “animals domesticats” com suggeria Josh Homme en el recentment celebrat Mad Cool? Estem jugant a golf amb obstacles com deia Aldous Huxley?
És possible que tota la rebel·lia que hi havia en els primers festivals com Woodstock, ara estiga substituïda per música d’anuncis comercials, i un ramat submís que seguix a una colla de cantants idolatrats que són majoritàriament productes del màrqueting industrial. I com el sucre, els ultraprocessats, o els transgènics, pràcticament tots els adults menors de 45 anys han “consumit” alguna volta un festival de música. Els majors de 60 rarament participen ja d’estos esdeveniments, a ells cal donar-los soma (les pastilles antidepressives que repartien en la novel·la d’Huxley) perquè recorden algun concert o ball de festes a què anaren de jóvens. Com quan els Ramones o The Who trencaven l’escenari, Green Day tocava en el Kasal Popular del carrer Flora amb el bateria sagnant o quan la policia entrava a parar un espectacle per subversiu. Però això no s’estila, ara la moda són els macrofestivals de música i, com més grans i més bandes i més escenaris, millor. S’ha guanyat en seguretat, però s’ha convertit en una excusa per a fer el que abans es feia en les macrodiscoteques: beure, drogar-se i intentar cardar.
Que no tot el món fa això, hi ha gent que va a 7 o 8 festis cada any a escoltar música, uns altres que duen més de 15 anys acudint religiosament al FIB o al Primavera Sound, i qui mai es pren ni una cervesa. També molta gent que ni s’ho planteja i que pensa que anar a una mascletà de tres dies entre borratxos és perdre el temps i els diners, gent perillosa que pot acabar en l’illa dels salvatges marginats d’aquell món feliç per dur la contraria a la norma. Tant com si has anat com si no has anat mai de festival, ací et deixe esta xicoteta radiografia del que et pots trobar en els centenars d’esdeveniments musicals que cada volta més, se celebren per tot arreu.
Els alcohòlics
Hi ha una sèrie de festivals com l’Arenal Sound, o el Festival de Les Arts on el cartell és secundari, la gent va en gran part a beure alcohol amb els amics i els té igual que toque Maximo Park que Maximo Pork. De fet hi ha més gent en el pàrquing (com en el de l’Eroski del desaparegut SOS) que fent cua en els concerts.
Els de “puretas”
Un pureta, és un fan molt fan ja un poc posat en anys, que va a escoltar música com si estiguera amb un vinil al saló de sa casa. Si balles molt els molestes, si parles durant el concert els molestes, si arribes tard i intentes ficar-te davant és possible que t’emportes una colzada. Perquè hi ha gent que vol escoltar música i que paga per això.
Els rockers
Quan hi ha rock, heavy o punk com en el Viña Rock als festivals apareix un fenomen anomenat “pogo” i que no és altra cosa que gent que s’espenta i pega puntejades com si estiguera discutint per un penal en un partit de futbol. La part positiva és que després són tots tan amics i no sol arribar mai la sang al riu, en uns festivals on el negre de la camiseta és quasi quasi color obligatori.
Els familiars
Cada volta és més habitual anar al festival amb els fills. Parelles que veuen com festivals com el VIDA estan pensats per a poder acudir en família. Poca massificació, activitats per a xiquets, banys adaptats, possibilitat d’entrar menjar per als menuts. L’ambient és un altre i fins ben entrada la nit no hi ha pràcticament cap bufat muntant canyaret.
Els de remember
En festivals com el 4ever la mitjana d’edat dobla la dels festivals com el Medusa. Això fa que la gent se’n torne abans a casa, es menege menys, i gaste més diners en les barres i menys en la poalada* prèvia.
*Anar de poalada és l’equivalent al castellà anar de botellón.
Els xicotets
Hi ha alguns festivals menuts, com el Montgó Rock, el Deleste o el Feslloch que són locals i per tant diferents dels festivals grans. Sense turistes, preus més assequibles per a tot, bon rotllo i comboiet, i això sí, grups en molts casos minoritaris o desconeguts per al gran públic. Solen ser una gran festa i estar poc massificats, bona opció per a iniciar-se.
Els principiants
La primera volta que vas a un festival, com la primera volta que practiques sexe: fas errades, hi ha una sobreexcitació i tot sembla meravellós (o horrorós) i massa curt. Errades lògiques com confiar en que funcionaran els datàfons i no dur diners solts, no agafar una toqueta per a quan refresque, anar amb l'estómac buit o massa ple, o pensar que perquè fa calor pots anar en xancletes. Sols fer més cua del necessari en barres i banys; et passes més temps buscant als teus amics que escoltant música; i potser et perds els concerts que tenies més interés en mirar o els veus des de molt lluny per no saber organitzar-te bé. Segur que la tenda de campanya l’has plantada al sol i que et quedes sense bateria de mòbil cada dia. No passa res, la inexperiència se soluciona amb pràctica.
Els veterans
Duen el cartell estudiat al detall, saben quin és el millor costat per a arrimar-se a l’escenari sense dificultat, duen beguda i aliments en la motxilla o amagats en alguna part del cos (en cas de no poder entrar-ne), tenen mocadors, tovalloletes humides, la setlist de cada grup apresa de memòria i punts de trobada amb els amics en cada escenari. Són veterans i com a tals se les saben totes o quasi totes, perquè el primer dia de festival tot el món és nou en eixa edició i va un poc perdut fins que acaba memoritzant les novetats del recinte. Per cert, alguns veterans m’han contat que plantaren el dilluns a primera hora la tenda al càmping del FIB per a tindre bona ombra i posició, i soterraren una botella alcohòlica dins del recinte. Jedis de festivals.
Els VIP
I després estan aquells que duen una polsereta daurada i que han pagat el doble per l’entrada. Òbviament tenen unes prebendes com alguna zona per a descansar i seure a l’ombra en barra pròpia a preus reduïts, banys d’obra, potser zona en piscina com en el Low Festival, zones reservades en les parts davanteres dels escenaris i un carril ràpid per a no fer cua en l’entrada. A més solen tindre un allotjament molt proper al recinte i els veus arribar lluents i radiants cada vesprada sense haver aguantat una nit de càmping, ni sense haver-se pegat una bona passejada per a arribar al festival. Com tot en la vida: en diners, torrons.
La instagramer
Trobar-se a xics i especialment a xiques que es passen més temps fent-se fotos que mirant els concerts és cada volta més comú. No van allí a escoltar música, van perquè és una moda i cal estar a la moda. Així que al seu timeline voràs desenes de fotos cuquis i cap crítica musical. Ha passat prèviament més hores estudiant els looks que els grups que acudiran.
El motivat
Si hi ha una carpa de música electrònica, allí estarà tot el festival ballant sense parar. L’energia normalment la trau com els ciclistes dolents, de substàncies prohibides. El reconeixeràs perquè duu ulleres de sol nit i dia.
El crític musical
De cada concert en farà una crítica exhaustiva i mai sol ser positiva. “Els Pixies han perdut força en directe”, “esta banda molava molt més abans de ser mainstream”, “els Muse no han fet una bona cançò en els últims 5 anys”, “els baixos estan molt alts” o “poc d’atreviment en les cançons triades”. Se les sap totes.
Els disfressats
Solen anar en grup i fan cada quadro de por. Des de samarretes hawaianes, fins a flotadors, passant per carasses, o directament disfresses de dinosaure. Hi ha des de tenistes fins a marinerets, i acaben fent-se amics o enemics de mig festival.
El megafan
Camiseta oficial del grup que actua, pancarta demanant que li envien un beset, i molta motivació. Els megafans agafen lloc a primera hora davant de l’escenari on va a tocar la seua banda favorita, i d’allí no es mouen. És més, no beuen, no mengen, no van al bany, són robots programats per a activar-se quan arribe el seu grup a l’escenari. I que no et passe pel cap llevar-li angle de visió que la teua vida correrà perill.
Anar de festivals és l’equivalent a anar de “ruta” fa 25 anys: drogues, alcohol, música i aglomeracions, però més car perquè només se celebra una volta a l’any o el grup que més t’agrada només tocarà eixe dia. Es veu que esta combinació funciona i funcionarà sempre entre els jóvens i no tan jóvens. Hi ha festivals per a tots els gustos musicals, edats i condicions, ara bé, no tot el món disfruta amb aglomeracions, preus d’aeroport, passant hores dret a la solana o esperant fins a altes hores de la matinada al seu grup favorit. Així que tria bé abans d’anar de festival i fonamentalment, ves amb bons companys de festa, perquè com tot en la vida, la companyia és la que marca la diferència entre passar-ho malament, regular, bé, genial o de molta categoria en un festival, o en una partida de golf amb obstacles.
