Les vides imaginàries de Marcel Schwob

VALÈNCIA. Hi ha una classe d’escriptors que, més que destinats a ser matèria devocional de milers i milers de lectors, sembla que la seua posteritat i efecte ha sigut essencialment nodrir les formes i maneres d’altres escriptors, determinar o condicionar el substrat seminal que eixos altres han necessitat per a consolidar un estil o uns concrets interessos. Probablement això podria dir-se de molts dels autors que hui es tenen com a clàssics, però no són tants els que poden assolir eixa condició dins de certa contemporaneïtat que podríem fixar en els darrers dos segles.

Un d’eixos referents de consum principalment intern és sens dubte la figura i l’obra del francés Marcel Schwob (Chaville, 1867 – París, 1905). De família jueva i acomodada, devot i estudiós del poeta –i lladre i assassí– François Villon, als dèsset anys viurà com una revelació la lectura de L’illa del tresor, el llegat més perdurable de Robert Louis Stevenson, fins al punt de peregrinar temps després a Samoa per a visitar la tomba de l’escriptor, cosa que finalment no va fer en espantar-se (poca broma: una vegada allí) per la presència pertorbadora, inacceptable, d’uns germans maristes excessivament bruts i proselitistes. Schwob en estat pur.

La tria de Stevenson com a paradigma era en realitat un crit d’auxili, una exhibició de la diferència. Atrapat entre les diverses i excloents tendències de les lletres franceses del seu temps, entre el naturalisme extrem i la militància d’un Zola i el simbolisme vaporós dels Rimbaud, Verlaine, Mallarmé i companyia, Marcel Schwob optarà per una via pròpia i ben particular, i crearà un estil que es recrearà en la paradoxa, en les vides mínimes, un interés per cada individu particular i les seues extravangàncies i anomalies, en una atracció sense militància pels marginats, pels llenguatges i els argots dels baixos fons, però sempre des d’una perspectiva allunyada de qualsevol tipus de redempció i que s’acostava més a una mística fraternitat pasada per un sedàs estetitzant.

La influència de Schwob arriba a autors com Faulkner, Calvino, Cunqueiro o molt particularment Jorge Luis Borges, qui va dir d’ell que “escribió deliberadamente para los happy few, para los menos”, i que va reconéixer el seu necessari influx per a la creació d’un dels cims de l’argentí, la Historia universal de la infamia. Però més enllà d’eixa condició amb totes les lletres d’escriptor de culte, i dels prejuís i les exclusions elitistes que pot implicar (el revers roín d’eixa condició), en realitat l’obra de Schwob és perfectament assumible per a qualsevol lector mitjà, i molt particularment el més conegut dels seus llibres, les Vides imaginàries (Edicions de 1984), exemple i compendi màxim del seu ideal de literatura i vida.

Publicat originalment en 1896, Vides imaginàries és una relació de fins a vint-i-dos biografies, totes elles molt breus, de persones que efectivament existiren, ordenades cronològicament des de l’antiguitat grega fins a la contemporaneïtat de l’autor. Biografies totals en les quals els elements reals es barregen amb elements inventats, a vegades fantàstics, i on destriar quina és la part ficcionada és un dels major plaers que procura la seua lectura, un vaivé constant de versemblança o deliri que constituïx el mèrit etern d’este llibre singular.

Des del naixement a la mort, en cada personatge Schwob descriu tot el que queda en mig com una faula sofisticada, erudita però també poètica. Des d’Empèdocles als assassins, escocesos i dissecadors Burke i Hare, passant per Lucreci, Petroni, el diví Dolcino, Paolo Ucello i molts més, o una nòmina final de pirates que fan entendre aquella fascinació per Stevenson. Eròstrat, “fill del foc”, i la destrucció del temple d’Àrtemis, les envejes de Cecco Angiolieri pel Dant en la Florència del mite, les tribulacions a l’allargada ombra de Shakespeare del poeta maleït Cyril Torneur, convertit en assassí que inspirava les seues mateixes macabres obres teatrals, o el capítol fastuós de la vida de Petroni, una exhibició de decadentisme tenyit de porpra i ors vençuts, estetitzant fins al punt de negar la plàcida mort que va donar-se en una banyera de marbre per a recrear-li un final lliure i llibertí, posant en pràctica la vida que havia escrit i imaginat, apartat del poder i recorrent els camins en companyia de mags i rodamons fins a morir degollat per un carnisser amb qui jeia damunt d’un sepulcre abandonat.

Amb estes Vides imaginàries un Marcel Schwob arrogant, divertit i comprensiu, tot alhora, es passeja per la història i fa la més alta literatura jugant a conveniència i plaer, alternant realitat i ficció sense distingir entre menudències subtils o transgressions pertorbadores, pel pur goig d’imaginar, amb llibertat suprema, les vides més o menys conegudes, més o menys reals, d’aquells que tingueren la sort de trobar en ell al biògraf que donava eixida als somnis.