Entre cotxes i vetlladors, Alacant té un gran espaipúblic que encara no apareix als mapes. A l’espera del concurs d’idees per alrecinte fabril, s’obri el debat sobre la Fàbrica de Tabacs del futur.
Els pocs que la coneixen admeten que la Tabacalera encara està en peu perquè està ben amagada, atenent l’historial que té Alacant amb el seu patrimoni. Encara que fa cantó amb l’Avinguda Jaume II, una de les més transitades, l’antiga Fàbrica de Tabacs sembla transparent, oblidada. Amagada a la ciutat per un mur perimetral, va ser tot un revulsiu econòmic des de la seua obertura el 1801 alhora que suposava una trinxera al cor de la ciutat.
Però des del seu trasllat al 2002, ni la Fàbrica ni els barris que separa –Carolines i Sant Antoni, a més del Pla- han alçat el cap. Huit anys després, va començar la reactivació amb el Centre Cultural Les Cigarreres que ocupa els antics magatzems, una xicoteta part del recinte que als pròxims anys es rehabilitarà sencer amb l’ajuda de fons europeus.
El nou projecte se centra a un gran conjunt de naus abandonades que per ara només s’entreveuen des de Les Cigarreres o en passar pel carrer Sevilla, on es deixa mirar la portalada de l’antic Palau Episcopal, origen del conjunt fabril. A l’altre extrem se situa el Secadero i la Caixa Roja, les úniques naus obertes al públic per ara. El millor es queda a l’interior: claustres romàntics per descobrir; infinites naus amb arcs de pedra o cimbres de fusta i metall, i fins i tot un búnquer de la Guerra Civil. Capes de patrimoni superposades durant dos-cents anys que algú ha de desentranyar: anem per feina.
Més enllà de l’edifici abandonat en si, tot el recinte fabril és una oportunitat per a articular els barris més populosos de la ciutat i esdevindre el centre de referència de la nova ciutat metropolitana; com ja ho va ser dècades passades quan la majoria de cigarreres provenien dels municipis de l’Alacantí. El futur de la Fàbrica és la clau perquè Alacant es mire front l’espill i comence a agradar-se a si mateixa: el recinte industrial i les zones verdes del voltant poden convertir-se en la Plaça Major que Alacant encara no té. Un espai públic monumental, accessible i confortable.
I també ecològic. Andreu Escrivà, ambientòleg i divulgador ambiental, apunta que "a les intervencions urbanes hem de passar ja de la mentalitat de jardí tancat a una concepció de l’urbs com a ecosistema. Això implica entendre que els parcs i jardins no funcionen de forma aïllada, sinó que formen part d’una xarxa i que hi ha fluxos de matèria i energia entre ells". I si es converteix en un parc-fàbrica? La vegetació dels claustres o la pinada situada darrere el Secadero, a tocar de la pinada del Benacantil, fa pensar que sí. "En una ciutat amb dèficit de zones verdes com Alacant, és fonamental fer que aquestes no es vegen encaixades entre edificis, sinó que es puga permeabilitzar el verd més enllà dels límits, amb passadissos verds, zones de transició, cobertes verdes....". Amb l’exemple de la ciutat francesa de Nantes, remata Escrivà: "La rehabilitació d’edificis emblemàtics es presta a conjugar verd i patrimoni, a mostrar que poden cohabitar i exercir de nucli irradiador des del qual el verd s’estenga per tota la ciutat".
I com trencar la trinxera que suposa la Fàbrica? "Ademés del valor patrimonial, el que em preocupa és la seguretat", apunta Luisa Biosca, restauradora de béns culturals a l’Ajuntament d’Alacant, sobre la possibilitat d’enderrocar el mur perimetral que amaga la Fàbrica a la ciutat. Biosca, també veïna del barri, assenyala que el que realment separa Les Cigarreres dels voltants és l’exclusió social i la inseguretat, especialment a Carolines Baixes.
Jane Jacobs, urbanista de referència, deia que "les noves idees requereixen d’edificis antics". Amb més de 30.000 m2 de superfície, les oportunitats són inabordables, encara que l’estratègia EDUSI redactada per l’Ajuntament ja apunta cap a la producció cultural i la memòria històrica. Olivia Martínez, presidenta de la Comissió Transversal del Consell de la Cultura d’Alacant, apunta que el projecte "no és exclusivament un centre cultural sinó que respon a un nou model de ciutat". Poca broma: per primera volta a Alacant "la cultura passa a ser la protagonista d’un canvi urbà". "Després de molts anys desenvolupant una vida cultural al marge de l’institucional", Martínez es manté expectant sobre l’atenció que rebran disciplines "com la dansa i la performance, tradicionalment més relegades".
No obstant això, Martínez alerta del perill de la gentrificació si "el projecte no integra de manera activa a la ciutadania", especialment el veïnat dels barris. Luisa Biosca es suma i afegeix: "No cal perdre l’oportunitat de generar sinergies amb un eix cultural que formarien l’ADDA, la Plaça de Bous, la Tabacalera, el MARQ i el Castell de Santa Bàrbara", mentre Alfredo Campello, des de l’associació Alicante Vivo, apunta a un ús universitari -per atraure estudiants als barris- i de congressos i convencions.
Però per espai no serà. De totes les sales i naus, Campello en destaca "la nau amb coberta de cintres metàl·liques coronada per una claraboia", que li dóna una atmosfera especial, casi de catedral. I segueix disparant idees per desemmascarar la fàbrica: "Recuperaria sense dubtar el claustre central, tapiat per les ampliacions de la fàbrica". Un pati central de tres altures que si s’obriguera, descobriria els arcs de pedra de la primera nau de la fàbrica.
De buc fantasmal a factoria cultural, ens queda la incògnita si finalment la Fàbrica de Tabacs aconseguirà desbordar Alacant mentre els barris fan seua la fàbrica, en un procés urbanístic elàstic que implique a tots els agents de la ciutat i que l’Ajuntament hauria de començar ja a testejar mitjançant l’urbanisme tàctic. A la Tabacalera tornem a liar-la.
Carlos Pastor
@cpastor_