X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 13 de diciembre y se habla de VEGA BAJA plurilingüismo urbanismo centro comercial benidorm

RESSENYA

L’agent provocador de Pere Gimferrer

4/06/2019 - 

VALÈNCIA. Un dels personatges més atraients i controvertits de la literatura catalana de les darreres dècades és sens dubte Pere Gimferrer. Atraient per la seua indubtable qualitat, però també pel seu nivell obsessiu, per la seua manera de consumar una imbricació tan intensa entre vida i literatura. Una associació malaltussa, absoluta i total que el fa incapaç de presenciar qualsevol aspecte de la realitat sense el subsegüent i inevitable correlat llibresc o poètic (en el sentit més primigeni o autèntic d’esta darrera paraula). I controvertit per la seua condició d’escriptor bilingüe, d’una certa manera de funcionar que es permet les llicències de l’outsider i consegüentment una fidelitat lingüística relativa que el convertix, per tant, en blanc i diana de determinats eugenistes de les adscripcions més pures o d’aquells que, al remat, s’estimen més les acolorides festes de les banderes que els festins sumptuosos de les literatures.

Nascut a Barcelona en 1945, el jove Gimferrer va estudiar Dret (“com una simple disciplina abstracta, un exercici de neutralitat perfecta, tan àton i precís com es vulgui”) i Filosofia i Lletres, però en aquells moments de joventut ja era, en essència, una sort de lletraferit canònic i febril que havia construït una ètica i una estètica literària que abastava el món. Fruit de tota eixa obsessió serà Arde el mar (1966), un poemari sublim, decadent i estetitzant que el consagraria als seus 21 anys com la realitat més ferma de la seua generació, i com a tal romandria en la cèlebre antologia de Josep Maria Castellet Nueve novísimos poetas españoles (1970), el mateix any en què donaria a conéixer Els miralls, el seu primer llibre de versos en català.

Des d’aquell moment Pere Gimferrer ha alternat les dos llengües (i fins i tot l’italià), sense més preferència que l’adaptabilitat estrictament literària que l’estímul poètic li demanava en cada instant, amb cims (a banda dels dos ja esmentats) com L’espai desert (1979), Mascarada (1996) o Fortuny (1983), una novel·la que en realitat són una sèrie d’escenes d’una intensa bellesa, una successió de quadros construïts amb l’excusa de relatar concrets moments de la vida de la família dels Fortuny, amerats de dalt a baix d’un barroquisme i un decadentisme esplèndids.

I al mig de tot eixe tràfec de pulsions i de llengües, en 1998 va publicar L’agent provocador (Edicions 62), probablement un llibre capital en la seua obra i que romandrà com a una de les icones de la seua producció. La primera característica especial de L’agent provocador és la dificultat de catalogació, perquè dins d’ell naveguen amb diferents intensitats l’assaig, la narració, el poema en prosa o el text autobiogràfic. Per qualsevol d’eixes portes solemnes podem entrar al llibre. 


Redactat en dos temps ben diferenciats –1979 i 1996-1998–, en l’explicació introductòria el mateix autor intenta deixar clar que els capítols més moderns (els quatre últims dels set que té en total) es van escriure situant-se en el marc mental i literari de la construcció del tres primers: “He procurat no narrar res de posterior al 1979 per tal de no fer anacronisme dins del text: les al·lusions a fets i circumstàncies posteriors i actuals són donades només de passada, en forma ràpida i el·líptica, però no pas pròpiament relatades”. Desig més que complit, perquè la coherència i unitat del text fa indestriables les diferències en l’estil o la forma que les dos dècades transcorregudes podrien haver provocat, i no existix en les parts més recents cap anacronisme que pertorbe la pretensió de l’autor.

Dins d’una prosa d’una bellesa esplendent (“el Ritz, una escenografia d’estuc i de ferro forjat, amb alguna cosa de nau i d’ocellàs que batega en la nit, amb un clapoteig sord de fustes i de metalls als passadissos: portes, panys, vitrines, i el gran bec de la marquesina com aigua d’argent a les fosques, o com claror solidificada”), Gimferrer alça al llarg dels set capítols un deliri poètic on entren les fragilitats de l’adolescent, la passió pels llibres, el sexe com a subversió i descobriment, la rebel·lió davant l’engany lingüístic, l’amor com a redempció o la confusió dels gèneres literaris o de l’art, i l’ànsia d’absorció de tot això.

En realitat, L’agent provocador és, tot i la seua brevetat, una d’eixes obres que qualsevol literatura hauria d’estar orgullosa d’exhibir, una prova clara del nivell d’excel·lència que el català ha assolit al llarg del segle XX. Contra les demandes excessives de l’oralitat, d’unes creacions escrites que reproduïsquen el llenguatge parlat, contra eixe rutinari pasturar dòcil i amansit, Gimferrer alça acta i proclama (perquè sembla que molts ho han oblidat) que l’art de la llengua és la literatura. L’agent provocador és una narració, i per tant no és poesia, però la grandesa rau en la manera a partir de la qual l’autor assumix la responsabilitat i el repte de la poesia, la forma més alta de la literatura. Fer tot això amb les adequades i mesurades dosis de fondària i veritat, i sense caure en el patetisme de les proses falsament poètiques, serà sempre una bella catarsi que mai deuríem deixar d’admirar.

Noticias relacionadas

next
x