Valencians d'adopció /De fuori vindran/

VALÈNCIA. La filla de Sunsión, Carme, va ser adoptada de la província de Canton, i al poble ningú s'estranya quan la veu assentada a la fresca al costat de la seua iaia Paquita en el cantó del carrer. Wilfredo és traumatòleg a l'Hospital General, i lluny queda ja aquell any que va triar canviar Caracas pel Cabanyal. John treballa des de casa amb l’ordinador, la "home" de Baltimore la té llogada i ara viu a Castelló. Són els valencians d'adopció, part ja del nostre dia a dia i són des dels nostres metges als nostres taxistes.

Quan parlem dels nouvinguts és difícil evitar caure en els tòpics:

-Que si els xinesos tenen tots botigues de tot a euro, i restaurants de "rollitos de primavera".

-Que si els pakistanesos tenen copats els "badulaques" on poder comprar verdura massa madura i cervesa fresca els diumenges a les 10 de la nit.

-Que si els senegalesos es dediquen tots a vendre falsificacions i misteres a preu de saldo. (Per cert, en el moment en què una mistera costa menys que un cigarret igual és hora de deixar de fumar).

-Que si les dones de la neteja són totes sud-americanes.

-Que si el cubà toca els timbals i prepara mojitos.

-Que si els argentins són tots psicòlegs, els romanesos esquilen ovelles, les russes gasten molts diners en roba coenta, o tots els italians han muntat una pizzeria on hi ha mozzarella de búfala.

Eixa percepció és molt esbiaixada. Els tòpics estan per a trencar-los, perquè es diuen moltes coses falses. Per exemple els xinesos també regenten restaurants amb "cocinera española" i perruqueries on et pregunten quin monyo et fan per a la boda de la teua cosina.... per a després fer els que els rota amb el teu monyo. No tots els propietaris de xicotets supermercats de barri sense horari són pakistanesos, també hi ha indis. I no tots els italians saben fer pizza, alguns només fan que pasta i tiramisú.

Com que tenim els tòpics tan interioritzats després passa el que passa, que trobes francesos que no saben fer creps, marroquins que no han fumat un porro en sa vida, anglesos republicans, o holandesos que odien anar en bicicleta: i t'endus una gran desil·lusió. I tots són veïns nostres, els trobem regentant negocis, a les reunions de la finca, casades amb els nostres cosins, o inclús exercint de regidores de les nostres ciutats... i a alguns els desquadra. Perquè els xiquets d'ara estan acostumats a que els companys porten a classe arepes o cus-cus per a esmorzar, i no li donen importància ni al color de la pell ni a la procedència dels companys d'escola. Però quan mon pare anava a escola només havia vist asiàtics i africans en la televisió, i normalment no eixien massa ben parats en eixes pel·lícules.

Ara és cada volta més habitual trobar-te amb valencians d'adopció en qualsevol àmbit i situació, i aquella imatge que era portada dels diaris fa uns anys d'una xiqueta estrangera vestida de fallera, ja no sorprén ningú. De fet sembla estrany que algú no haja tastat el sushi, el ramen, l'spritz, el tikka massala, la cochinita pibil o l'hummus. Coses que formen part ja de la nostra gastronomia. De fet igual estem exagerant un poc amb tant de tataki i tant de guacamole, que si torrades de guacamole, natxos amb guacamole, guacamole amb guacamole, només els queda inventar la paella de guacamole... perdó! M'informen que ja existixen els poke bowls que ve a ser això amb un poc de tataki.

Al segle XV les famílies bé de València, les que tenien servici, es duien a les criades de l'actual Alemanya, que era una regió més pobra. En Aràbia hi ha un refrany que diu "el meu iaio anava en camell, món pare en Mercedes i jo vaig en jet privat, el meu fill anirà en Mercedes, i el meu nét en camell" la qual cosa ve a fer palesa una realitat, tot és relatiu pel que fa als diners i a l'origen de les persones. Que hi ha valencians molt rics tot el dia en espardenyes, i valencians molt pobres que no es lleven la corbata ni en Xàtiva en agost, i no són ni millors ni pitjors.

Entre els nouvinguts pot sorprendre que de sobte Doria de Mali es fique a parlar valencià en perfecte accent de Benimodo, o que Ming i Wang s'hagen apuntat a l'escola de raspall, que Vladislav forme part d'una filà mora o que una escocesa com Bonnie siga la fallera major de la seua falla. Coses que cada dia sorprendran menys, i que són l'equivalent al que ací passava amb els "xurros" que vingueren en la postguerra a buscar una vida millor a la costa, o amb els valencians que anaven a la verema a França, a treballar a Alemanya...

La interculturalitat ha vingut per a quedar-se, i tot i que a alguns els faça por, que voleu que vos diga, a mi m'agrada anar al bar de Mohamed (es fa anomenar Jesús) en el Carme, que la meua mestra d'anglés Margaret em diga sorpresa que ha descobert l'all i pebre, o que els meus amics francesos em discutisquen que el Champagne és millor que el Cava valencià, un destrellat. Perquè més enllà de les pizzeries, els kebabs, les acadèmies de llengües, les botigues de productes plàstics barats o els supermercats de barri, els /de fuori vindran/ ja són part del nostre bestiari, tant o més que alguns valencians de naixement.