Il·lustració de Raul Salazar per a Cultur Plaza.VALÈNCIA. Cada volta és més fàcil trobar iaios amb tatuatges, que a la vellea els ha pegat per recórrer Europa o fer-se runners. Però els iaios moderns són encara minoria, i la majoria dels valencians ens hem criat amb unes iaies patidores i amb uns iaios… “obedients”. Diuen que els pares crien i els iaios malcrien, la qual cosa entre els valencians, és llei.
La iaia valenciana /Patimenta en toqueta/
Les iaies valencianes, també conegudes com a “güeles”, són l’evolució final de quasi totes les valencianes, encara que en alguns casos, hi ha dona que naix ja sent “tota una güela”.
Les reconeixeràs perquè:
-Sempre van amb una toqueta, siga hivern o estiu, i no són gens aficionades a dur pantalons. Elles són més de batetes mudadores i d’anar a la perruqueria el dia de mercat.
-Als néts els passen alguns eurets per a llepolies com si els passaren droga, d’amagades i xiuxiuejant sempre a l’orella una advertència: “no li digues res a la mare!”.
-Ningú cuina com una iaia valenciana. Mentre uns altres reben estreles Michelin, elles són culpables de la majoria dels “Michelins” familiars. De fet tenen una poció màgica anomenada putxero, que fa reviure a vius i morts.
-Són addictes als cardats i a la laca Nelly.
-Poden passar-se mesos sencers menjant bollit per a sopar.
-No suporten que dugues una camisa mal planxada, unes sabates brutes o un pantaló modern d’eixos foradats. Són capaces de fer-te llevar la camisa per planxar-te-la o inclús cosir-te els pantalons Levis de 200 euros perquè “Què vol dir això d’anar mostrant el genoll!”
-Sap més que el metge i qualsevol mal l’apanya amb un “ferrocarril”, un “orbital”, o una “bullidora” que són maneres d’anomenar al Gelocatil, l’Orfidal i l’Eferalgan efervescent.
-Està tot el dia queixant-se de l’edat “la iaia està major”, “ai, la iaia, ja no val per a res”... però si no la claves en el grup de WhatsApp o no li telefones cada setmana, entraràs en la llista negra!
-Per a ella la casa mai està neta, així que sempre que apareixes per sorpresa dirà allò de: “ai, disculpa que estiga tot rebolicat, no he tingut temps de netejar”, mentre tu mires al voltant i penses “es podria menjar a terra, està tot com una patena”.
Però si una cosa caracteritza a les nostres iaies és la manera que tenen de patir. Patixen pels diners, patixen pels fills, patixen pels néts, patixen pel que diran, patixen perquè a tot el món li agrade el que cuina, patixen per si estàs massa prim, per si tens o deixes de tindre treball... però principalment patixen pel fred. “Tapa’t que et gelaràs”, “Vas a eixir així de fresca al carrer?”, “agafa bufanda que et costiparàs!”, o un lapidari “sempre vas mig nuet, no entenc com no estàs sempre en la grip!” són frases habituals que diuen a tothora. Tu respons “iaia, no patisques, tinc una jaqueta al cotxe”, i ella en compte de quedar-se tranquil·la, atacarà de nou “el cotxe, ai el cotxe! No aneu ràpid, no begueu res si aneu a conduir, aneu a espai, fiqueu les llums…”
Un consell: mai et constipes, perquè encara que no tinga cap relació en la teua vestimenta, ella sempre dirà “veus filla meua, ja t’havia dit jo que anaves massa fresca, això et passa PER NO FER-LI CAS A LA IAIA”. I ho diu mentre alça el dit, i fa cara enfadada per fora, però per dins està contenta perquè, de nou, i com quasi sempre, té raó.
El iaio valencià /batalletes tothora/
Els iaios són un complement de les iaies, com una bossa o el carret d’anar a comprar, i bàsicament es dediquen a fer el que els diu la dona. És jubilar-se i passar de fer el que els mana el cap, a fer el que els mana la seua Paquita.
Un dia en la vida del iaio conté el següent recorregut:
-A la farmàcia per medicines.
-Al mercat a per carn.
-A la verduleria per bajoquetes.
-Al banc per diners i a actualitzar la cartilla.
-A l’escola a arreplegar als néts.
-Dinar, però sense repetir, que cal vigilar la tensió.
-Dur als xiquets de nou a l'escola.
-Becadeta.
-Últim anar i tornar pels néts.
-Si té prop el Casino Musical, anirà a jugar una partida de subastao i fer-se un descafeïnat, si no acabarà en el sofà mirant el Sálvame amb la dona abans de sopar.
-Sopar bollit i una pera, una poma o raïm, que són fruites que els enxisen, els iaios.
-Uns orfidals i fins a l’endemà.
Per això van tant al metge, no perquè estiguen malalts, van per a eixir de la rutina i trobar a algú amb qui xarrar. Açò també explica el seu amor per a anar a l’hortet (si en tenen) o a la biblioteca a llegir els diaris, no ho fan per informar-se ni perquè li tinguen amor a la lligona, ho fan per fugir de casa!.
Hi ha 5 coses que enxisen els iaios valencians.
-Contar batalletes de quan eren jóvens i forts, i treien les xicones al ball i s’arrimaven a elles en alguna cançó lenta.
-Comprovar que han cobrat la pensió puntualment… i queixar-se del fet que els paguen misèria i companyia.
-Dir la frase “tot açò abans eren camps” acompanyada de “no sabeu el que costen les coses”, també algun “en la meua època les coses eren millors”, i quan els fan cuidar als néts allò d’“a la vellea m’ha tocat tornar a criar”.
-Buscar-se ocupacions per a fugir de casa, com anar al campet, a la biblioteca, al club de fotografia o a fer excursions en l’Universitat Popular.
-Sentenciar a tota hora amb frases com: “el que va davant, va davant”, “tota pedra fa paret”, “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.
Uns éssers entranyables dels quals hem de gaudir fins que puguem, perquè els nostres iaios són patrimoni immaterial de la humanitat del qual aprendre i disfrutar. Llarga vida als iaios valencians, i a les seues manies “que no les curen els metges”.
