Romain Gary.VALÈNCIA. Dins del desorde fastuós i terrible que va suposar el segle XX europeu, les circumstàncies penoses que van imposar la mort i els desplaçaments de milions de persones també tingueren, en alguns casos, el seu revers més amable. Perquè com a amables deuríem qualificar els fets que propiciaren l’adopció francesa de Roman Kacew, nascut a Vílnius (Lituània) en 1914, i que arran d’instal·lar-se amb sa mare a Niça a partir de 1928, i del perfeccionament i devoció per la llengua francesa, decidirà convertir-se en escriptor i fer-ho amb el nom de Romain Gary.
Fins a arribar a eixe punt, aquell jove dotat d’una manera extraordinària per a les lletres i els idiomes havia viscut en la seua ciutat natal (llavors part de l’imperi rus) i també a Varsòvia. Fill d’un jueu rus que mai el va reconéixer, la francofília de la mare i la seua intuïció certa dels anys terribles que s’acostaven a la zona els farien emigrar, construint el destí del jove Roman al ritme de les aspiracions de triomf que ella (clarament sobreprotectora i excèntrica) volia per al seu fill, però que mai va arribar a vore a causa de la seua mort prematura.
Amb eixe passat i el futur que estava per vindre es podria alçar una gran novel·la d’aventures. Perquè la vida de Romain Gary (en bona part contada i també fantasiada en el seu apassionant llibre La promesse de l’aube, 1960) donaria perfectament per a un excel·lent retrat de l’aventurer que a tots els nivells va ser. Llicenciat en Dret (matèria d’escàs interés per a ell), heroi de l’aviació durant la Segona Guerra Mundial, íntim de Charles de Gaulle o d’André Malraux, diplomàtic en ciutats com Los Angeles, Sofia o Nova York, des de la seua primera creació literària francesa (Éducation européenne, 1945) coneixerà l’èxit i la fama, les llums tremoloses i atraients del gran món, que es consolidaran amb l’obtenció del premi Goncourt en 1956 amb Les racines du ciel.
Però més enllà de la indubtable qualitat del seu llegat llibresc, un dels fets més remarcables de la seua biografia potser siga el fabulós engany literari que va perpetrar. Reconegut fervorosament pel seu públic, però cansat del maltractament constant de certa crítica més adepta als dictats del nouveau roman, inventarà un escriptor inexistent, Émile Ajar, i un dels seus amics lliurarà el manuscrit de Gros-Câlin (1974) a l’editorial Gallimard, inventant igualment una falsa biografia d’un jove bohemi i resident al Brasil. L’èxit de la novel·la, i els elogis unànimes de la mateixa crítica que sistemàticament venia maltractant l’obra de Gary, el divertiren tant que va continuar per eixe camí fins al punt de fer guanyar a l’inexistent Émile Ajar el premi Goncourt de l’any 1975 amb La vie devant soi, igualment elogiada per aquella crítica esnob i completament miop.
Tota eixa immensa impostura –que arribà a tindre un home de palla el qual mantindria la farsa encarnant-se en paripés públics i més o menys efímers com el fals Émile Ajar– va ser desvelada només després de la mort de Gary en 1980. A banda de ser un dels episodis més divertits i memorables de la vida literària francesa de la segona mitat del segle XX, convertix a Gary en l´únic autor que va guanyar dos vegades el prestigiós premi Goncourt, i probablement també va ser qui va riure més i millor amb les constants esvarades pretensioses de certa i molt solemne crítica.
Gos blanc (Angle Editorial, 2017) és el relat genial d’un succés concret i les seues múltiples derivades. El succés va ocórrer en febrer de 1968, quan Romain Gary vivia amb la seua segona esposa, l’actriu nord-americana Jean Seberg (de final infaust) a Beverly Hills, Califòrnia. Un dia qualsevol l’escriptor veu aparéixer per sa casa, atret pel seu propi gos, un bell pastor alemany aparentment sense amo. Amants Gary i la seua dona dels animals i a la vista de la docilitat de l’inesperat visitant, decidixen adoptar-lo i donar-li el nom de Batka. Tot sembla normal fins que el nou gos mostra una actitud més que agressiva amb l’home que els netejava la piscina. Poc després, Gary observa en Batka la mateixa reacció salvatge amb un empleat de la Western Union que va passar per casa. Immediatament Gary analitza fets i efectes i deduïx que aquells dos hòmens tenien la característica comuna de ser negres.
A partir d’eixe moment es fa manifest que el nou inquilí de la casa és un gos blanc, un animal ensinistrat per a atacar brutalment només a persones de raça negra, en qualsevol lloc i circumstància. Entre les opcions de sacrificar l’animal o intentar la seua reeducació (i en mig de disquisicions morals ben sucoses i intel·ligents), Gary opta per buscar ajuda professional i portarà al gos (al qual visitarà amb freqüència, obsessionat i quasi trastornat per la història) a un espai de reeducació (en realitat una espècie de zoo d’on els estudis de Hollywood trauen les seues necessitats animals).
I així, entre visita i visita als progressos i evolució de Batka, vindrà l’assassinat de Martin Luther King, els disturbis racials, la militància de la seua esposa (i les donacions milionàries que Gary contempla amb estupor) en totes les causes pels drets civils i molt particularment en la lluita dels negres, el radicalisme d’algunes faccions, la presència dels Black Panthers, les reunions del món del cinema (amb Marlon Brando al capdavant) en festes de luxe i tan bons com incongruents propòsits, i tot això ocorrerà mentres les reflexions de l’autor van actuant com la més esmolada destral que dissecciona la societat americana, les seues pors i obsessions, les incoherències, la hipocresia però també la grandesa que subjau en tantes coses dels Estats Units (“A l’avantguarda de tot allò desmesurat, i també a l’avantguarda de la neurosi”).
El to de tot el llibre és brillant, immediat, divertit (amb un genial excursus d’un viatge ràpid al París del maig del 68, també en plena revolta), delicadament reaccionari, políticament incorrectíssim, però amerat d’un savoir faire i d’una ironia constantment desperta que fa les delícies de tot aquell que tinga el plaer d’acostar-se a les pàgines d’este o de qualsevol dels llibres d’aquell inoblidable personatge –profundament francés amb tot el millor que eixa delimitació puga significar– que va ser Romain Gary.
